La neozelandesa Marilyn Waring va ser la primera a plantejar el 1988 que l’economia de mercat ignora el treball no remunerat de les dones. Ho va fer en un llibre, Si las mujeres contaran (Vindicación Feminista), que constatava la necessitat de col·lectivitzar les tasques que permeten el manteniment de la vida i que no es reflecteixen al PIB perquè des de sempre les han fet les dones de manera gratuïta.
L’arribada de la covid ha fet que, per primera vegada, parlem d’aquestes coses de debò. El confinament i el teletreball, però també les feines que s’han revelat essencials, han deixat al descobert un model insostenible. Les dones no poden continuar carregant amb el pes de les cures i altres tasques indispensables sense cobrar per fer-ho.
A Catalunya les xifres són eloqüents. La majoria dels contractes a temps parcial corresponen a dones i el 97% reconeix que no té alternativa perquè necessita temps per tenir cura d’infants o persones dependents. Les retallades a les escoles bressol i la dependència han obligat milers de dones a abandonar el mercat laboral per assumir tasques de cures i les que tenen una feina és en els sectors més precaris i més mal remunerats.
Des dels noranta, l’economia feminista denuncia aquestes contradiccions íntimament vinculades al sistema capitalista i alerta que no és sostenible mantenir un model basat en la invisibilització de tasques essencials. Ens proposa desplaçar el centre d’interès des dels mercats a les persones, i recuperar com a objectiu econòmic el benestar i no el creixement pel creixement.
Aquest 8 de març ens trobem més que mai davant d’aquest debat perquè afrontem una crisi multidimensional en què se superposen, com nines russes, diferents crisis, com la sanitària, l’ecològica, l’alimentària, la social i la de cures, totes vinculades amb l’esdevenir del sistema capitalista i les conseqüències més negatives que ha tingut per a la humanitat. Plantejar una altra manera d’organitzar l’economia, en la qual els processos que sostenen la vida se situïn al centre i la norma sigui la igualtat, apareix com una alternativa.
Davant de la desigualtat creixent, l’economia feminista proposa una transformació radical de la societat perquè viure en igualtat vol dir capgirar un món en què la norma és la desigualtat. Vol dir treballar per un horitzó on totes les persones, també les dones, tinguin les mateixes possibilitats. Això suposa un doble repte: buscar solucions econòmiques i polítiques que contrarestin les bretxes socials i de gènere i que aquestes solucions revaloritzin el paper de les dones i altres col·lectius discriminats.
La filòsofa i escriptora feminista Nancy Fraser sosté que el feminisme no pot consistir que algunes dones ocupin posicions de poder i privilegis dins de les jerarquies existents, sinó a superar aquestes jerarquies. Això implica desafiar la divisió entre producció i reproducció que defineix la societat capitalista i impulsar un nou model que permeti reduir el biaix de gènere i la desigualtat. És el moment de treballar per fer-ho.
Beatriz Silva és periodista i diputada del PSC
EL País, 4 de març de 2021
