La por guarda la vinya, diu el refrany, i potser és cert per a les coses de l’agricultura, però no és gens segur que aquest consell valgui ara mateix per a la Constitució espanyola del 1978. El president Mariano Rajoy tem que la inestabilitat política s’apropiï del futur d’Espanya si s’emprèn la reforma de la Constitució que algunes forces polítiques reclamen des de fa anys i ha anunciat solemnement que ell i el seu partit la rebutgen. Però s’equivoca.
La dreta espanyola va acceptar a contracor convertir en constituents les Corts sorgides de les eleccions del 1977, però ara considera que el gran pacte constitucional confirmat el 6 de desembre del 1978 és el millor instrument per defensar els seus interessos. Tots els ciutadans espanyols se n’han de congratular, ja que l’experiència del segle XX ensenya que quan la dreta no s’ha trobat còmoda en el règim polític ha preferit la dictadura.
El 1977 passava que dotar Espanya d’una constitució democràtica era l’única manera de sortir de la dictadura i, mort el dictador, aquesta és la raó per la qual el conservadorisme espanyol va acceptar entrar en el debat constitucional. L’alternativa era, simplement, l’absència de democràcia, la repressió del moviment obrer, de l’agitació a les universitats, de les reclamacions d’autogovern a Catalunya i el País Basc i la continuïtat de l’aïllament internacional.
La situació aconseguida després de 36 anys de democràcia és tan diferent que no mereix comparació. El règim de llibertats està consolidat i ha donat fruits enormes. Però el conservadorisme és el conservadorisme i així com abans de les eleccions del 1977 es resistia a donar-los el caràcter de constituents, ara el PP es resisteix també al que tem com l’obertura d’una capsa de la qual no sap què sortirà. Perquè, com en la dècada de 1970, ara el carrer també bull, la corrupció campa, el malestar polític s’estén, Catalunya es regira.
La veritat és que, en alguns aspectes, sí que tornem a estar com abans de les eleccions del 1977. No som davant d’una fallida política com la de la dictadura franquista el 1977, però són nombroses i molt qualificades les veus que parlen d’una crisi de règim, de final de cicle. És justament per això que, com el 1977, totes les forces polítiques menys el PP de Mariano Rajoy creuen que ara convé abordar la reforma o, en alguns casos, fins i tot obrir directament un nou procés constituent.
Ho volen el PSOE, Esquerra Unida, Podem, la UPyD de Rosa Díez i és el que en realitat ja està començant a passar a Catalunya quan els dos partits de l’actual majoria de govern al Parlament autònom, Convergència i Unió i Esquerra Republicana, debaten en públic els seus respectius projectes per crear un Estat català, per substituir el marc constitucional espanyol per un altre de català.
La majoria absoluta de què disposa el partit de Rajoy a les Corts li permet frenar les propostes per a la reforma de la Constitució, ignorar els seus arguments per dur-la a terme i fins i tot fer veure que la via de fet que pugna per obrir-se pas a Catalunya serà controlable, precisament, gràcies al fet que el president presenta com la seva ferma voluntat d’aplicar la Constitució. En última instància, aquesta fermesa de la qual Rajoy fa gala és una amenaça de recórrer a mesures d’excepció que, a la pràctica, serien el reconeixement de la crisi constitucional que de moment es nega a admetre.
El que està passant amb la Constitució del 1978 és un cas d’apropiació per part d’una força política, que ha trobat la manera de convertir-la en el seu instrument particular i li sembla el millor possible per garantir la seva hegemonia. Fins i tot ha aconseguit constitucionalitzar expressament la prioritat dels interessos financers sobre els socials, encara que cal recordar que en aquest punt ho ha fet de complicitat amb el PSOE.
Al mateix temps, el PP de Rajoy està procedint sistemàticament al buidatge del contingut polític de l’autonomia regional, al qual pretén reduir a la condició de mera administració perifèrica prestadora de serveis. Les tres dècades llargues de desenvolupament institucional de la Constitució ha convertit un sistema inicialment concebut com a multipartidista en un duopoli format per dos partits que a la pràctica actuen com els seus únics propietaris i generen, en conseqüència, una desafecció creixent entre els qui no s’identifiquen amb algun d’ells. Que, a hores d’ara, és clar que són la majoria dels ciutadans.
La Constitució ha complert un altre any, amb prou salut per garantir algunes coses que abans que s’aprovés no ho estaven. Per exemple, la llibertat d’opinió, expressió i acció política que ara permet als ciutadans sostenir idees i projectes tan diferents a la mateixa Constitució com exigir-ne la reforma o la substitució. Però s’està acumulant molt descontent polític i, sense reforma, la Constitució és una ampolla que no podrà contenir-lo. Rajoy és el tap i ningú sap quan saltarà, però cada dia falta un dia menys.
