Avui dia tothom deplora la desigualtat: des del Papa fins al Fons Monetari Internacional. La socialdemocràcia pot estar en crisi, però la passió igualitarista s’ha estès fins a àmbits inesperats. Això hauria de ser motiu d’esperança ja que molta gent viu en unes condicions materials de vida profundament deteriorades. Però, per això, hem d’evitar aquells intents en què s’és compassiu simplement perquè resulta popular, amb abusos retòrics de paraules.
Resulta moltes vegades difícil saber què és el que molts deploren i com hi voldrien posar remei. Per començar, unes vegades es parla de “desigualtat“; altres, de “pobresa“. Per “pobresa” cal entendre la manca de béns i recursos necessaris per portar una vida digna. Aquesta és una concepció de pobresa “absoluta“. Però en general la “pobresa” s’entén en termes “relatius“: més pobre en relació a altres. La “pobresa” es converteix llavors en una manifestació extrema de la “desigualtat“. Aquesta diferència no és trivial: algú seria “pobre” a Noruega si la seva renda estigués per sota de la meitat de 64.279 euros. La renda mitjana el 2016. Però en moltes parts del món aquesta renda no impediria disposar de béns i recursos necessaris per portar una vida digna. Així, en uns països pot existir una considerable desigualtat, però no pobresa; en altres, molta igualtat i molta pobresa. Quina de les dues alternatives és més greu? ¿Preocupa més la pobresa o la desigualtat? ¿Se sap sempre de què es parla?
La confusió és també considerable entre “desigualtat” i “discriminació“. La socialdemocràcia en té una part de culpa: des de la Segona Guerra Mundial, la universalització dels diferents programes de l’Estat de Benestar ha conduït a “no discriminar” entre beneficiaris, però a costa de redistribuir menys, finançant també als rics. Per quina raó igualitària jubilats adinerats haurien de rebre pensions no-contributives? Per quina raó els rics haurien de percebre una “renda mínima universal” en comptes de dependre aquesta de les condicions econòmiques de les persones?
Hi ha sens dubte arguments poderosos a favor de l'”universalisme” de les polítiques de benestar. Penso que això succeeix en particular amb la sanitat i l’educació públiques, que es converteixen així en la sanitat i l’educació de tots. Però a més hi ha hagut una competició electoral pel vot de les classes mitjanes oferint-los beneficis socials. I l’universalisme evita tensions socials i polítiques, sense que les polítiques socials es converteixin en un joc de suma zero. En temps atribolats com els actuals, cal reconsiderar amb molta més cura desigualtat, pobresa i discriminació social, i com remeiar-les.
En quina situació estem? Amb independència d’una aclaparadora retòrica, és cert que els temps han canviat molt en l’última dècada. Durant un llarg període, la desigualtat d’ingressos disponibles va disminuir a Europa. Si atenem a les dades disponibles per l’OCDE per als 17 principals països europeus (*), des de finals dels 60 fins el 1980 el coeficient de Gini d’ingressos disponibles es situava en una mitjana de 0,234. Des de llavors va anar incrementant-se i, després del 2008, aquesta mitjana ha augmentat fins a 0,295 (una pujada d’un 26,1%). Sens dubte aquest increment de la desigualtat dels ingressos disponibles (**) és social i políticament rellevant i a tots aquells que vulguin promoure una major igualtat els correspon detectar les causes i els remeis. Però per això, potser el primer sigui mirar, després d’aquest dada agregada, quines diferències hi ha entre els països europeus. Que el bosc no tapi els arbres.
La meva primera conclusió és que no hi ha cap tendència supranacional que condemni els governs a seguir la mateixa ruta. En set dels 17 països, la desigualtat es va reduir: això es va produir fins i tot en països on es van dur a terme profunds ajustos, com Portugal, Finlàndia o Islàndia. Espanya es va mantenir a la cua europea de la desigualtat. El seu coeficient de Gini assoleix avui un 0,346. Un 17% superior a la mitjana europea, més elevat que els de Grècia o Portugal. Cal recordar, però, que en els anys vuitanta, amb una crisi econòmica també molt perllongada i profunda, amb el govern del PSOE la proporció de la renda nacional corresponent al 10% més pobre va augmentar en un 17,9% mentre es va reduir en un 5,4% la del 10% més ric.
Si examinem amb cura aquesta qüestió, observant el que ha succeït en els 17 països des de 1945 (***), els augments de la desigualtat han estat més probables amb el desenvolupament i no amb les crisis; s’han beneficiat més els rics. L’anàlisi conjunta dels efectes del desenvolupament, de la desocupació i de la despesa social mostra que els dos primers van incrementar la desigualtat, l’últim la va reduir. Com sabem que molts programes socials no beneficien més al 50% més pobre, ¿quins programes han estat retallats i quines no durant la present crisi als països amb més igualtat? Una política socialdemòcrata té lliçons que aprendre d’allà on les coses es van fer de forma més justa que a Espanya. Existeix alguna reflexió sobre les polítiques i els programes redistributius d’aquests països en el debat polític espanyol, dominat per afanys de poder massa carregats de retòrica?
La meva segona conclusió és que resulta avui dia fonamental atendre la pobresa dins de la desigualtat. Per examinar què ha passat amb la pobresa (entesa en termes “relatius“) podem considerar la ràtio de població que percep menys de la meitat de la renda mitjana del país. La pobresa és així, en efecte, una expressió extrema de la desigualtat. En els 17 països la pobresa va augmentar de mitjana malgrat les polítiques redistributives dels estats, però de nou van existir rellevants diferències. Així per exemple, a Àustria, Finlàndia o Noruega la pobresa és avui més reduïda que el 2008. Per contra, a Espanya ha augmentat el doble que la desigualtat en general: segons estimacions de l’OCDE, la pobresa arriba a un 15,9 % de la població total. Davant la necessitat i la pobresa ja és hora d’introduir una renda mínima i de prendre seriosament polítiques actives d’ocupació. Però, a part de proclamacions retòriques, quina importància tenen aquestes qüestions en el debat polític?
En formular polítiques, no es pot estar cecs davant les restriccions econòmiques existents. És obligat augmentar uns recursos públics molt insuficients, però a més resulta imprescindible definir bé les prioritats i les conseqüents polítiques. Hem d’oblidar-nos de generalitzacions sobre “la política dominada pel mercat” o sobre governs lligats de mans per la “globalització“, perquè serveixen d’excusa. Els governs nacionals tenen unes responsabilitats i uns mitjans molt importants. Holanda o Àustria, per exemple, no estan en un altre món i són també membres de l’eurozona. No hi ha raó per la impotència davant la desigualtat i la pobresa existents a Espanya.
(*) Els països són Alemanya, Àustria, Bèlgica, Dinamarca, Espanya, Finlàndia, França, Grècia, Holanda, Irlanda, Islàndia, Itàlia, Luxemburg, Noruega, Portugal, Regne Unit i Suècia.
(**) El coeficient de Gini és un nombre entre 0 i 1 a on 0 es correspon amb una igualtat perfecta (tots tenen els mateixos ingressos) i on el valor 1 es correspon amb una perfecta desigualtat (una persona té tots els ingressos i els altres cap). Per tant, com més elevat sigui el coeficient, major serà la desigualtat.
(***) Amb anàlisi de regressió de 1.086 països / anys.
