Un mes després del 9-N, l’horitzó és confús. La novetat –superficial– és que ara els líders han desplaçat els seus discursos del Parlament a solemnes conferències amb públic fidel i entregat.
Va començar la ronda Artur Mas el 25-N proposant eleccions plebiscitàries amb llista unitària independentista. Vol convertir-les en un referèndum sobre la independència. La setmana següent va ser el torn de Junqueras, que va rebutjar la llista unitària. Aquest dimarts Miquel Iceta va aixecar acta del fet que no detecta que CiU vulgui canviar el rumb de col·lisió amb l’Estat. Impossible, doncs, que el PSC recolzi els pressupostos. I demà està anunciada la intervenció de Joan Herrera.
I després de les grans exposicions, desconcert. De la d’Artur Mas em van sorprendre dues coses. Primer, que tracés un pla detallat d’eleccions plebiscitàries i independència en 18 mesos sense negociar-lo abans amb Junqueras, l’únic soci que el pot acompanyar en aquest camí. ¿Mas creu que després del 9-N té legitimitat per dictar no només l’estratègia de CDC sinó també la dels seus aliats? No seria cap novetat, perquè Jordi Pujol també sabia el que convenia a Catalunya i qui no el seguia era qualificat –en la millor de les hipòtesis– com un desviat. ¿Mas creu que la pressió de les organitzacions independentistes forçarà Junqueras? És possible, però llavors és imprudent, perquè el malentès entre els dos líders –que es va oficialitzar en una reunió discreta el 7 d’agost passat– ja és una dada fixa.
La segona raresa és que no digués res dels pressupostos del 2015, el document clau per a l’acció del Govern. ¿Està a l’estratosfera i no descendeix als comptes? ¿Aposta per eleccions anticipades al març? Però si guanya i segueix governant, el pressupost tindrà una gran rellevància.
Sigui com sigui ara estem en un impàs, un cul de sac com va dir Iceta dimarts, o davant el risc de «paralització com a conseqüència de la ingovernabilitat» que denuncia la Societat Econòmica d’Amics del País que presideix Miquel Roca. Enumero quatre incògnites.
1. ABSÈNCIA DE PRESSUPOSTOS
Dimarts, Miquel Iceta ja va avisar que el full de ruta de Mas –la independència en 18 mesos– impossibilitava el suport del PSC. I Maurici Lucena ho va confirmar divendres després de reunir-se amb el conseller Mas-Colell, amb qui té una bona relació. Així doncs, tret d’un acord en l’últim minut amb ERC –que ha anunciat que no votarà més pressupostos autonòmics però que tampoc es pot descartar–, Catalunya es quedarà amb pressupostos prorrogats, fet que suposa la paralització d’inversions públiques (més de 400 milions i la línia 9 del metro) i la no recuperació de la paga doble dels funcionaris. Greu. ¿Per què doncs ni ho va citar en la seva conferència ni ho ha negociat amb Iceta o Junqueras?
2. FORATS POLÍTICS
Si finalment els pressupostos són aprovats, seran poc viables. Andreu Mas-Colell quadra els comptes amb voluntarisme (s’ha vist en els del 2014) perquè no pot fer res més. I els del 2015 tenen forats polítics perquè hi ha partides d’ingressos que només seran realitat si el Govern central desbloqueja una sèrie de partides (més de 2.300 milions) que estan en discussió. Difícil que ho faci mentre es pregona que Catalunya serà independent en 18 mesos. Amb els números de Mas-Colell, Mas només tenia l’opció de fer una pausa fins a veure quin govern sorgeix a Madrid després de les eleccions del 2015. Però la pausa seria un anatema per a l’ANC i per a Òmnium Cultural. Doncs res, ¡a apujar l’aposta i denunciar l’Estat mentre el Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA) fa de banquer de la Generalitat! No pot deixar que Catalunya faci fallida perquè rebotaria contra Espanya, però es crea un clima que genera de tot menys confiança. Gairebé és una pastilla procrisi.
3. PLEBISCITÀRIES A L’AIRE
Les plebiscitàries no és segur que es puguin celebrar perquè depenen del fet que ERC accepti supeditar-se a l’estratègia dissenyada per Mas, que pot ser bona per a CDC i CiU (les seves sigles no es troben en el millor moment) però obliguen ERC a congelar les seves en un moment políticament rellevant.
4. RESULTAT INCERT
Però fins i tot si hi hagués eleccions plebiscitàries, o avançades no plebiscitàries, els resultats que les enquestes apunten no són favorables a l’independentisme. El passat 9-N van votar sí-sí 1,8 milions. És el 29% dels que podien votar i en tot cas és només la meitat dels 3,6 milions de catalans que ho van fer en les eleccions del 2012. ¿Es pot declarar la independència amb el 51% o el 49% dels vots, amb Espanya en contra i la Unió Europea recelosa?
En una entrevista de Josep Cuní després del 9-N, Mas va ignorar una enquesta d’EL PERIÓDICO que deia que CiU i ERC no tenien segurs els 68 diputats de la majoria absoluta (ara en tenen 71) i que si anaven en llista unitària –el que vol el president– el resultat seria pitjor. Però diumenge passat La Vanguardia va publicar una altra enquesta que donava a CiU 40 diputats (ara en té 50) i que deia el mateix que la d’EL PERIÓDICO: que CiU i ERC no arribaven als 68 diputats. I que juntes, menys.
Mas no ho té fàcil. Si convoca anticipades, pot quedar en pitjor situació que ara. Si esgota la legislatura, pot patir un calvari. Va dictar el full de ruta des de l’estratosfera i ha d’aterrar. Els seus crítics diuen que viu fora de la realitat, que és un gran tossut. Els seus defensors, que va superar el 9-N a base de voluntat i d’apostar fort. Cert, però el 2012 l’aposta va sortir malament.
Article publicat a El Periódico
