El resultat obtingut pels partits euroescèptics i extremistes en les eleccions al Parlament Europeu, encara que sigui en part conseqüència de l’escassa participació, és un avís seriós. La crisi econòmica està passant factura. A França, el primer lloc obtingut pel Front Nacional suposa un terratrèmol. Al Regne Unit, la victòria del Partit per la Independència, un altre. En ambdós països, aquestes eleccions poden transformar l’escena política interna. A Àustria, Dinamarca, Finlàndia, Grècia i Hongria, l’extrema dreta ha pujat molt. A Alemanya, 1 euroescepticisme fins ara marginal ha fet acte de presència per primera vegada.
Com molts han assenyalat ja, tot això suposa un revés molt fort per l’establishment de Brussel·les. Però, acceptat això, cal dir tres coses. La primera és que les conseqüències es faran sentir més en l’àmbit intern de cada país que a nivell europeu. Que el Front Nacional sigui el partit més votat en unes eleccions a França és un fet insòlit, però els quatre eurodiputats que el partit ha obtingut no canviaran el curs de la història del Parlament Europeu. El mateix es pot dir dels vint eurodiputats del Partit per la Independència britànic. Ara aquests dos partits i els altres grups d’extrema dreta que han obtingut escons han de practicar la sort de gimnàstica que més els desagrada: buscar aliats per formar grup parlamentari. El reglament del Parlament Europeu exigeix que reuneixin almenys cinc escons de set països diferents. No els serà fàcil, perquè entre ells no s’entenen bé. És el que té l’extremisme.
La segona cosa que cal dir és que els resultats que aquests partits han obtingut estan magnificats per l’abstenció i no és segur que siguin extrapolables a unes eleccions generals en els països respectius. Les eleccions europees són un bon moment per votar contra el sistema, o per no votar, però en unes eleccions generals els ciutadans elegeixen entre opcions que pensen que els afecten de forma més directa i no opten tan fàcilment per l’extremisme. Al Regne Unit hi va haver una participació del 34%. A les eleccions generals la participació és gairebé del doble, i no és previsible que els resultats proporcionals siguin els mateixos, ni de bon tros. A França, la participació va ser més alta i, si les eleccions presidencials se celebressin avui, és possible que el Front Nacional obtingués un bon resultat, però és dubtós que les guanyés.
El tercer és que, malgrat l’avanç dels partits extremistes i euroescèptics, les eleccions les han guanyat els partits europeistes. Junts, els conservadors, els socialdemòcrates, els liberals, els verds i el grup d’esquerra unitària, bàsicament favorables a Brussel·les, han obtingut gairebé més del 75% dels escons, de manera que l’europeisme dominarà la Cambra. Tenint en compte la situació econòmica i la malaptesa política de la Unió, no és un fet insignificant.
Això no vol dir que els dirigents europeus tinguin motius per sentir-se satisfets, ni de bon tros. La baixa taxa de participació és una acusació directa als governants actuals, nacionals o de la Unió. Com ha assenyalat Durão Barroso, hi ha una certa hipocresia en uns governs que es passen la setmana donant la culpa a Brussel·les de tots els mals i, quan arriba el diumenge, demanen el vot per a la Unió. Però és obvi que els dirigents de Brussel·les no han estat a l’altura de les circumstàncies durant la crisi. Com es pot lluitar contra la desafecció? Si el Consell Europeu elegeix el candidat a presidir la Comissió Europea que tingui més suport al Parlament, com cal esperar, els ciutadans tindrem la sensació que el nostre vot compta. No és molt, però és un pas endavant. Si els caps de Govern nacionals opten per pasterejar, en canvi, agreujaran el problema. En aquests moments, qui té més possibilitats de guanyar és Jean-Claude Juncker, però per formar una majoria haurà de pactar amb altres partits i no es pot excloure que Martin Schulz ho aconsegueixi abans. Tot dependrà dels liberals de Guy Verhofstadt.
La designació hauria de produir-se en la reunió del Consell Europeu del 27 de juny i qui resulti elegit no prendrà possessió fins a finals d’octubre, de manera que ens espera una transició llarga. L’important és que, un cop en funcions, els nous dirigents de la Unió Europea, el president de la Comissió, el president del Consell i l’Alt Representant, demostrin que mereixen el càrrec. Si els líders nacionals no ho impedeixen -i, coneixent la Unió, en són ben capaços-, almenys un d’ells, el president de la Comissió Europea, tindrà un suplement de legitimitat democràtica del qual fins ara no tenia. Esperem que es noti.
