En ple fragor sobre el futur d’Europa i sobre com afrontar de manera creïble la crisi econòmica i el canvi d’època, la campanya electoral segueix el seu discret esdevenir. Comencen a sentir-se veus autoritzades que, en els marges, qüestionen temes com la permanència d’Espanya a la zona euro. Una cosa que semblava impensable fa només unes setmanes. La situació en què estem si alguna cosa deixa clar és que ens trobem immersos en un profund dèficit democràtic. Tots hem après que els decisors polítics operen en un escenari amb grans límits. Un escenari dominat per actors, variables i dinàmics poc sensibles a temes com la legitimitat, la sobirania o la qualitat democràtica. Va ser en aquest sentit molt il·lustratiu sentir-li dir a Rubalcaba en el seu debat amb Rajoy que el més important ara és aconseguir que Europa suavitzés l’ajust o l’ajornés un parell d’anys. Aquesta frase, enmig dels retrets creuats sobre les responsabilitats de cadascú i sobre les propostes per combatre l’atur, va ressonar molt més alt que qualsevol altra consideració. Reflectia al mateix temps impotència i també la consciència dels límits en què s’està jugant una contesa electoral que, teòricament, hauria de permetre renovar la legitimitat dels qui han de prendre decisions en nom de la sobirania popular. Però cada dia la tossuderia dels fets ens recorda que això no és així, que les coses s’han de fer de la manera que altres decideixen. Uns altres (Merkel, Sarkozy, Obama …) amb legitimitats alienes, però uns altres que tampoc semblen poder anar més enllà dels límits estructurals marcats per algú o alguns als quals no identifiquem i en qui no hem delegat formalment cap tipus de legitimitat o sobirania.
Els estrets passatges pels que diuen que és possible transitar semblen conduir a alternatives de govern marcadament tècniques. Es tracta de reduir el perfil sobiranista i acontentar-se amb gestionar i administrar les “decisions correctes” que es prenen en els contextos i espais pertinents. La preponderància de la lògica “aquesta és l’única alternativa possible” condueix a la desconsideració d’uns polítics que s’esforcen a convèncer-nos que els seus escarafalls aconseguiran modificar el rumb de les coses. La veritat és que, sentint el debat dels cinc candidats catalans el passat divendres, notaves que no és el mateix plegar i acceptar un destí ja marcat, que apostar per persones i organitzacions que, almenys, pretenen lluitar perquè les coses no siguin tan fàcils. En efecte, el missatge implícit en alguns, explícit en altres, és que si no acceptes per les bones que “els que saben” han pensat, si no t’esforces al màxim per aixecar-te d’hora i serrar les dents, no tindran més remei que convèncer d’una altra manera. O acceptes la “doctrina del xoc” o et colpejo amb el xoc doctrinari. Tot això ens condueix a un espai que no té res a veure amb el que alguns pensem que és la política en una democràcia. L’economia no pot estar naturalitzada. No és una condició. És un problema. Si fos una condició, en la política hi hauria poques escapatòries, i hauria d’incorporar en les seves variables i en les seves consideracions tot el que és possible fer o no des d’aquest condicionant extern. Però l’economia és un artifici humà subjecte a discussió. Davant d’una situació problemàtica no hi ha una única sortida o alternativa. Si fos així, la política no tindria res a fer. Però hi ha alguna cosa avui, després de Popper, que sigui indiscutible des del punt de vista científic? La política és més i més necessària si més consens tècnic i social existeix. Si acceptem sense queixar-nos que els problemes que tenim són tècnics i no polítics, després no hi valdran laments. Perquè, si reduïm la política a alguna cosa molesta i pertorbadora, quan ja no sigui prou convincent des de la perspectiva tècnica, apareixerà la força autoritària com la gran garantia d’estabilitat. Em consolo escoltant la música del grup Sanjosex: “Davant d’un futur incert, queda Molt per descobrir”.
