Sento admiració per les persones d’ERC que estan negociant la investidura de Pere Aragonès. Deuen tenir nervis d’acer, i una sang freda comparable a la dels desactivadors d’explosius, els neurocirurgians i els pilots de proves. Si no, no sé com poden integrar en les seves discussions el paper del Consell per la República. Gent amb menys tremp s’hagués aixecat de la taula, reclamant que en futures trobades es plantegessin assumptes que tinguessin una legitimitat acceptable per a la majoria de la societat catalana. I és que hi ha sectors del ‘Procés‘, que, després de fer malabarismes amb la interpretació de la legalitat, pretenen ara que s’accepti la legitimitat d’una institució privada, com és el Consell per la República, com si pogués comparar-se amb la que deriva de les eleccions.
Per analitzar millor els límits de la legitimitat del Consell per la República, anem a un clàssic de les ciències socials com és Max Weber. En el seu monumental ‘Economia i societat‘ presenta tres formes de legitimitat sobre les quals pot descansar la dominació política. La primera, que qualifica de “racional“, és la que es basa en la creença que els qui ostenten el poder l’han obtingut d’acord amb la legalitat vigent. És la legitimitat del poder en un Estat de dret. La segona es basa en la tradició, que assenyala des de temps passats als que estan destinats a exercir el poder; l’exemple seria el de les monarquies absolutes. Finalment, la tercera forma de legitimitat és la que Weber anomena “carismàtica“: aquí la legitimitat de l’exercici de el poder deriva de les especials qualitats d’una persona concreta, que per elles mereix exercir l’autoritat.
Si entrem al web de el Consell per la República per saber què és, haurem d’acudir a un vídeo per trobar una resposta. Allà se’ns diu (als trenta segons) que “el punt de partida i la font de legitimitat de el Consell és el registre ciutadà” obert a totes les persones que es vulguin inscriure en ell i que, en el moment d’escriure aquestes línies, sumen 92.958. Quin tipus de legitimitat podrien invocar, si desitgessin exercir algun poder? No la que deriva dels vots obtinguts en unes eleccions a les quals el Consell per la República no es va presentar, i tampoc és una legitimitat que Weber anomenaria “racional“. No hi ha cap norma que prevegi atribuir govern a Catalunya a ningú que no sigui qui resulti elegit pel cos electoral i investit pels seus representants. D’altra banda, l’existència del Consell comença el 2018, i doncs sembla que no hi ha una tradició consolidada de la qual aquest organisme pugui reclamar-se hereu. Quedaria la legitimitat carismàtica, que alguns atribuiran a Carles Puigdemont, president de Consell, per ser, des del seu punt de vista, el president legítim de la Generalitat després de ser injustament destituït per l’aplicació de l’article 155 de la Constitució.
Amb tot el respecte que es mereixen, crec que els que pensen així s’equivoquen. En la cultura política de les democràcies, el govern acceptable és el que deriva de l’aplicació de les normes constitucionals, estatutàries i electorals. Aquesta és la legitimitat racional. La legitimitat tradicional va passar a la història amb la Revolució francesa. Pel que fa a la legitimitat carismàtica, després d’algunes mostres aberrants al segle XX, no cal considerar-la en el nostre temps com superior a la legitimitat racional. Per això em semblaria inadmissible un programa de govern condicionat per la influència externa del Consell per la República. Tant més en la mesura que no es percep en ell cap representació significativa. A l’estar en “fase fundacional“, no s’han celebrat eleccions a la seva assemblea de representants. La seva assemblea fundacional la formen els diputats que van subscriure l’acord d’investidura de la passada legislatura, amb excepció d’ERC, que es va retirar per considerar-la partidista. Respon, per tant i de manera parcial, a un sector de l’independentisme de la passada legislatura. No es correspon amb les eleccions del 14 de febrer passat, i es manté encara en una fase “fundacional” d’escassa representativitat. Cal no cedir a les seves pressions, encara que invoquin nobles ideals.
El Periódico, 7 d’abril de 2021
