Editorial de Nou Cicle: Guanyar junts. O perdre els uns contra els altres.

Estem davant uns mesos políticament moguts i d’evolució incerta.

Els membres del govern de CiU emeten missatges contradictoris, però és probable que el president Mas es limiti a convocar la consulta però no és revolti contra una interdicció de l’Estat: previsiblement, no traurà les urnes al carrer.

Què succeirà a continuació no se sap. Es pot produir una versió postmoderna del 6 d’octubre de 1934? És una incògnita. En tot cas, una cosa és clara: la data del 9 de novembre marcarà una partió d’aigües i les conseqüències que se’n derivaran seran de gran envergadura.

Les grans promeses i expectatives incomplertes sempre generen frustració. En aquest cas s’hi sumen els efectes deleteris de l’escàndol Pujol, amb un impacte devastador que només ha fet que començar. És inevitable el foc creuat entre el desànim i l’exasperació, entre les temptatives de rectificació i les temptacions de fugida endavant. Ja ho veurem. En tot cas, la indignació i la retòrica no resoldran res, com és costum. Només la política, una nova política, permetrà avançar.

Pot ser útil, en aquest sentit, cenyir-nos a dues qüestions concretes: les opcions que se li plantejaran a Mas en la nova situació; i la situació concreta en el camp socialista.

La situació general després del 9-N

Les opcions que se li plantejarà a Mas en l’escenari posterior al 9-N, són bàsicament quatre: 1) seguir amb un govern de CiU sense convocar eleccions; 2/ aconseguir l’entrada d’ERC al govern; 3/ configurar un govern de majoria unitària;  o 4/ convocar eleccions anticipades. Les comentem:

1/ Continuar com si res no hagués passat no li serà fàcil a Mas. Si vol seguir sense convocar eleccions, li caldrà refer o canviar l’actual majoria en el Parlament. Portaveus del PSC han anunciat una actitud oberta a parlar-ne, si es produís un canvi en les polítiques socials de la Generalitat i en l’enfocament del procés de  reivindicació i negociació amb el govern de Rajoy. És un escenari difícil, però possible segons com evolucionin les coses. Hauria d’apuntar a superar l’”impasse” i evitar possibles agressions contra l’autogovern (sobre aquesta eventualitat, els interessats poden llegir aquesta entrevista, de la directora de serveis consultius i coordinació jurídica de la Generalitat).

2/ L’entrada d’ERC al Govern també planteja dificultats. Ultra la lògica resistència d’ERC a renunciar a la seva còmoda posició actual de suport extern (una bicoca), hi ha el fet que la direcció d’ERC no es pot permetre sense descrèdit cap reconsideració en la seva demanda incommovible que les urnes siguin posades al carrer i té per tant un marge tan estret d’inflexió com el que tindria, per les mateixes raons, un govern de coalició CiU-ERC si arribés a formar-se. Amb les cauteles que imposa una situació tan movedissa, creiem que aquesta és, de moment, una hipòtesi poc probable.

3/ Un Govern d’unitat, per a redreçar la negociació de la consulta sobre l’encaix Catalunya-Espanya, amb un suport potent i una estratègia viable.  El problema d’aquesta sortida és doble: implica, per a reeixir, el suport de grups parlamentaris avui molt distanciats; i són poques les personalitats “au-dessus de la mêlée” (o, com ha dit Mas, “més enllà dels partits”), capaces de suscitar l’adhesió duna opinió pública plural. D’altra banda, substituir el plantejament d’un govern d’unitat de tots els grups catalanistes pel d’un govern Mas de caràcter “patriòtic-transversal” (incloent “socialistes sobiranistes” amb presses per a configurar-se un escambell), no faria sinó accentuar les divisions i el cul de sac actual; no serviria per a superar-lo, sinó per a preparar les eleccions intentant salvar la davallada de CiU.

4/ La convocatòria d’eleccions anticipades, pel primer trimestre del 2015, no es pot descartar, malgrat les pèssimes perspectives de CiU, commocionada pels efectes de la bomba Pujol (i potser a causa d’aquests efectes). Seríem al davant, en aquest cas, d’una seqüència d’eleccions de to “plebiscitari”, no únicament a Catalunya, sinó a Espanya, perquè el PP sap que una possibilitat de salvar la majoria és esgrimir la defensa de la pàtria, mirant d’atacar la lenitat del socialisme espanyol i torpedinar el socialisme català.

És cert: la realitat sovint s’escapa de les previsions. “The inevitable never happens, it is the unexpected always” deia Keynes: “l’inevitable no es produeix mai, sempre es dóna l’inesperat”. Serà l’evolució concreta dels fets, en un lapse de temps no massa llarg, allò que donarà resposta als interrogants actuals. Nogensmenys, creiem que és útil plantejar, com hem mirat de fer, els escenaris que avui podem albirar.

Potser alguns diran que disposen de millors elements d’inspiració o d’informació. Fins n’hi ha que afirmen tenir la fórmula màgica que permetrà solucionar de manera simple, ràpida i efectiva els plets i problemes que hi ha plantejats avui a Catalunya. Els hi estaríem summament agraïts si ens l’expliquen. Temem que responen més a l’alquímia que a la química; més arcaics, per tant, que la “vella política” que es critica amb arguments que compartim.

La situació en el camp socialista

En qualsevol dels escenaris post 9-N, caldrà tenir present que amb la millor de les intencions es pot arribar a aconseguir exactament el contrari del què es vol, si no es tenen en compte totes les implicacions i conseqüències. Això, que val plenament pel que fa a la situació política general a Catalunya, val també, especialment, pels que fa a la situació del socialisme de Catalunya.

El dilema en el camp socialista és entre confluència o escissió i fragmentació. Nosaltres volem que es mantingui i s’ampliï la unitat socialista a Catalunya. Som unitaris, i per això hem subscrit el document “El nostre deure”, que es dóna a conèixer aquests dies.

L’assemblea dels crítics del PSC a les Cotxeres de Sants, el març passat, que vam convocar entre altres companys i companyes, se celebrà en plens fastos d’una direcció del PSC que aleshores  subministrava munició als que afirmaven que no sols no treballava per la celebració d’una consulta, sinó que de fet s’hi oposava. Les congratulacions del PP reforçaven aquella interpretació.

La qüestió de la identitat del PSC era el problema de fons – el greu problema de fons. Feia referència a la política del nucli dirigent del PSC i al seu efecte en el conjunt de ciutadans i ciutadanes. Aquella direcció del PSC, confrontant-se a la demanda majoritària, semblava abandonar el camp plural del catalanisme. Com si digués, a la inversa del que afirmà Montilla en el seu moment: “Catalunya, t’estimem molt, però estimem més la nostra vinculació amb el PSOE”.

Vam dir aleshores, taxativament, que o bé la direcció del PSC canviava de rumb o bé calia canviar la direcció del PSC.

Aquest canvi de direcció s’ha produït, amb un congrés extraordinari que elegí un nou primer secretari i una nova executiva, que fa noves polítiques i anuncia la celebració d’un congrés el 2015. Sorprèn molt que això hagi empès a alguns a accelerar, just en aquest nou moment, el seu procés de separació del PSC.

En la vida dels partits socialistes no existeixen les escissions amistoses. Són sempre traumàtiques, doloroses, perquè aquests partits són instruments però no sols són instruments. Són grups humans no sols aplegats per a l’acció i l’ambició de la política sinó units per una història, uns sentiments i una esperança més actual que mai. L’anomenem socialisme, en contraposició a la barbàrie: l’objectiu de superar tota forma d’explotació i d’opressió d’un home sobre un altre, d’una classe sobre una altra, d’una ètnia o religió contra una altra, dels homes sobre les dones, dels homes contra la natura, d’una nació sobre una altra.

L’únic que pot legitimar històricament una ruptura socialista és l’assoliment d’una unitat més àmplia i potent dels i de les socialistes, que requereix un gran ressò popular i una massa crítica d’energies, programes i instruments capaços de somniar una nova victòria democràtica, lluitar per ella i aconseguir-la.

Quan no hi ha aquesta perspectiva, les escissions i les fusions precàries es produeixen sense alè popular i no aconsegueixen altra cosa que crear grups subordinats a la conjuntura i a les maniobres del moment, o a altres forces, o a opcions personals, totes elles respectables, però cap d’elles de cap manera determinants. Per molt que s’invoquin els nous “temps líquids” o la “nova política”, no és difícil preveure el caràcter efímer d’aquests intents.

La crida a reflexionar és un expedient que a vegades cobreix el continuisme o la resignació. No és en absolut el nostre cas: som perfectament conscients de la dificultat de redreçar la situació del PSC, de produir la necessària transformació de la forma-partit tradicional vers noves formes millors de fer política, nova política. Però en situacions com l’actual l’efecte principal de les escissions és obrir immediatament el capítol dels retrets creuats, de les indignacions recíproques; greuges, ferides i incompatibilitats que poden esdevenir irreparables.

Això ha de contenir les crítiques, però seria inútil silenciar-les. Nosaltres en formulem una de principal, adreçada al joc elemental que ja es veié en les últimes eleccions europees. Primer s’invoca la voluntat unitària i es fa una proposta de caràcter patriòtic transversal. Quan CiU, ICV i PSC refusen formar-ne part, se subroga la idea a ERC, tot esperant que la direcció d’aquest partit accepti integrar algun nom “socialista sobiranista”.

Les conseqüències de l’escissionisme són inevitablement molt destructives, tan en el terreny de la política general com en la local, on apareixen ja signes de candidatures rivals per a les properes eleccions municipals (a Girona ciutat, no dues sinó tres candidatures!). També aquí l’alternativa és entre l’aliança o la confrontació. Cal fer tot el possible per establir els pactes, aliances i desistiments que evitin una situació que desorientaria fatalment a l’electorat i perjudicaria a les poblacions.

La unitat en el pluralisme, malgrat les diferències i precisament a causa de les diferències, és una condició necessària de l’eficàcia i de la victòria. Tant pel que fa a la situació general a Catalunya com pel que fa a la situació específica del socialisme català, la conclusió és aquesta:

O guanyem junts, o perdem els uns contra els altres.

Nou Cicle

31/08/14