Hi ha debat aquests dies a Catalunya al voltant de la solemne declaració parlamentària per trencar amarres amb Espanya. Dilluns, la independència, en versió declaració d’intencions, trucarà a la porta de la Cambra. La desconnexió comença l’anhelat compte enrere. Els ciutadans podran gaudir del primer lliurament de sobiranisme amable que Convergència i Esquerra han dissenyat. Serà realment la futura república, enunciada per Carme Forcadell, territori lliure de corrupció? Cauran en la Catalunya florent els consellers experts a extirpar partides pressupostàries? Primarà l’economia productiva sobre l’especulativa? Es pagaran més impostos perquè la nova agència tributària tindrà patrons –com asseguren els seus impulsors– “col·laboratius i no coercitius”? L’Administració de nova planta serà ràpida, eficaç i modèlica a Europa?
La resposta a totes aquestes preguntes és sí, perquè la relació de beneficis que en el pla de les promeses comportarà la independència és llarga. El problema és que mentre arriba el nou món, els tèrmits devoren alguns dels qui més han fet per il·luminar-lo. Se succeeixen els registres a les seus de Convergència i en els habitatges del clan Pujol a la recerca de rastres del 3% o de comissions. Operació d’Estat? Leviatan ha deslligat calculadament la seva pluja d’ira i foc? Són preguntes freqüents entre els ciutadans, que veuen com la Guàrdia Civil entra a les seus de Convergència i en surt amb un munt de caixes. Ho fa perquè CDC és independentista? Els convergents diuen que sí, però la veritat és que els agents de l’Institut Armat no entren a les seus d’Esquerra o la CUP. La corrupció era a CDC com una esca, a punt de cremar.
En aquest context, el nacionalisme abans conservador tracta de vendre que el vell món té els dies comptats. La nova Convergència assegura que tot està canviant. El seu autonomisme és ja independentisme. Les corbates han desaparegut –un signe de proletarització– en altres temps insignes colls de gestors tecnòcrates. Els caps de Puig, Boi Ruiz o Rigau rodaran, com si es tractés de cordeliers, sota la fúria revolucionària de Robespierre. Són exigències del guió o, en clau poètica, tributs a l’altar de la república. El portaveu de Convergència, Jordi Turull, va comparèixer divendres davant els mitjans per explicar un annex de mesures socials a la resolució independentista. I CDC, de la nit al dia, està disposada a encapçalar el Soviet de Petrograd perquè Artur Mas sigui president: renegociar el deute per prioritzar les partides socials, oferir cobertura sanitària sense necessitat d’estar empadronat o fer saltar per l’aire la llei d’Estabilitat Pressupostària, aquella que la mateixa CiU va votar el 2012 per imposar un sostre de dèficit. No cal reparar en les despeses. Aquests són els mitjans que tenen com a noble fi que la CUP s’estovi.
Cal donar-se pressa i esborrar el que fins ahir mateix va ser Convergència. Però la realitat és caparruda: el Govern va adjudicar el 5 d’agost serveis de consultoria per “procediment negociat” –és a dir sense publicitat i sense competència– per 80 milions d’euros en vigília electoral. I mentre la Generalitat valenciana cada dia es persona com a acusació en un nou cas de corrupció, la seva homòloga catalana es va retirar el passat mes d’octubre de la causa contra l’exgerent de l’Agència Catalana de l’Aigua, Josep Lluís Quer. Ara bé, el que s’estalvien no acusant Quer corren el risc de gastar-s’ho defensant l’expresident de l’Institut Català de la Salut (ICS) Josep Prat. El garantista conseller de Justícia, Germà Gordó, i el de Salut, Boi Ruiz, deuen unes minutes a l’advocat Xavier Melero, qui indignat escrivia en un mail del 2012: “Mai m’hagués imaginat que això acabaria d’aquesta manera: jo pagant per compte de l’Administració i sense cobrar res després de passejar-me per totes les fiscalies de Catalunya”. Ara el jutge vol saber si el conseller Gordó, home sensible que ha donat el tercer grau penitenciari a condemnats de coll blanc, de renom ha pagat amb diners públics la defensa d’un suposat malversador, blanquejador de capitals, traficant d’influències o suborn.
No cal reparar en minutes si el procés sobiranista avança. Però, un moment, de quina república parlem? Caldrà examinar el catàleg a fons per no constrènyer la imaginació al model amalfità o al venecià, en què les grans famílies es repartien el pròsper negoci del poder.
