«Senyors diputats, el Govern i cadascú de nosaltres hem d’aportar tots aquells valors i ressorts que recollim i exaltem del poble català, per a servir-lo. Inesgotables, generosos i vibrants d’emoció i energia, assegurant la pau i el benestar. Hem de fer-ho enllaçats amb els altres pobles d’Espanya. La República espanyola és la suma de virtuts i heroismes de la consciència hispana. Som amants de Catalunya i fidels intèrprets i executors de la lletra i l’esperit de la Constitució.»
Són paraules que van ser pronunciades en aquesta mateixa tribuna pel president Companys l’any 1936 des d’aquesta mateixa tribuna; i són paraules que compartim, encara avui i ara, plenament.
És l’hora de perdre la por a les paraules. El més important d’aquest debat és que es pugui produir. És l’exercici exemplar de la llibertat que significa poder expressar, sense temor, com vivim cada un de nosaltres el fet de ser catalans. És dir amb veu alta el sentiment que ens han provocat determinades institucions de l’Estat, i de manera especial la indignació que va fer sortir, el 10 de juliol, més d’un milió de persones al crit de som una nació. Alguns diran que aquest debat no toca, que el poble de Catalunya té altres preocupacions i és ben cert, els greus problemes econòmics no s’han d’amagar, però l’encaix del nostre país a Espanya i Europa no és precisament un problema menor.
Una majoria de catalans hem pensat i sentit en aquests darrers anys que la nostra nació té massa dificultats per formar part d’un estat que hem ajudat a construir, molt sovint amb més esforç que ningú.
Cap obstacle ha d’impedir que Catalunya assoleixi l’horitzó de llibertat i autogovern que triï.
I és un sentiment arrelat, que ve de molt lluny i que hem expressat col•lectivament des de fa segles. Que ha estat perseguit i ha ressorgit amb més força que mai.
Ens sentim hereus d’aquesta tradició: la dels catalans que ja en el segle XVII deixaven constància de la voluntat de superar la decadència d’Espanya. La de Feliu de la Penya i Martí Piles quan es fan ressò del sentiment català i escriuen: Fènix de Catalunya que Pierre Vilar considera el símbol d’un país nou. Ens sentim hereus de Pi i Margall president de la I República, autor de l’expressió nació de nacions i de la primera gran defensa del federalisme. Ens sentim deutors de l’Assemblea de les Bases de Manresa de 1892. Ens sentim hereus de Valentí Almirall i la seva noció d’estat compost. De Duran i Bas en el seu esforç per codificar el nostre dret civil i recuperar el que ens va derogar el Decret de Nova Planta. Ens sentim continuadors de la Mancomunitat impulsada per Prat de la Riba, i del Parlament recuperat a la II República que va fer renéixer totes les esperances del poble de Catalunya.
Les esperances van ser trencades, esmicolades, i molts demòcrates que defensaven l’ordre de la República van ser perseguits, empresonats i exterminats. Però, tal com havia dit Rovira i Virgili, «la pàtria és una realitat. Pot passar desapercebuda en temps quiets, però en les hores greus dels pobles la pàtria es fa present en l’ànima dels humans.» Per això, encara ressonen en nosaltres les paraules que Pau Casals va pronunciar en el silenci profund de l’Assemblea General de Nacions Unides el 24 d’octubre de 1971: I’m a catalan.
Els que vam participar activament en la sortida de la llarga nit del franquisme, vam intentar ser fidels a tots els moviments de vindicació catalanista que sempre havia afirmat que la nostra llibertat anava lligada a la dels altres pobles d’Espanya, tal com diuen les paraules del president Companys que he citat al començament.
Ell afegia que havíem de ser amants de Catalunya i fidels intèrprets i executors de la lletra i l’esperit de la Constitució. Es referia a la Constitució republicana. Jo em refereixo a la Constitució de 1978, que ha anat molt més enllà que la del 1931.
No va ser fàcil crear el marc, però en el pacte constitucional de 1978, tots els demòcrates, inclosos els nacionalistes catalans, reivindicàvem una constitució que ens permetés ser amb normalitat dins d’una Espanya que no acaba d’entendre la riquesa política, lingüística, cultural que hi ha en el seu si. Però el marc es va mostrar eficaç: el període actual és el més llarg de la democràcia parlamentària mai viscuda en la història de les històries del nostre país.
Ara bé, hem de dir clar i net que el desenvolupament constitucional no ha evolucionat com desitjàvem. Però amb la mateixa rotunditat que diem això, hem d’afirmar que aquest fet no treu ni una mica d’importància de la importància que va suposar la Constitució de 1978: la recuperació de la nostra condició i dignitat de ciutadans de ple dret. Perquè ara, quan es fan més vives les seves limitacions, és just recordar-ne les seves bondats:
És amb la Constitució de 1978 quan, en convertir-nos en una democràcia parlamentària, ens constituïm en un estat social i de dret.
És la Constitució de 1978 que estableix que:
• la sobirania resideix en el poble, i en el sufragi universal, del que emanen els poders de l’estat en les seves diferents modalitats, i la que instaura el principi de legalitat i la jerarquia normativa.
• la que ens retorna el dret d’expressió, de reunió i d’associació, prohibint les associacions secretes i les paramilitars.
• la que aboleix la pena de mort, prohibeix la tortura i els treballs forçats, i els tribunals d’honor i d’excepció.
• la que ens garanteix la llibertat d’ensenyament, el dret de vaga i la lliure sindicació, les pensions de jubilació o d’invalidesa i la redistribució de rendes.
• I és aquesta Constitució la que, amb totes les seves limitacions, reconeix la riquesa lingüística, la converteix en patrimoni cultural i obliga els governs a respectar i protegir les diferents llengües. I no només això: és també aquesta Constitució la que reconeix i garanteix el dret a l’autogovern de les nacionalitats i regions i la solidaritat entre elles.
Sortíem d’una dictadura militar. La Constitució era una gran conquesta. Si el temps l’ha desfasat, no és un llibre sagrat: pot i ha de canviar-se. I entre els drets que ens vam atorgar en aquesta carta magna un dels més importants és el que diu que qualsevol llei pot ser canviada per l’òrgan que l’ha aprovada. Lleis canvien lleis.
Però, cap constitució de cap democràcia avançada pot negar el principi de legalitat ni la jerarquia de la norma. Es poden dipositar les responsabilitats de manera diferent, però mantenint aquests principis.
Si la Constitució, 33 anys després, no s’ajusta a les nostres aspiracions, el realment valent és proclamar que potser s’ha de canviar.
Si el Tribunal Constitucional no fa la funció que hauria de fer en una democràcia madura, proclamem, si ho considerem oportú, la necessitat de canviar la llei orgànica del 1979 que el va crear.
Si l’Estatut del 2006 encara sembla insuficient per alguns, existeix la possibilitat de canvar-lo, mentre en desenvolupem totes les seves potencialitats avui deliberadament ignorades.
Som plenament conscients que tenim el vent en contra. Alguns grups d’extrema dreta espanyola vociferen amerats d’agressivitat i han escampat l’odi contra els catalans i les seves institucions amb la passivitat, quan no ha estat amb l’assentiment, del Partit Popular. Sabem que ara els canvis són difícils, però també sabem que a mig i llarg termini són inevitables. Les relacions entre els pobles canvien. És per això que hem d’analitzar-les serenament i diferenciar el que són reaccions justificades, però a vegades momentànies i tàctiques, dels moviments de fons que reclamen canvis substancials.
Nosaltres entenem que ha canviat la percepció que els catalans tenim d’Espanya, i que aquest canvi és profund. I ho és en bona mesura per la reacció justa a la incomprensió de determinades decisions judicials que trenquen l’esperit constitucional i estatutari que ha fet possible la Catalunya d’ara.
I, ara aquesta Catalunya es bat en debats viscerals, perquè la clau no és la independència sinó la llibertat dels pobles, que s’expressa en cada circumstància històrica de manera diferent.
Per això vull parlar de llibertat, i el debat sobre la llibertat, no es pot deixar només en mans dels independentistes. Els federalistes, els confederalistes, els autonomistes, els centralistes hi ha de participar sense por. Recordin: «hem de perdre la por a les paraules».
No rebutgem la proposició de llei per por a la independència. No volem actuar a la defensiva. Volem participar en els debats d’aprofundiment democràtic i de major llibertat.
Parlo d’una articulació flexible entre Catalunya i el món que la volta; d’unes relacions d’intensitats variables que van de la col•laboració franca i lleial amb l’Estat espanyol, per determinades qüestions, a la plena potestat en altres competències.
Parlo d’una forta potenciació d’entitats encara inexistents, com les regions econòmiques intereuropees, que han de tenir la seva traducció en institucions polítiques eficients.
Però el canvi s’ha de fer dins del marc legal que ens hem dotat i l’hem de fer tots plegats. Perquè la societat catalana és exemplar en integracions lingüístiques i nacionals. Ningú pot quedar fora del projecte de futur per raons de llengua, cultura o ideologia. Els socialistes volem garantir-ho i podem fer-ho per la nostra condició de partit transversal, cohesionador. Molts ciutadans són capaços d’unificar amb naturalitat dues nacionalitats, i altres manifesten un sentit de pertinència exclusiu i en canvi no excloent, mostrant una deferència amb les diferències que és signe d’una maduresa cosmopolita difícil de trobar en altres geografies. Per això em torno a remetre a la declaració inicial del president Companys:
«Nosaltres hem d’aportar tots aquells valors i ressorts que recollim i exaltem del poble català.»
Però, parlo de solidaritat eficaç, tant per reafirmar-la com per denunciar-ne l’abús, que ha restat en alguns moments recursos al nostre país i en alguns moments l’ha sufocat com a motor econòmic. Per això defensem que l’exercici de la solidaritat sigui un exercici que es faci des de la sobirania de qui és solidari, i reclamem un límit en el quocient de participació solidària, com es va fer en la darrera negociació de finançament, que pot anar millorant i avançant.
Catalunya necessita avançar com ho fan els països democràtics, modificant el marc legal en els parlaments on es va forjar. Recordin: lleis canvien lleis, però comptem amb el que comptem: que som nosaltres i l’Estat de Dret que ens ha d’emparar. El desig d’independència creix i ha de tenir les seves expressions, però tenim l’obligació de dir-los que no trencarem l’ordre constitucional sinó que promourem el que el món democràtic aspira: que l’organització política de l’Estat s’adapti a l’evolució dels sentiments dels pobles.
Ja he dit que no serà fàcil, però la nostra situació és molt millor que la dels nostres avantpassats que ho van intentar. Ho fem des d’una democràcia consolidada. Exigim que Espanya escolti. Que escolti i canviï. Perquè cal canviar Espanya i modernitzar el marc jurídic espanyol i europeu que ens acull. No ho podem fer amb proposicions de llei que no tenen el rigor legislatiu necessari per ser considerades en la jerarquia de l’ordenament polític actual. Un ordenament que, recordin tots vostès i de manera especial CiU quan voti, vam ajudar a crear.
Vam canviar l’Estatut d’autonomia sense explicar a la població el procediment que li esperava si abans no es modificava la Llei orgànica del Tribunal Constitucional, i una part de la ciutadania s’ha sentit justament frustrada. No hauríem de fer el mateix amb les paraules «llibertats nacionals» i «independència».
Expliquem la veritat i no generem més desengany i frustracions.
President Mas, a vostè se li ha donat la confiança perquè lideri aquest procés. Un president és una persona d’una peça. No pot votar independència i ser el representant de l’Estat espanyol a Catalunya que l’Estatut que ha promès servir lo atorga aquesta condició. Recordi el que el president Terradelles repetia sovint: la Generalitat és Estat. No es pot mantenir al marge. No pot traslladar les seves contradiccions als catalans i pensar que altres partits més responsables resoldrem aquest conflicte.
Als proposants els demanem que no caiguin en la temptació de reduir el debat només en el sentit del vot. No vulguin jutjar els diputats i les diputades pel seu sí o el seu no. Que no tornin intentar configurar un bloc unionista. Les nostres raons són radicalment diferents a la dels altres grups esmenants. Escoltin el que els diem. Escoltin tots els diputats o els que ens estiguin escoltant.
Cridem a totes les forces polítiques a aconseguir les majories necessàries per fer possible que lleis canviïn lleis, i que aquest debat es pugui produir sense forçar l’ordre constitucional pel qual hem lluitat des del fons de la història. Hi ha mort molts catalans per això.
