El 1977, quan per posar fi a la dictadura franquista va arribar el moment de legalitzar als partits polítics i convocar unes eleccions lliures, democràtiques, Esquerra Republicana va ser l’únic partit no legalitzat.Va haver de recórrer a una estratagema, presentar-se amb un altre nom. En aquells moments estava desarticulada, era tot just una penya d’amics. Però en els seus gens hi havia un partit antirègim. Era el partit que havia guanyat les eleccions del 12 d’abril de 1931 i proclamat la República catalana dins l’Estat federal. Ho va repetir el 1934, d’acord amb el republicanisme i el socialisme espanyol. De manera que el Govern d’Adolfo Suárez va considerar que, amb aquests antecedents, no es podien córrer riscos per a les eleccions de juny de 1977. Es va legalitzar els comunistes, als nacionalistes bascos i catalans, però no als republicans que dècades enrere havien agosarat proclamar l’Estat català dues vegades en quatre anys escassos. Encara que fos dins de la Federació de Pobles Ibèrics.
Han passat 37 anys i, ahir, el ressuscitat partit antirègim, el dels presidents Francesc Macià, Lluís Companys i Josep Tarradellas, va tornar a guanyar unes eleccions a Catalunya. Com que eren les eleccions al Parlament europeu la cosa no tindrà conseqüències institucionals directes i immediates. Però la veritat és que aquesta victòria es produeix en una conjuntura política en què, com al 1931 i 1934, Esquerra Republicana promou de nou una ruptura constitucional, aquesta vegada en forma d’una encara no definida república catalana, que pretén instaurar com a fruit d’un mandat ciutadà després d’un referèndum a celebrar el 9 de novembre. D’aquí a cinc mesos i mig.
Això seria, és clar, si d’aquest eventual referèndum sorgís una majoria partidària de crear l’Estat català que ERC proposa. Sigui dit de passada, és oportú recordar una vegada més que el Govern d’Espanya ha dit una vegada i una altra que emprarà tots els mitjans que estiguin al seu abast per impedir la celebració d’una consulta d’aquest tipus. Però si per una extraordinària combinació dels astres l’esmentat referèndum es pogués verificar, les eleccions d’abans d’ahir tenen el valor de ser la indicació més propera en el temps sobre quin és l’estat d’ànim de l’electorat respecte als partits que el promouen i aquells que el rebutgen.
Des d’aquest punt de vista, un succint anàlisi de la votació de diumenge passat mostra, com s’ha dit i repetit des que es van conèixer els resultats, una clara majoria dels electors que donen suport als partits prorreferéndum. En aquesta majoria cal incloure al 23’6% de votants d’ERC, al 21,8% d’electors de CiU i del 10,3% d’ICV–EUiA, que sumen el 55,7% del total dels que van acudir a les urnes. És cert que la participació electoral va ser baixa, no va arribar tan sols a la meitat del cens, i que, per tant, és molt probable que es considerés insuficient per a una decisió de tanta transcendència com il·luminar un nou Estat en el vell solar ibèric. I és cert, també, com és de sobres conegut, que almenys a CiU i a ICV-EUiA hi ha sengles sectors que, sent partidaris d’una consulta d’aquest tipus a Catalunya, no ho són de la creació d’un Estat català independent . El mateix que el PSC.
Tan veritat com l’anterior és, però, que de les urnes catalanes ha sorgit, per tercera vegada consecutiva en quatre anys, una majoria clara dels partits proconsulta. I que els contraris a ella han retrocedit també clarament. Dos d’ells, el PP i Ciutadans, ho han fet tot i que havien basat gran part de la seva campanya, per no dir tota, en presentar-se com les úniques forces capaces d’impedir-la. En el seu llenguatge, els únics que podien vèncer al separatisme català. Els electors no els han fet gaire cas, a Catalunya. El retrocés d’Alicia Sánchez Camacho i la mediocritat del resultat d’Albert Rivera a la seva terra natal ha estat tan espectacular com l’ascens d’ERC. Una altra cosa és que, un cop més, l’agitació sobre el separatisme català hagi servit als seus partits per guanyar vots fora de Catalunya.
Tot això, a resultes d’unes eleccions al Parlament europeu i la qüestió era si el centredreta havia de revalidar la seva majoria o si les esquerres podrien fer-los pagar una gestió de la crisi que ha provocat un escandalós augment de les desigualtats. Però el que ha sorgit de les urnes no és una majoria clara, sinó una doble onada de descontentament, una des de l’antieuropeisme conservador i nacionalista i una altra des d’unes esquerres, més atomitzades que mai.
Hi ha molta incertesa sobre quina serà la resultant política final. De moment a França i Grècia, l’oposició vencedora ja ha demanat la dissolució de les cambres. A Espanya, la primera víctima ha estat el líder de l’oposició, Alfredo Pérez Rubalcaba. I a Catalunya, els electors han retornat al primer pla al partit de la República catalana amb un programa rupturista. Els temors d’Adolfo Suárez potser no fossin tan gratuïts.
