Editorial: És l’hora de la unitat

El PSC, de fa anys, venia patint el mal que sol afectar, amb el pas del temps, tota organització humana: l’anquilosi. Li hauria calgut una represa generosa, capaç d’interessar de nou els qui havien restat pel camí i els efectius més inquiets de les joves generacions. Però ni les pròpies inèrcies internes, ni el naufragi del govern de ZP vençut pel cataclisme de la crisi global, ni l’hegemonia conservadora a Europa, ni la desorientació de la socialdemocràcia europea davant de la crisi, hi ajudaven.

S’hi afegí la fractura creixent entre Catalunya i l’Estat espanyol a causa del desmentiment del pacte estatutari i, amb ell, del pacte constitucional, cosa que deixava en dificultat el model federal i plurinacional del PSC i produïa a Catalunya una amplíssima contestació i el creixement de l’independentisme.

El 12è Congrés, el desembre de 2011, malgrat el seu lema – ”Nou PSC” -, en realitat donà lloc a un atrinxerament sense precedents, que semblava alinear-se amb pèssimes companyies.

Això accelerava de manera inèdita la diàspora de militants i de votants. El març de 2014, els socialistes “crítics” celebràvem l’Assemblea de Sants que proclamava, en la seva breu declaració final, “la necessitat d’obrir un procés de regeneració i d’autoorganització de l’espai socialista de Catalunya”. No es tractava, doncs, de promoure la creació de cap partit socialista “autèntic”, fracturant l’espai socialista, sinó d’impulsar un moviment per a la represa de l’espai socialista, propiciant un canvi de rumb del partit.

Poc després s’obrí la crisi dins del PSC que portà a la dimissió del Primer Secretari i al Congrés Extraordinari del juliol de 2014, amb converses en totes les direccions, entre els efectius interns que havien mogut el canvi, i els exponents “crítics” que després signaren la declaració “El nostre deure”, amb la finalitat de redreçar el PSC i refer l’espai socialista, creant les condicions per a actualitzar la seva estratègia i els seus mètodes, propiciant el retrobament amb els socialistes de la diàspora i, sobretot, assolint el protagonisme decisiu de les joves generacions. Aquest procés ha de portar a un Congrés per a l’any 2015.

En això estem: creiem que tots els socialistes han de persistir en la voluntat de retrobament que fou el propòsit fundacional del PSC: “Unitat socialista, força del poble”. Una unitat que tantes vegades ha estat clau i fecunda en el nostre país, per al seu autogovern i al servei del poble ras, i que torna a ser més necessària que mai.

Entre els socialistes, com entre tot col·lectiu humà, hi ha pulsions de tota mena. Algunes, que empalmen amb el millor de la nostra tradició, no es mouen només per raons biogràfiques, encara que els greuges i els desenganys acumulats hi empenyin, sinó sobretot per convicció, per fidelitat a una causa que és col·lectiva i que és justa.

Hi pot haver també, però, més enllà de les clàssiques derives burocràtiques, una pulsió destructiva, covada per ferides acumulades o per interessos petits. No ens hi hem de deixar arrossegar optant, precisament ara, per radicalitzar-nos i propugnar la fractura de l’espai socialista, fent-nos hostatge d’altres, precisament quan es produeix l’ocasió de regeneració i represa del PSC que hem propugnat.

No s’entendria que, precisament ara, algú propugnés la fractura del socialisme català. Investir-se de “socialistes catalanistes” seria tant com alinear-se amb els que sempre han negat farisaicament al PSC la seva condició de catalanista, sotmetent-se a un paper subsidiari d’altres formacions polítiques. Seria incomprensible. Seria decebedor.

Cal, com mai, un esforç tenaç i generós de tots els socialistes per evitar una dispersió estèril, en primer lloc a les properes eleccions municipals, propiciant enteses a la mida de cada realitat local.

Davant d’un poble que vol decidir democràticament el seu futur, amb manifestacions massives i exemplars davant del món, cal una estratègia nacional a partir del 80 per cent del Parlament, en pro del dret a decidir, sense generar fugides endavant ni expectatives irreals, destinades tan sols a disputar de qui és l’hegemonia a l’espai nacionalista, si de CiU o d‘ERC. El PSC, el partit del retorn de la Generalitat exiliada, el partit del catalanisme social i de la unitat civil, pot i ha de jugar un paper determinant en la propera etapa de Catalunya.

Valgui aquest editorial conjunt de L’Hora i d’El Guaita com a crida a tots els socialistes i a totes les socialistes. Estem convençuts -i ho verifiquem cada dia que passa- que és hora de tornar a casa. Que res no justificaria avui una fractura que fins ara, en condicions realment adverses, ens havíem estalviat. No assumim tanta tristesa. Recordem-ho sempre: “Unitat socialista, força del poble”.

L’Hora
El Guaita