Les millors pàgines de la història del PSC s’han recolzat en l’amistat política; les pitjors, en el joc creuat dels exclusivismes i els abandons.
El socialisme català ha estat fort quan ha garantit el seu pluralisme intern i ha encapçalat les polítiques d’unitat catalanista. Els homes i dones que, constituint el PSC, feren possible la unitat socialista, creien que la bona política és la que uneix. No és balder recordar-ho avui, quan es multipliquen a Catalunya, a Espanya i a Europa els fenòmens de descomposició, divisió i fragmentació polítiques.
Cal que els homes i dones del socialisme català del 2016 encarin amb esperit federador i unitari les eleccions primàries a la primera secretaria i el Congrés Obert que tenim en portes.
Núria Parlón i Miquel Iceta han fet una passa endavant que celebrem. Ambdós són exemples del coratge d’assumir responsabilitats. La presentació de les seves candidatures, amb els corresponents projectes, és un senyal encoratjador de vitalitat. Estem totalment segurs que amb ells i amb tants altres socialistes, dins i fora dels seus rengles, el PSC té futur i que aquest futur és indispensable en uns moments que ho són tot menys ordinaris.
Aquestes primàries i el congrés del PSC que en seguirà han de significar la definitiva superació d’una etapa difícil del socialisme català i iniciar una represa. És una recuperació imprescindible, no sols pel propi socialisme català, sinó també pel futur de les esquerres i de Catalunya.
Sense un socialisme català fort, amb una línia política capdavantera i un consistent pes electoral, serà impossible trobar una sortida als culs-de-sac polítics actuals, tant a Catalunya com a Espanya.
La ineludible evidència que aquests atzucacs són improductius i perillosos no sols posa de relleu la necessitat d’una recuperació majoritària del socialisme i de les esquerres, sinó també la irresponsabilitat dels qui en fomenten la fragmentació i al transfuguisme, oferint elevades excuses i recompenses als canvis de camisa.
Cal impedir de totes totes que els interessos hostils o la vista curta d’uns o altres facin de les primàries i el congrés del PSC un xoc polític i mediàtic amb fractures i ferides. També aquí val l’apel·lació a l’amistat política, que ens ha de fer especialment curosos amb el risc dels efectes sobre els afectes que sempre té tota pugna democràtica.
Siguin quins siguin els resultats de les primàries i del congrés, només seran positius si generen una nova etapa d’amistat política en el socialisme català, amb un designi compartit d’unitat, de reconeixement mutu i de suma. No anem sobrats de referents públics de primera fila: les primàries són una ocasió per reforçar-los i crear un lideratge col·lectiu i intergeneracional, en la millor tradició del PSC.
Del PSC, se’n pot dir allò que Tarradellas deia referit a Catalunya: “Un país prou gran perquè hi càpiga tothom i prou petit perquè no puguem prescindir de ningú”. Efectivament, el PSC és un partit prou gran perquè hi càpiga tothom que se senti socialista i alhora és prou petit perquè no puguem prescindir de ningú. Per això, diem que “aquí no hi sobra ningú” i, contra una vella i negativa frase feta, que “qui no es mogui no surt a la foto”.
Fòrum Cívic – Nou Cicle no donarà, com no ho ha fet en primàries i congressos anteriors, una consigna de vot, que no ens correspon. Els homes i dones del PSC hem de votar de manera lliure, responsable i informada, en un clima de neutralitat i imparcialitat. Per tal de contribuir a aquest objectiu, Fòrum Cívic – Nou cicle organitzarà una sessió de debat amb els dos candidats.
Cridem a participar i a votar, per a obrir una nova etapa del PSC que afermi la seva originària cultura política d’arrel socialista, federadora, democràtica i llibertària, sempre en guàrdia contra tota ideologia absoluta, del signe que sigui, i contra tot tancament sectari o burocràtic.
El socialisme català s’està obrint a una nova política basada en el federalisme social, la democràcia ciutadana, el poder proper i participat, els canvis radicals en els mètodes de treball i organització que es desprenen de les ràpides i profundes transformacions de la nostra societat. S’ha d’obrir també a grans aliances democràtiques i progressistes, per polítiques nacionals, europees i internacionals que embridin la globalització en benefici de la igualtat i la sostenibilitat, la cooperació, la pau i la solidaritat.
Aquests horitzons i esperances són indestriables de la causa d’una Catalunya lliure d’hipoteques anacròniques, tant del reaccionarisme tronat que pretén negar-li la condició de nació com de la manipulació partidista que hi respon instrumentalment per a sobreviure. És a dir, una Catalunya lliure de l’espiral estèril dels nacionalisme enfrontats.
Les primàries i el congrés obert s’inscriuen en aquesta situació. La tria entre els dos candidats al lideratge del PSC no és fàcil. Victor Hugo deia que el sentit del deure a vegades dóna ordres contradictòries. Escollir serenament i amb audàcia entre elles: aquest és avui el repte. Estem segurs que el superarem amb èxit.
Fòrum Cívic – Nou Cicle
22 de setembre de 2016
