Els indignats són la resposta directa a una tàctica de la dreta. El PP s’ha passat tota la legislatura denigrar els governants, des del President : José Luis Rodríguez Zapatero. Des de el cap Rajoy fins a l’últim simpatitzant , diuen: “Zapatero a tus zapatos “ i afegeixen que tots el polítics són iguals, que ni un val res.
La passada legislatura se la van passar tirant pedres contra Catalunya. Dient pestes sobre l’estatut, negant-se a participar en el procés de redacció i després acusant de deixar-los a fora, per acabar impugnant-lo tot. No els va servir de res. Els socialistes van tornar a guanyar.
Aquesta legislatura i en plena crisis, quan més feia falta que tothom ajudés en les mesures, han seguit devaluant tots els dirigents , començant pel president. La resposta ha estat una separació cada cop més gran entre els dirigents i la població i un sentiment entre la població de desemparament . Adobat tot això amb unes directrius previnent de la Unió Europea on la dreta mana amplament .
I el que vindrà, si guanya el PP, com està cantat, ja ens ha donat un petit tast el senyor Artur Mas i el seu equip de govern. Entorpint tant com pot tota l’obra pública, Amenaçant que tots les autovies que es faran seran de peatge. I és que la dreta a qui i allà només té un interès: Estalviar als rics i poderosos tots els impostos possibles i redreçar l’economia fent que paguin les classes senzilles i treballadores. Un exemple: Els terrenys per a la construcció de l’hospital Moisès Broggi, com tant d’altres es va planificar en la Primera Generalitat recuperada, presidida per Josep Tarradelles i participada per representants de tots els partits polítics amb representació parlamentària. Participava d’un pla estratègic per des massificar els grans Hospitals i donar millor assistència a la gent. Sant Joan Despí va cedir els terrenys en la primera legislatura presidida per Jordi Pujol. No s’ha començat la seva construcció fins 25 anys després. Aprovada la construcció sota la presidència de Pascual Maragall i inaugurant-lo el President Josep Montilla. Es podrien explicar moltes altres obres, el denominador comú de les quals no és altra que: nul interès pel benestar de la gent i interès màxim per afavorir els adinerats. Carregar-se tot el possible l’estat del Benestar.
En aquesta situació de desprestigi generalitzat només hi ha un camí: La unitat de l’esquerra.
Es una unitat difícil però necessària. La dreta no té cap problema en unir-se. Unió Democràtica i Convergència Democràtica ja no són dos partits i al PP ja no queda ni rastre dels partits que l’integraven. Però la dreta és estancament o regressió i l’esquerra és progrés i està clar que a l’hora de planificar-lo i ha diferents maneres d’enfocar-lo. L’esquerra necessita més que mai la unitat. No només per les sentències comuns: “ La unió fa la força” o “divideix i venceràs”.
Creure que en un moment difícil era millor renegar de l’Entesa, ha esta donar facilitat perquè la dreta guanyi gaire bé sense cap esforç. Els vots son bàsicament expressió de confiança. Si es creu en l’entesa, es defensa la bona feina feta guanyen tots els partits. Això no és l’únic element perquè, per exemple, Esquerra Republicana de Catalunya li ha pesat l’aposta pel independentisme. Però en un ambient de pau en l’esquerra crec que no hauria tret tant mals resultats.
No val pagar amb la mateixa moneda però si denunciar totes les actuacions encaminades a desmuntar l’Estat del Benestar.
Pot ser la unitat s’haurà de forjar a tots els nivells: Reunions dels dirigents, directrius correctes a tots els militants, textos adients a aprovar en els congressos. Però no es pot deixar a la dreta en pau i mentre l’esquerra cada partit va a la seva. Això facilita el camí a la dreta.
Es evident que pactes en profunditat són millor que pactes conjunturals. Però millor pactes possibles que no pactes irreals o pactes impossibles.
S’ha de tallar de soca-rel, l’afirmació tant estesa : tots els polític són iguals. No és certa i demostra un menyspreu pels polítics. Un país que no estima ni respecte els seus polítics és un país que no creu en la democràcia.
