Fins ara, sempre havia pensat que el sector PSOE del partit era el responsable de molts dels problemes que tenia el PSC, i confiava molt profundament que tard o d’hora, els Obiols, Castells, Nadals, Tura, Maragall, … polítics amb gran capacitat per liderar el país, tard o d’hora lluitarien per imposar la seva vàlua.
El problema és que ara no es tracta de si el Partit Popular no ha aconseguit els seus objectius, com diuen en Zapatero i la Chacón, o si ho ha aconseguit. Aquesta és una polèmica estèril i aliena a nosaltres. La nostra polèmica, la de veritat, és defensar el valor dels votants que van donar el seu suport democràtic aprovant l’Estatut. Els mateixos vots que us han portat a governar, els mateixos vots que us hem atorgat per fer el tripartit, amb el qual, molts hi vàrem posar moltes il·lusions.
I sembla que vosaltres no us adoneu que no hi ha cap altra cosa a defensar. Us preocupeu de si la bandera o la consigna, de si es vol que el President no pugui convocar una manifestació, de si surt a una foto o surt a una altra…
Sóc conscient del malestar que tot això deu crear dins del partit. Creia conèixer-vos, i estic convençut que molts de vosaltres penseu, com jo, que aquestes polèmiques partidistes ara no toquen.
Dit això, però, us lidera qui es preocupa per les seves fotos i no per el país que cal definir. I, donada la gravetat de la situació en la que estem avocats, si el sector que opina com l’Ernest Maragall que el govern no té cap projecte, en lloc de retractar-se, no dóna un cop de timó per conduir al PSC a ser el que mai no hauria hagut de deixar de ser, simplement serà una comparsa còmplice que tolera un PSC més preocupat per no molestar el PSOE que no pas per els problemes del seu país.
Em va costar molt acceptar aquesta complicitat quan en Montilla es va atrevir a fer-li el llit al Maragall.
Ara, però, de cap de les maneres penso acceptar que aquest sector es faci còmplice de l’escapada tangencial a la crisi d’estat de la sentència del Tribunal.
El país és més que una persona. La complicitat en el cas Pasqual va ser vergonyosa, i els que l’estimem us la perdonarem mai. Però el m’allunyarà definitivament del sector catalanista del PSC serà la seva complicitat si el PSC treu el focus de la defensa del valor de la democràcia dels catalans, perquè els vostres escons depenen exclusivament d’aquest valor.
Així, doncs, lamento dir-vos que he perdut completament l’interès per el que pugueu organitzar des de Ciutadans pel canvi, nou cicle i el PSC mentre, o bé feu canviar la línia política dels Iceta, Montilla, Zaragoza i …., o bé canvieu el lideratge i hi hagi un Obiols, un Castells, una Tura, un Nadal, … al capdavant.
A mi, no m’importa que en Zapatero estigui content perquè el 95% de l’Estatut està intocat. A mi m’importa que en Zapatero no ha fet el que hauria hagut de fer per blindar que de l’Estatut que vem refrendar, no se’n tocava una coma. I al PSC, què li importa? Tard o d’hora us haureu de definir.
La sentència del TC ha fet una trencadissa. Però sembla que es pot refer pràcticament tota l’àmfora. Tindrem totes les lleis i competències i cal treballar perquè arribin aviat, començant per l’aeroport. Aquí podem i han de col·laborar tots els partits polítics. perquè la segona feina es mes llarga i dura i és aquesta.
La trencadissa s’ha perdut l’ànima, la virtualitat del que ens pensàvem que la Constitució era oberta. Jo encara crec que una mica ho és. El TC ha comentat que nomes hi ha una Nació que és l’espanyola, però el mateix article 2 diu que aquesta Nació indissoluble, es molt especial, perquè reconeix ( per tant han de ser preexistents) en el seu si les nacionalitats. En algun apartat sembla que nega qualsevol dret polític de les nacionalitats. També insinua que si es volen tenir aquests drets o que els propis estatuts puguin tenir un rang superior de llei, com una mena de Constitució refrendada pel poble de la pròpia comunitat autònoma, Això ho hem d’aconseguir modificant la Constitucio Espanyola.
Si això és així som-hi, reformar la constitució espanyola, però sense agafar-nos els dits. Només ho podrem fer si el PSOE com a partit admet els mínims.
Primer ha de quedar clar que “l’Espanya Plural” no serveix. Ha de dir Espanya plurinacional. S’han de reconèixer els drets històrics de Catalunya previs a la Constitució, la bilateralitat i l’Estatut com a llei Fonamental Catalana i expressió del pacta amb l’Estat Espanyol. Si el Federalisme del PSOE no arriba aquest mínims, que ho digui i trenqui ell. No nosaltres.
Potser iniciarem una separació dolorosa, però inevitable amb el PSOE i amb el President, que amb Suàrez mes han fet per Catalunya. Però el socialisme espanyol ha de reflexionar i potser des d’oposició es veurà mes clar que és el federalisme i repassar la història. L’odi al federalisme es una regust encara viu de la dictadura franquista, del falangisme i del nazisme (que va acabar conjuntament amb la democràcia i el federalime alemany.. Recordeu que el llibres text i atles de Batxillerat no es podien ensenyar els landers alemanys ni tant sol dir el seu nom oficial República Federal d’Alemanya? Quants polítics de primera fila del socialisme espanyol no han fet mai un reciclatje de les seves categories mentals? Recordeu la relliscada de Gonzàlez, que no sabia que es Eslovènia formava part del Sacre Imperi Germànic .
Si , i sols quan, el PSOE admeti aquest mínims podrem anar junts i buscar una majoria per canviarr la Constitució Espanyola.