El PP, no va impugnar el procediment pel que ens varem donar l’ESTATUT. Aquest, ribotat i llimat, fou referendat pel seu destinatari, el poble català. L’ESTATUT es EL RESULTAT d’un procediment legal, sancionat per parlaments i rei.
Davant això, el T.C. i qualsevol tribunal democràtic, només pot prendre dos postures. Una: declarar-se incompetent raonant que no pot entrar en analitzar allò que un poble, seguint el procediment legal, ha aprovat per referèndum, o altre, declarar-se competent per sentenciar que, si un text, recolzat pels parlaments, central i autonòmic, es aprovat seguint tots els procediments legals i referendat pel poble, el resultat del procediment, l’ESTATUT, no es pot tocar ni en una coma i si es creu que el text estatutari supera el marc de la vella constitució, el que cal es endegar la reforma constitucional per emmotllar-la als nous temps i generació. Al menys cada generació, te dret a revisar les seves lleis marc superant velles pors per impedir que les constitucions, inamovibles, condicionin generacions futures com varen fer las “Leyes Fundamentales del Reino”.
Si tot i això, els actuals membres del T.C., vacants uns llocs, caducs altres, polititzats tots, gosen pronunciar-se en altra forma, els catalans, en especial la classe política i el cos juridic del Parlament, -ningú ho reclama però jo sí-, haurien d’estar preparant ja el recurs davant Strasboug per defensar els drets individuals i col•lectius d’un poble que democràticament s’ha pronunciat i que veu burlada la seva llei, per actituds immobilistes de politics interessat en seguir afogant a aquells que volen treballar i prosperar socialment dins d’Europa. Amb el recurs i sentencia, la nostra voluntat es veu novament afusellada ideològicament, sense bases argumentals democràtiques.
No valem ni peticions de renovació de membres del TC, (error estratègic, que només retardarà la solució del problema) ni resolucions article per article, ni sentencies politiques ni interpretadores, ni peticions de referèndums per demanar l’autodeterminació o la independència, -que en tot cas ja vindran desprès de que el nostre Parlament amb mes de 68 escons aprovi l’Estat Propi – el que cal es, preparar el recurs davant Strasbourg i que en les properes eleccions, els partits que creguin en els drets dels pobles al exercici de l’autodeterminació (art. 1.1 de la Declaració de Drets Humans, emparats per l’art 10.2 i 96 de la CE) incloguin en el seu programa electoral, el proclamar un Estat independent per a Catalunya dins l’UE, . Si els partits politics son clars en el seu posicionament, la gent els votarà, si no es defineixen, si dubten, si no son clars, hi hauran molts vots en blanc i absentisme i tots hi perdrem, els politics també.
La crisi de tot tipus ens obliga a fer reformes estructurals econòmiques, socials i també politiques. La societat civil esdevindrà cada vegada més protagonista. La situació d’afogament, per la crisi i per la política expropiadora del govern central, afavoreix el canvi de socis. No hi perdrem pas més del que ja ens expropien (22.000.000.000€ al any). Amb la meitat d’aquest import, Nosaltres Sols, sense el llast d’improductius, ens en sortiríem de la crisi. Ara el nostre Govern ens ajustarà, al mateix temps que l’altre govern ens retallarà recursos i inversions en benefici de tercers. Pagarem, com sempre, doblement. Pensem-hi i decidim.
