Raimon Obiols: L’apunt del dia/254 (Entre la indignació i les solucions, la bona política)
Entre la indignació i les solucions, la bona política
13 d’octubre de 2023
Essent la situació del món tan deplorable en molts aspectes, no és estrany que es multipliquin les preses de posició, en forma de converses quotidianes, discursos, articles, llibres, etc., amb un denominador comú: mostrar indignació.
Són indignacions que em semblen explicables, i que tendeixo a compartir. Sovint, però, em sembles insuficients, i algunes vegades contraproduents, si es limiten simplement a això: a indignar-se. Evocar les misèries i les desigualtats del món, assenyalar els perills que correm, denunciar les injustícies, guerres i violències, és evidentment imprescindible per tal de mantenir desvetllades les consciències. Però limitar-se a això pot arribar a ser paralitzador i frustrant, si la cosa conclou així.
Quan el 2010 Stéphane Hessel va publicar un llibre-manifest («Indigneu-vos!») que va tenir un gran ressò a França i també en el nostre país, Jordi Llovet va escriure un article («Hessel i Gretel») on deia que l’autor hauria d’ haver afegit un altre text dient: «formeu partits polítics, i lluiteu als parlaments democràticament constituïts, per malament que vagin les democràcies parlamentàries». Tenia raó, i de fet Hessel pensava el mateix: abans de morir, el 2013, una de les seves últimes iniciatives va ser signar una moció en un congrés socialista.
Estem, ens agradi o no (a mi, no gens), en un present massa marcat per l’individualisme i pel poder dels mercats i les tecnologies, on les dimensions i concepcions tradicionals del bé comú s’estan modificant radicalment. L’evolució dels fets, la reflexió teòrica, les modes intel·lectuals, els grans mitjans de comunicació coincideixen en la constatació d’un declivi general de la política democràtica. Al mateix temps, creix la consciència que la majoria dels problemes contemporanis sols poden tenir solució a través d’unes polítiques adequades.
En aquesta situació tan contradictòria, no es tracta d’exigir que a tota denúncia indignada s’hi hagin d’afegir obligatòriament unes consignes o uns manuals d’instruccions detallats que ens indiquin les solucions. Però sí que cal demanar el coratge d’indicar, contra els tòpics antipolítics dominants, que entre la indignació i les solucions possibles hi ha un camí que és el de l’acció política, amb els seus dilemes i contradiccions. És un camí que les noves generacions han de tenir el coratge de recórrer, si no volem ser les víctimes passives d’un mal futur.
En darrera instància, de tots els problemes del món d’avui, tal vegada el més perillós és el de la decadència, el rebuig o la impotència de la política democràtica, enfront del diner, dels mercats, dels fonamentalismes nacionalistes i religiosos, i de la disgregació individualista. Hem d’evitar quedar-nos aturats a l’estació de les indignacions. De la indignació sense acció política es pot dir el que Péguy deia del kantisme: «té les mans netes però no té mans». Entre la indignació i les solucions, necessitem la bona política.
