La presidència de la Generalitat és un ofici de risc com pocs en els del seu rang. Francesc Macià només la va aconseguir el 1931 després d’uns anys com a refugiat polític a França. A Lluís Companys el va enxampar en el càrrec la revolta militar del 1936, la subsegüent revolució anarquista a Catalunya, la Guerra Civil i l’exili; després d’això, va ser lliurat a Franco pels nazis i afusellat a Montjuïc. A Josep Tarradellas, la presidència li va recaure en un exili que duraria ni més ni menys que 38 anys. I Pujol la va aconseguir gràcies, entre altres coses, als seus anys de presó com a antifranquista.
Els dos socialistes que la van ocupar després, Pasqual Maragall i José Montilla, van poder acabar els seus mandats sense grans riscos: els contratemps dels seus períodes de govern entren dins del que cal definir com a conflictes polítics relativament normals. Però el president que els va seguir, Artur Mas, està a l’espera de judici en una causa política que pot portar-lo a la inhabilitació per al càrrec. I l’actual president, Carles Puigdemont, es debat davant el dilema de seguir o no seguir el camí marcat per Mas i consumar una aposta sobiranista amb ves a saber quines conseqüències per a ell.
Puigdemont haurà de prendre la seva decisió enmig d’un eixordador soroll format a parts desiguals pels escàndols, la propaganda i la contrapropaganda. L’últim escàndol ha esclatat perquè un dels promotors de la creació d’un estat català sobirà s’ha dedicat a explicar públicament durant els últims mesos als seus seguidors alguns aspectes rellevants de la conspiració prèvia que, inexorablement, precedeix sempre l’adveniment de la independència.
Tothom sap que aquest tipus d’empreses requereix la sigil·losa recerca d’aliats exteriors, que només pot fer-se mitjançant diplomàcies paral·leles a les legals. I preparatius interiors clandestins. Però una il·lustrativa particularitat del cas català consisteix que, com s’acaba de veure, la conspiració no sigui descoberta per l’espionatge de l’altra part sinó per la revelació gratuïta, graciosa podria dir-se, dels seus partidaris i protagonistes. Sembla increïble però és així.
El que està protagonitzant el ja exsenador Santiago Vidal planteja col·lateralment algunes qüestions inquietants. Per exemple, deu ser veritat que el Govern de Mariano Rajoy, que disposa de policia i serveis d’espionatge generosament dotats pels Pressupostos Generals, s’ha assabentat per la premsa de tota l’activitat que Vidal explicava en les seves conferències? En aquest cas, es planteja una disjuntiva atroç per als ciutadans catalans que estiguessin indecisos entre donar suport o no al moviment sobiranista. Què fer, creure que podran crear un estat català aquests conspiradors d’una incapacitat i una ingenuïtat aclaparadores i manifestes o, alternativament, seguir a mercè d’un estat que no deixa de fer gala d’una ineptitud de mida almenys igualment desqualificadora? O aquesta altra: si no es van assabentar de res, deu ser perquè es tracta de fabulacions, fanfarronades o figuracions d’un llenguallarg incapaç de controlar-se?
D’aquesta ineptitud delirant compartida va donar fe, fa ja més de mig any un fet que toca el surrealisme, però real. Una part de les conspiracions prèvies que, també inexorablement, solen acompanyar tota reacció contra un moviment secessionista, van ser revelades a l’opinió pública gràcies a l’enregistrament d’una conversa del ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, en el seu despatx, amb un dels conspiradors, Daniel de Alfonso, en aquell temps titular de l’Oficina Antifrau de Catalunya. Mesos després, l’enregistrament es va publicar a la premsa i encara pot ser escoltada per qui ho desitgi. Paradoxa col·lateral de l’assumpte també és que en tots dos casos, dos dels conspiradors fossin jutges de carrera, De Alfonso i Vidal, un a cada bàndol.
El forcejament d’un moviment sobiranista que persegueix la partició d’un estat no és mai un camí de roses. La creació i implantació d’una nova legalitat implica l’ensulsiada i la substitució de la vella i està en la naturalesa de les coses que tant l’impuls a favor com el combat en contra del nou ordre es duguin a terme sense gaires miraments. I no diguem ja si, com és el cas, els protagonistes són sengles governs formats per partits amb un aclaparant historial recent de corrupció en la utilització dels diners públics amb finalitats il·lícites que té sobresaturat de feina el sistema judicial. Un panorama desolador, que requereix una alternativa que ho sigui a tots dos bàndols alhora, una cosa així com una escombrada general.
