Sona a sarcasme o hipocresia que després d’haver-se fet públic la setmana passada el diktat polític-econòmic imposat el 2010 al Govern del president José Luis Rodríguez Zapatero en forma de carta del president del Banc Central Europeu (BCE), se segueixi parlant de sobirania espanyola com si res hagués passat. Que la versió espanyola de la grosse coalitionen alemanya, que es podria anomenar com la gran parella PP-PSOE, segeixi parlant de consens constitucional després d’haver dut a terme llavors una reforma exprés de la Constitució de 1978 sense comptar amb les altres forces polítiques que el van forjar és, simplement, una demostració que aquest concepte ha perdut el valuós significat de concòrdia civil i política que va tenir en el seu origen.
Ara significa, simplement, majoria parlamentària, cosa bastant diferent. Que en l’univers polític del PP i voltants se segueixi parlant de la persistència del consens constitucional després que forces decisives i imprescindibles en aquell consens, com van ser IU/PCE i CiU, portin anys denunciant que està trencat, sembla almenys un cas de sordesa política.
Quant de temps pot durar una situació com aquesta? La veritat és que, si ens atenim a l’experiència històrica, molt. L’antecedent immediat no és encoratjador. La Restauració monàrquica de 1874 i la seva constitució, per exemple, van durar gairebé mig segle. Però quan va ser substituïda, portava ja bastants anys ferida de mort.
Per descomptat no es pot dir que la Constitució espanyola de 1978 estigui morta. Déu ens lliuri de tanta desgràcia, perquè les lleis de seguretat ciutadana que en aquest cas ens caurien damunt serien de categoria. Els títols de drets fonamentals d’aquesta Constitució segueixen sent una cuirassa molt necessària per a la ciutadania d’aquest país, encara que estigui cada dia més abonyegada. Tot allò altre és per descomptat molt important, però ve després.
El que hi ha escrit en la Constitució abans dels drets fonamentals són precisament els articles que proclamen aquesta sobirania que ja s’ha vist que pot quedar reduïda si els bancs espanyols deuen molts diners als bancs alemanys, que és el que estava en l’origen de les rigoroses instruccions impartides al Govern d’Espanya pel BCE.
Aquests primers articles de la CE són els que contenen també el fruit d’un altre diktat, ara ja es pot dir que tan poc edificant com el de 2010. Es tracta de l’impost pels poders fàctics del moment en la retorçada definició nacional d’Espanya, de Catalunya i del País Basc tot i que a aquestes dues últimes entitats no se les citi pel seu nom, segons ha explicat amb detall en el seu moment un dels redactors de la Constitució, Jordi Solé Tura, en el llibre on va deixar escrita la seva experiència com a ponent constitucional en representació del PCE-PSUC.
Aquesta part de la Constitució està sent sostingudament impugnada des de Catalunya des d’aproximadament l’estiu de 2010, per raons que des de llavors han quasi monopolitzat el debat polític. Al revés, aquesta és precisament la part de la Constitució que defensa a ultrança el Govern del PP.
Hi ha una part substancial de la ciutadania catalana, majoritària al Parlament autònom, que acusa les institucions centrals de l’Estat espanyol, és a dir, el Govern, les Corts i el Tribunal Constitucional, de no ser lleials, precisament, al desenvolupament del model constitucional de 1978. D’haver-lo desvirtuat, d’interpretar-lo regressivament fins a semibuidar-lo de contingut polític.
És clar que tot això és opinable. L’avantatge del consens com a troballa política va consistir que permetia pensar a totes les parts que el van forjar que en el futur podrien desenvolupar la Constitució segons els seus interessos i models polític-ideològics. Això és el que ha passat, efectivament, i a Catalunya ha cristal·litzat en un moviment sobiranista que en tres o quatre anys no ha fet més que créixer.
Des de 2010, dues de les forces polítiques catalanes co-autores del consens constitucional, CiU i ICV-EUiA, els hereus del PSUC, el van denunciar al·legant que al seu parer el Tribunal Constitucional havia tancat regressivament el desenvolupament de l’autonomia política prevista a la Constitució. L’altra gran part autora del consens constitucional, el partit socialista, s’ha quedat a mig camí en una situació que, probablement, sigui la que a la llarga, tots recorreran: no impugna aquesta part de la Constitució, però exigeix la seva reforma.
En aquest punt estem. Aquest 6 de desembre serà ja la tercera commemoració consecutiva del Dia de la Constitució després que a Catalunya siguin majoritàries les forces polítiques que la consideren en fallida. Tothom és lliure d’opinar el que vulgui sobre la decisió del Govern autònom i la majoria de Govern CiU/ERC de formular una consulta a l’electorat sobre un assumpte que pertany al nucli constitucional com aquesta sobirania que només està a mercè de la banca alemanya.
És fàcil preveure que el més probable és que el president Artur Mas i els seus aliats s’estavellin contra algun mur o s’estimbin per algun precipici, constitucional, és clar. Però això, que tant anhelen alguns dels seus adversaris, no representaria en realitat res més que un altre pas cap a l’obsolescència del model constitucional avui només ferit. Esperem que, en el camí, no ens despullin de la cuirassa que encara ens protegeix de les lleis de seguretat de la dreta i altres destrosses.
