Les restriccions pressupostàries, haver heretat una ciutat que funciona i mantenir una part de l’equip tècnic són alguns dels factors que fan que no s’acabin de notar grans diferències amb la gestió anterior, ni s’acabi de delimitar quin és el model urbà de Barcelona.
Tot el proposat està per veure si es fa i com: el projecte Blau@Ictinea al Morrot i les polèmiques 16 portes de Collserola, que sembla que pretenen més fer entrar la ciutat a Collserola que introduir el bosc a la ciutat. És curiós que quan Barcelona ha estat moderna, cosmopolita i progressista ha mirat al mar- al Noucentisme, a la Barcelona democràtica- i quan és nacionalista i conservadora mira a la muntanya, com a La Renaixença, al franquisme i ara, encara que sigui per treure rendiment de la serra. No oblidem, però, que qui va tenir la visió anticipatòria de convertir Collserola en reserva va ser Pasqual Maragall, això sí, després d’haver conquistat sis nous quilòmetres de platges democràtiques. L’actual Ajuntament ha emfatitzat una aposta per la sostenibilitat, des d’una concepció tecnocràtica, i hi ha la intenció de continuar fent habitatge, especialment per als sectors més vulnerables. Can Batlló pot servir de banc de proves: després de dècades de promeses i de lluites veïnals està a punt de desencallar-se, començant amb els habitatges socials i els reallotjaments pendents.
Tampoc en les qüestions de seguretat i control hi ha grans diferències, encara que l’alcalde Trias hagi volgut aplicar explícitament els mètodes expeditius que van fer famós a Giuliani a Nova York. Les Normes del Civisme de 2006, ja amb el model Barcelona malalt de reglamentació, van ser prou coactives per donar-li la fama de ser la ciutat més normativa i repressiva d’Espanya.
En tot cas, el canvi de model ve afavorit per la mateixa Generalitat, amb propostes descaradament especulatives com el malson de Eurovegas, que planeja sobre el territori català amb l’ombra tenebrosa de voler imposar la seva pròpia llei. És paradoxal que sigui la dreta benpensant la que aposti per una ciutadella del vici. I és entendridor veure com a la burgesia nacionalista, que hauria d’estimar tant el paisatge català, el que més els emociona sigui els diners, encara que provingui de les màfies del joc.
D’aquí l’aposta per una marina de luxe al Port Vell, encapçalada per l’Autoritat Portuària de Barcelona i promoguda per l’empresa anglesa Salamanca Group, que va comprar Marina Port Vell el 2010 i que compta amb el beneplàcit municipal. Aquí sí que hi ha un perillós canvi d’escala, tímidament apuntat per l’anterior equip de govern, després de la degradació del model Barcelona a partir de 2004, per tolerar l’hotel W i temptejar un pla d’ascensors a la Barceloneta, amb el risc d’acabar expulsant als seus veïns. Aquesta operació privada, per tant, té antecedents en una àmplia estratègia portuària per treure’n el màxim rendiment a la zona, que amenaça ara amb expulsar els pescadors.
Al principi el model era clar: la ciutat de l’espai públic per a tothom, guanyant el màxim possible de platges. Ho va dir Maragall amb una frase clau: “Les platges són socialdemocràcia municipal”. I així es va fer. Ara, proposant un port privat per superiots de grans dimensions, protegit de les vistes, s’està pervertint totalment la tradició pública de la ciutat. I es fa sense cap sentit, ja que es va a oferir un enclavament únic a uns usuaris escassos i hipotètics.
Encara s’ha de veure el que es fa a Can Batlló i a Can Ricart, o les intervencions que es realitzaran per millorar la qualitat de vida als barris. Però si s’aprovés aquest aberrant projecte de marina de luxe al Port Vell estaríem davant un lamentable canvi de model: de la ciutat oberta al mar, democràtica i equilibrada hauríem passat a la ciutat privatitzada, amb fronteres que delimiten àrees desconnectades del seu context, en nom dels privilegis per als desorbitadament rics, en uns temps que, per a la majoria, són de vaques magres. Una aposta reaccionària contra la ciutat oberta i pública que hem heretat.
El País
Un comentari