Després del debat i la votació de la segona temptativa d’investidura, Artur Mas continua plantat davant de l’altar, amb la toia pansida. L’Antonio Baños, que no ha parat de fer-li lletjos i espantades, li ha dit que no per segona vegada.
Es tracta d’un no definitiu? La nostra interpretació és que la sessió d’ahir al Parlament no ho va significar, sinó que va ser un nou espectacle de focs artificials.
De moment, la CUP no pot dir-li que sí al candidat Mas perquè un compromís electoral no es ventil·la així com així.
Si acaba acceptant Artur Mas com a president, la CUP necessita no sols les contrapartides que el candidat els ofereix, sinó haver-lo tingut en escac durant el màxim de temps possible. Cal fer-se valdre més, collar més, fer patir Mas fins al darrer minut. Que aprengui qui té la clau, qui mana. I Mas, que entén el joc, o el té pactat, s’hi posa tan bé com pot, amb una declaració aparatosament radicalitzada al Parlament (que dóna tots els trumfos a Mariano Rajoy i a Albert Rivera, particularment en vigílies de les eleccions espanyoles); i amb l’aprimament de la presidència de la Generalitat, cap a tres o quatre vicepresidències; amb una moció de confiança a l’estiu per passar comptes públicament amb la CUP…
Hi haurà més ofertes de Mas? No es pot descartar, perquè és molt gros el que es vol ocultar amb aquesta fugida endavant: una negra nuvolada de murris, “espavilats”, pispes i saltejadors que tapa el cel. Mas necessita un enorme parapet: d’aquí, la colossal i colorista falla amb la que ens està obsequiant.
Tant si hi ha un acord amb la CUP com si no, es tracta d’un joc de pilota molt curta, a la desesperada.
La qüestió més important no és amb qui s’enllita Mas. És quina política farà el futur govern de la Generalitat. I molt en concret, si aquest futur govern respectarà o no les lleis i institucions existents. Que això sigui essencial és una obvietat democràtica universal que ningú no pot ignorar. Reconèixer això no es contradiu amb la condemna del legalisme que esquiva la responsabilitat política al servei d’un immobilisme que està en l’origen de tot el que passa. Quan cal, les lleis i les institucions han de ser democràticament canviades. Un escriptor (i no precisament català sinó d’Oviedo), escrivia fa poc que “un país que forma part d’un altre contra la voluntat expressa de la majoria dels seus habitants es converteix automàticament en una colònia, diguin el que diguin les lleis”. Aquest no és en absolut el cas de la Catalunya del 2016, com van confirmar les urnes el passat 27 de setembre. I això exigeix polítiques que es basin en previsions raonables, que tinguin present les conseqüències d’allò que es fa i que apleguin la força suficient per ser realitzades. Amb el 47,5 % dels vots no es pot declarar de manera unilateral que s’està al marge de la llei i que s’inicia una secessió.
El “procés” rocambolesc que encapçala Artur Mas no sols no representa la majoria del poble de Catalunya, sinó que, aprofitant-se de la mobilització cívica i multitudinària d’aquests darrers anys, comporta un greu risc de frustrar-la. Hi ha pirotècnies molt vistoses, que atrauen tota l’atenció del vianants i els despisten de tota la resta, però que són un autèntic perill i amb les que es pot prendre molt de mal, massa mal.
Fòrum Cívic/Nou Cicle
