El nacionalisme ha estat el virus que ha destruït Europa durant la primera meitat del segle XX. La construcció d’un espai públic compartit, aprofundint les competències comunes i ampliat a un major nombre de països, ha servit a Europa per superar aquesta patologia que la va portar a l’enfrontament durant un segle. De l’impuls per superar-se va néixer l’ethos de la pau, la llibertat i la cooperació solidària entre adversaris històrics, per desenvolupar el que avui anomenem Unió Europea. Lula la considera un “patrimoni democràtic de la Humanitat que no tenim dret a destruir”.
Doncs bé, de nou galopa aquesta bèstia del nacionalisme insolidari, a lloms d’aquesta crisi global a la que s’està responent amb un diagnòstic i una teràpia equivocats, que cada dia ens acosten més a la zona de risc per a l’estabilitat i la supervivència de la Unió. No es tracta d’assenyalar a ningú, encara que alguns tinguin més responsabilitat que altres, perquè el virus s’està estenent per tot arreu: els més afectats pels atacs especulatius i els que se senten més fora de perill. Els primers assenyalen al del costat per cobrir-se i els segons es resisteixen a que es prenguin decisions fermes, coherents per a tots.
Si volem sortir d’aquest forat cal actuar ja amb els instruments disponibles. Necessitem un govern econòmic i fiscal de la zona euro perquè sense això no és possible que funcioni la Unió Monetària. Però perquè hi hagi governança econòmica i fiscal cal cedir sobirania i això xoca frontalment amb la galopada nacionalista. La resistència és més gran perquè es pensa que aquesta sobirania que s’ha de cedir no és per compartir-la, sinó per lliurar-la a altres que es mouen pels seus propis interessos particulars i no per l’interès comú. L’operació exigeix compromisos de tots i entre tots i la gestió ha de ser comuna, sense imposicions de directoris nacionals, que irriten i retroalimenten nacionalismes de resposta.
Cada vegada més gent seriosa i responsable està dient que la Unió fa poc i sempre arriba tard. Poc i tard. El risc de perdre una dècada sembla menor davant l’amenaça creixent que esclati la Unió Monetària o la pròpia Unió Europea. Aquests escenaris són possibles, fins i tot probables, i les respostes per evitar-ho són polítiques.
La crisi del deute sobirà està tractant-se com un problema de solvència, que no existeix, però que pot arribar a provocar-se si segueix faltant la liquiditat i contraient-se l’economia. La manca de creixement i ocupació augmenta els tipus d’interès, compromet al sistema financer i agreuja exponencialment el problema del deute.
El problema de deute sobirà a la Zona Euro és menor que el dels Estats Units, el del Japó o el de Regne Unit i ni en els casos més aguts estem davant un problema de solvència de país. Ens ofega un cost de finançament d’aquest deute injustificable, que aprofita la inoperància dels instruments disponibles.
A més, patim divergències econòmiques i fiscals que es reflecteixen en les diferents balances comercials i de pagaments, i en la productivitat i competitivitat dins de les diferents zones de la Unió, que cal corregir amb reformes estructurals per respondre als desafiaments de l’economia global i avançar cap a la convergència a la Zona Euro i a la UE
Per enfrontar aquests desafiaments les institucions han de funcionar, proveint béns públics per al conjunt de la Unió, sense condicionaments de directoris que imposin als altres les seves pròpies regles.
El Banc Central Europeu ha d’actuar com ho fa la Reserva Federal dels EUA, el Banc d’Anglaterra o el Banc Central del Japó. És a dir, ha de complir el seu paper de prestador d’última instància i fer la política monetària que respongui als interessos del conjunt de la zona euro. És l’únic instrument de la Unió Monetària -avui- per contrarestar l’atac especulatiu que afecta ja a 12 dels 17 països d’aquesta zona. Els que s’hi oposen -Alemanya sobretot- pensen que aquesta no és la funció del Banc Central i proposen un Fons de Rescat que podria cobrir aquestes necessitats, però que com sempre, arriba tard i fa poc. Ni tan sols està disponible.
Els països de la Unió s’han de comprometre a garantir l’estabilitat pressupostària, com una regla comuna, amb premis i sancions per a tots, amb controls pressupostaris rigorosos i comuns. Però res aconsella que la progressió cap a l’ajust hagi de fer-se tan ràpidament que ofegui qualsevol possibilitat de creixement i ocupació. Per això cal graduar el ritme de l’ajustament dels comptes públics. A més, els països compromesos amb l’estabilitat pressupostària, han de disposar del “bo europeu” per finançar els seus deutes de manera raonable. Sembla que els dirigents europeus han oblidat que l’objectiu prioritari de la política econòmica és el creixement sostenible i generador d’ocupació, millorant nostra competitivitat en l’economia global. Així assegurarem el benestar i la cohesió que són les nostres senyes d’identitat i la nostra palanca per al futur. Tota la resta són polítiques instrumentals i han d’estar al servei d’aquesta prioritat. A sobre, cada vegada és més evident que aquest és l’únic camí per enfrontar els problemes del deute.
Si ens equivoquem en això, la governança de les democràcies representatives que conformen la Unió pot reduir-se i la resposta social serà inevitable. El nacionalisme rampant fa pensar a la gent que uns o altres estarien sota cobert si actuessin sols, sense tenir en compte al conjunt. Greu error que ens arrossegarà a tots. Cada vegada se senten més les veus dels extrems, carregats de discursos xenòfobs i antieuropeistes. I cada vegada recullen més vots.
Si es volen modificar els Tractats cal resoldre dues qüestions fonamentals. Necessitem governança econòmica i fiscal perquè funcioni coherentment la Unió Monetària, amb sobirania compartida i institucions que serveixin a tots. Però per avançar cal tenir una porta de sortida per als que no estiguin disposats a fer-ho. Els països tenen dret a sortir però no el tenen a vetar l’avanç dels que vulguin fer-ho. Això val per a tots.
