El passat 30 d’octubre José Ferrater Mora hagués complert cent anys. En aquests moments en que el rellegim i el recordem, no estarà de més reparar en algunes de les coses que va escriure sobre el que ell va anomenar el “problema peninsular”, ara de nou en primera línia de la política. Les reflexions del filòsof ens ajudarien a insuflar una mica d’intel·ligència en el discurs inarticulat i mancat de substància que està acompanyant l’arravatament independentista de Catalunya i a la reacció soliviantada del Govern espanyol. Ferrater Mora no es va limitar a escriure aquesta obra monumental que és el Diccionari de Filosofia, també va desenvolupar un mètode o una manera pròpia de fer filosofia, que va anomenar “integracionisme”, l’aplicació del qual s’estén més enllà de l’estrictament acadèmic. A més d’expressar una perspectiva filosòfica personal, l’integracionisme és una actitud que es perfila ja en l’assaig primerenc (de 1956) Les formes de la vida catalana, així com en altres textos que va dedicar a meditar sobre l’encaix mai ben resolt entre Catalunya i Espanya. Textos que poden semblar menors dins de l’obra d’un filòsof, però que ell va pensar i repensar, escriure i corregir, traduir del català al castellà, i va anar ampliant amb “noves qüestions” a mesura que les circumstàncies li empenyien a fer-ho.
Ferrater no va pensar mai que la secessió de Catalunya fora raonable i assenyada. Al contrari, va rebutjar rotundament el separatisme a qui titllava de “xacra tan vuitcentista com el nacionalisme i el centralisme”. Va proclamar una i altra vegada la seva fe en el federalisme com el pas a una nova interrelació de Catalunya amb Espanya i de les dues amb Europa. Tanmateix, era un home pragmàtic, que estimava als que tenien els peus a terra i que detestava les “obsessions inútils” i els conflictes inacabables. No tinc cap dubte que, davant l’explosió sobiranista catalana, hauria estat partidari de la celebració d’un referèndum com la forma més democràtica de saber què vol la gent, això sí, sempre que la consulta es proposés no confondre i plantejar una pregunta clara i inequívoca.
Donar suport a la celebració d’un referèndum com a mesura democràtica no vol dir ser independentista ni és incompatible amb la posició federal que Ferrater sempre va sostenir i desenvolupar amb algun detall. Veia en el federalisme l’única forma d’acabar amb l’oposició de dos pols que solen presentar-se com irreconciliables: la unitat i la pluralitat. La filosofia integracionista que va propugnar es basa justament en la voluntat d’acabar amb els absoluts, les substàncies i les essències, tracta de veure la realitat no com una pugna entre extrems per anul·lar mútuament, sinó com un “continu” inapresable per categories rotundes i tancades . Aquesta perspectiva està ja present en el seu assaig sobre “les formes de la vida catalana”, la primera de les quals és la continuïtat, seguida de la ironia, el seny i la mesura. No són només maneres de ser, sinó qualitats a adquirir.
Fixem-nos en la continuïtat: “una comunitat humana és ‘contínua’ quan no hi ha, històricament parlant, punts i aparts, o quan aquests són només una manera de reordenar el que segueix apareixent com un conjunt en marxa”. Significa no ancorar-se en el passat ni deixar de transformar amb vistes al futur. En l’escrit Reflexions sobre Catalunya (recollit al volum: Tres mons: Catalunya, Espanya, Europa), posa en guàrdia els catalans contra la reiterada tendència a contemplar el passat com el que hagués pogut ser i no va ser, ja que només així deixaran de viure “obsessionats pel passat”, seran lliures d’”intervenir en la realitat sense convertir-la en somni”. Només si ens alliberem de la “malaltia del passat”, del desig immarcescible de “renéixer” constantment, deixarem d’interpretar el que va ser com una cosa que determina irremeiablement el futur.
El mètode de Ferrater requereix ironia -ell la va conrear amb enginy exquisit-, la distància imprescindible per contemplar les dues cares d’un mateix problema sense por de sucumbir a les raons del contrari. Des de la ironia s’enfronta al pesat debat de la “llengua pròpia”. El 1960 ja escriu a favor de la “catalanització de Catalunya”, perquè està convençut que Catalunya perd la seva personalitat si renuncia a la seva llengua. No obstant això, no secunda la opció pel monolingüisme, que només veu explicable des de la neciesa i la ignorància. Totes les “llengües petites” necessiten l’empara i el suport d’una llengua més universal, perquè la llengua és “un instrument cultural i social” i no “un òrgan misteriós -una víscera punt menys que mística i mítica”, inventada per una “psicologia lingüística casolana-“. Però no cal precipitar-se: apostar pel bilingüisme no és fàcil, no consisteix en conformar-se amb un patois que barregi alborotadament ambdós idiomes: “El bilingüisme cultural és perniciós només quan es perd consciència d’ell – i es perd, a més, l’habilitat d’emprar amb raonable soltesa les dues llengües-“.
Aquesta “raonable soltesa”, Ferrater va començar a trobar-la a faltar quan l’administració catalana va oficialitzar el català, preferint la quantitat de catalanoparlants a la qualitat lingüística. El celebrat lema “pus parla en català, Déu li’n do glòria”, semblava ser la norma. Ferrater es posava les mans al cap: “M’arriben cartes de la Generalitat amb faltes d’ortografia!”.
En els mateixos anys seixanta, quan Europa encara era lluny, Ferrater Mora entreveu una relació “Catalunya, Espanya, Europa” més enllà de les nacions i les sobiranies nacionals. Pel mateix que els separatismes estan passats, pensa que les nacions són anacròniques. Els clients que han fet seu, sense pensar-ho dues vegades, l’eslògan de l’11 de setembre: Catalunya, nou Estat d’Europa, farien bé en reflexionar sobre aquest paràgraf del filòsof: “Al presumir que catalanizant a Catalunya es la faç més europea, no vull dir que Catalunya hagi de ser una ‘nació’ tal com abans perquè de tal manera pugui incorporar-se a un presumptuós ‘concert de nacions europees’. Perquè resulta que: primer, no hi ha ja, en el sentit ‘tradicional’, nacions, i segon: el ‘concert’ en qüestió produeix melodies força diferents de les somiades pels economistes i polítics vuitcentistes. Una Catalunya ‘urbana’ i alerta: això és el que significa una ‘Catalunya europea’. La resta són jocs florals i sardanes”.
Podria seguir enfilant cites que no només resulten tremendament actuals, sinó que ofereixen bones raons per qüestionar el simplisme sobiranista, així com l’oposició visceral i recalcitrant dels grans partits espanyols a revisar a fons l’Estat de les autonomies i convertir-lo en l’Estat federal que ja gairebé és. En el discurs d’investidura com a doctor honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona, el 1979, Ferrater Mora nomenava quatre elements que, segons ell, havien caracteritzat la filosofia i, podríem dir, a la reflexió en general que es preï de parlar de problemes reals i es proposi solucionar-los. Són els següents: la fidelitat a la realitat, la propensió al pacte, el professionalisme i el desig de claredat.
Són les actituds que voldríem veure al polític quan aborda situacions inèdites com la crisi econòmica i l’explosió independentista. Voldríem veure, però no les veiem. Ni la voluntat de pacte ni la de parlar amb claredat han acompanyat la gestió de la crisi. Tampoc els líders de l’independentisme semblen molt disposats a la claredat i al pacte després d’un debat seriós, rigorós i lliure de manipulacions.
El pensament integracionista de Ferrater Mora és una invitació a la conciliació, teòrica i pràctica. Va ser un filòsof que va defugir els ismes que ens tanquen en habitacles sense finestres i impedeixen afrontar els conflictes de manera civilitzada. No sóc la primera a recordar, en commemorar els seus cent anys, que les seves “formes de la vida catalana” no són precisament les que es mostren en el discurs messiànic i imprecís que domina la política catalana.
