Les societats en les que avui vivim estan marcades per una divergència insidiosa, de la que és particularment difícil retre compte. D’una banda, en les últimes dècades s’ha agreujat terriblement el malestar determinat per la situació socioeconòmica en general i per les condicions específiques del treball; probablement des del final de la Segona Guerra Mundial no es registrava una indignació popular de tal magnitud, alimentada per les dinàmiques socials i polítiques lligades a la globalització de la econòmica de mercat del capitalisme.
D’altra banda, però, aquesta indignació massiva sembla mancada de qualsevol tipus d’orientació normativa i de tota forma de perspectiva històrica, de tal manera que la crítica avançada pugui adreçar-se a un objectiu; resta en aquest terreny estranyament muda, replegada en ella mateixa. Malgrat el malestar creixent, és com si hagués perdut la capacitat de pensar en res que pugui anar més enllà del què existeix, d’imaginar una realitat social més enllà del capitalisme. Aquesta divergència entre la indignació que s’experimenta i qualsevol expectativa de futur, el desacoblament entre les protestes i qualsevol visió d’una possible millora és, de fet, un fenomen nou en la història de les societats modernes.
A partir de la Revolució Francesa, tots els grans moviments de lluita contra les condicions socials del capitalisme han estat sempre animats per les utopies, i han comtat amb el suport de les imatges de com hauria de ser organitzada algun dia la societat futura. Només cal pensar en el ludisme, les cooperatives de Robert Owen, els consells de fàbrica o els ideals comunistes d’una societat sense classes. Però avui el flux d’aquest corrent de pensament utòpic, com diria Ernst Bloch, sembla haver-se estroncat. Certament, se sap molt bé què és el que no es vol, i què resulta escandalós en les condicions socials actuals; però, malgrat això, no es té la menor idea de la meta cap a la qual hauria d’apuntar una desitjada transformació.
Trobar una explicació a aquest sobtat esgotament dels recursos utòpics és més difícil del que pot semblar a primera vista. El col·lapse dels règims comunistes que es va produir en el 89, que s’invoca sovint per explicar el crepuscle de les esperances dipositades en les alternatives al capitalisme, no pot assenyalar-se en realitat tan fàcilment com la causa de la situació actual; perquè de fet, no va ser després de la caiguda del mur de Berlín que les masses indignades – que avui deploren legítimament com s’eixampla la bretxa entre pobresa pública i riquesa privada sense disposar de la idea concreta d’una societat millor – es van adonar, per primera vegada, que el socialisme d’Estat d’encunyació soviètica oferia certes contrapartides socials només al preu de la servitud. A més, el fet que fins a la Revolució russa no s’hagués produït una alternativa real al capitalisme no havia impedit als homes del segle XIX imaginar una convivència no violenta, guiada pels valors de la solidaritat i la justícia. Però fins i tot si fos així, per què la caiguda del bloc de poder comunista havia de conduir, de cop i volta, a l’actual atròfia de la capacitat aparentment congènita en l’home d’anar utopísticament més enllà de l’existent?
Una altra de les causes que s’invoca sovint per a explicar aquesta estranya manca d’imaginació i de perspectives de futur de la indignació actual, és la sobtada transformació del nostre sentit col·lectiu del temps històric. Amb l’entrada en el “postmodernitat”, que s’hauria produït primer en l’art i l’arquitectura i després en l’àmbit cultural en el seu conjunt, les concepcions del progrés típiques de la modernitat haurien estat desacreditades fins a tal punt que avui, en el terreny de la consciència col·lectiva, predominaria la imatge de l’etern retorn. Sobre la base d’aquesta nova comprensió de la història de tall postmodern – així sona aquesta segona explicació – les visions d’una vida millor no podrien prendre força, perquè hauria naufragat tota idea de que el present, en virtut del seus potencials inherents, aniria sempre més enllà, en el sentit d’ una millora contínua realitzable com a dimensió oberta del futur. Pel contrari, en l’actualitat el futur és presentat com una cosa que no té altra cosa a oferir que no sigui simplement una reassignació de les formes de vida i els models socials que hem heretat del passat.
I, malgrat tot, fins i tot limitant-nos a considerar només el fet que en altres àmbits de funcionament de la societat continuem en canvi constatant i a impulsant determinats progressos, com en el camp de la medicina o dels drets humans, podem dubtar de la pertinença d’aquesta explicació.
Per què, en efecte, s’hauria d’acceptar el dèficit en la capacitat representativa de transcendir l’existent només en l’àmbit de les possibilitats de reforma de la societat, mentre en altres sectors aquesta capacitat sembla en canvi perfectament intacta?
La tesi de la transformació fonamental de la consciència històrica sosté per tant que avui en dia hauria naufragat tota capacitat de preconitzar una societat nova, sense tenir en compte la força de les esperances, potser fins i tot excessives, que es dipositen avui en la implementació dels drets humans a escala mundial.
Una tercera explicació podria referir-se a la distinció entre els dos camps en el joc – és a dir, entre la imposició de tipus bàsicament neutral dels drets sancionats a nivell internacional, d’una banda, i la reforma de les institucions bàsiques de la societat de l’altra -, per treure’n la conclusió que les energies utòpiques actualment només ss’han esgotat pel que fa a aquest segon àmbit. Tinc la impressió que aquesta última és la teoria més versemblant; en aquest sentit, però, cal ampliar l’anàlisi: també s’ha d’explicar per què hauria d’haver-hi un àmbit d’ordre sociopolític al que ja no és possible atribuir les expectatives utòpiques.
Aquí podria ser útil referir-se al fet que avui els processos socioeconòmics es presenten en l’àmbit públic d’una manera tan complicada i opaca que es consideren impossibles les intervencions dirigides; és sobretot a causa dels processos de la globalització econòmica, marcats per la velocitat de les transaccions ja pràcticament impossibles de captar unitariament, que sembla haver produït una mena de patologia de segon ordre: la gent considera que les condicions institucionals de la vida comuna només com a “relacions reificades”, és a dir, com a circumstàncies sostretes a tota intervenció humana.
Seria doncs en el nostre temps que la famosa anàlisi del fetitxisme elaborada per Marx en el primer llibre del Capital hauria trobat la seva confirmació històrica: no era en el passat del capitalisme, quan el moviment dels treballadors encara considerava que es podien transformar les condicions donades segons els seus propis somnis i visions, sinó que seria en el present que s’hauria produït la convicció general de que les relacions socials són, d’una manera peculiar, “les relacions socials entre les coses” .
Si fos així, i tant les observacions del dia a dia com les anàlisis empíriques apunten en aquest sentit, la nostra capacitat per a preconitzar millores socials de l’estructura de base de les societats contemporànies podria aleshores no ser ja à capaç de desenvolupar-se, perquè aquestes es consideren, igual que les coses , difícilment transformables en la seva substància.
Seria aleshores el predomini d’una concepció de les relacions socials fetitxista, i no en canvi el crepuscle d’una alternativa al capitalisme realment existent, ni una transformació fonamental de la nostra interpretació de la història, els que haurien de ser considerats responsables del fet que avui en dia la indignació de masses suscitada per una distribució escandalosa de la riquesa i del poder hagi perdut clarament la capacitat de posar una meta qualsevol que estigui al seu abast.
Però també aquesta tercera explicació resulta encara incompleta, ja que no ens dóna cap indicació sobre les raons per les que les utopies tradicionals ja no posseeixen la força per a superar, o almenys per a posar en crisi, aquesta consciència quotidiana reificant. Durant més d’un segle, les utopies socialistes i comunistes han reeixit, recolzant en les imatges d’una vida comú millor, a estimular i animar de forma ininterrompuda i amb molta força els subjectes en joc, que eren immunes a la tendència, evidentment activa aleshores, a hipostasiar amb resignació els processos socials.
L’extensió del radi d’acció d’allò que els homes consideren de tant en tant “ineluctable”, i per tant necessari, en els seus ordenaments socials, depèn en gran mesura de factors culturals, i en el nostre cas sobretot de la influència dels marcs interpretatius de tall polític capaç de representar col·lectivament com a col·lectivament transformable allò que altramant apareix en en canvi com a necessari. En el seu estudi històric “Les bases socials de l’obediència i la rebel·lió“, Barrington Moore ha demostrat de manera convincent com la sensació d’inevitabilitat desesperada experimentat pels treballadors alemanys va començar a disminuir cada vegada que noves i incisives interpretacions aconseguien revelar el caràcter purament convencional i negociable de les institucions existents.
A la llum d’aquestes consideracions, es planteja encara amb més força la qüestió de quines son les causes que poden explicar el fet que tots els ideals tradicionals, abans tan influents, avui en dia hagin perdut la seva capacitat per desemmascarar i dissoldre els efectes de la reificació; per què, haurem de preguntar-nos encara més concretament, les imatges del socialisme ja no tenen, des de fa temps, el poder de persuadir a les parts implicades que el que apareix com a “ineluctable” podria en canvi ser transformat i millorat gràcies al compromís col·lectiu?
Amb això arribem als punts m’agradaria desenvolupar en aquest llibre. Em centraré en particular en dues qüestions relacionades entre si, que en el pla de les idees polítiques em semblen de gran actualitat: en primer lloc, em centraré en les raons internes o externes que han portat al punt en el qual les idees del socialisme semblarien haver perdut irrevocablement lel potencial impulsor del passat; en segon lloc, a la llum de l’anàlisi d’aquestes raons, plantejaré la qüestió de quines són les modificacions conceptuals que s’han d’introduir en les idees socialistes per a que puguin recuperar la seva força perduda..
D’acord amb els objectius que em proposo, miro de reconstruir de la manera més clara possible la idea original del socialisme. En un segon pas, analitzo les raons que han conduït a que tals idees hagin envellit amb el temps Finalment, intento ontribuir a la reactivació d’idees avui antiquades a través d’algunes innovacions conceptuals. Cal remarcar que les reflexions proposades tenen un caràcter metapolític, perquè no vull referir-me a les formacions polítiques i a les possibilitats d’acció del present; de fet, no es tracta de la qüestió estratègica sobre les formes en què el socialisme pot avui exercir una influència sobre els esdeveniments polítics quotidians, sinó de com es poden reformular els seus plantejaments originaris per a que puguin tornar a ser una font d’orientació ètico-política.
(Aquest text és la introducció del llibre “La idea de socialisme” d’Axel Honneth. L’edició alemanya ací, l’anglesa ací, la italiana ací, la francesa ací. Les edicions espanyola i catalana són en preparació).
