El debat sobre el creixement arriba a la vegada en el pitjor i en el millor moment. En el millor, perquè és temps d’interrogar-nos sobre les finalitats del nostre model econòmic. En el pitjor, perquè el nostre debat públic és incapaç de suportar el menor matís. Però és justament de matís que caldrà armar-nos si volem evitar el carreró sense sortida al que ens condueix l’oposició entre creixement verd i decreixement.
D’una banda, els partidaris del decreixement ens expliquen que és urgent «decréixer» pel fet de la correlació entre creixement i emissions de gasos d’efecte hivernacle. Si tenen raó en el diagnòstic, negligeixen massa la manera com el seu discurs pot ser percebut.
En efecte, per un bon nombre de persones, la referència al decreixement crea un rebuig, comporta una imatge de privació. Els seus detractors no desaprofiten l’ocasió de caricaturitzant-lo com un retorn forçat a les espelmes. Un discurs particularment eficaç, perquè hem estat col·lectivament condicionats per l’importància del creixement i la por a que desaparegui.
Dificil, d’altra banda, parlar de reducció del consum a persones que mai no han pogut totalment tastar-lo. I si això és cert en el nostre, no parlem dels països que no han tingut accés a les mateixes possibilitats de desenvolupament, perquè els hem privat del seu «dret a contaminar».
D’altra banda, els que parlen de creixement verd ens expliquen que seria possible desvincular emissions de gas i creixement, altrament dit produir més contaminant menys, i això gràcies al progrés tècnic. Malgrat unes innovacions certes, la promesa de la desvinculació permès per una ruptura tecnològica segueix en estat de quimera.
L’Agència europea del medi ambient estima que la desvinculació sembla «poc probable», recorda que «cap consens científic no ha sorgit al llarg dels anys» i que, per assolir els nostres objectius climàtics, estarem obligats a deixar el creixement de costat.
Apostar per la duplicació seria doncs irresponsable, quan tota la comunitat científica coincideix en la urgència d’actuar per a limitar l’impacte de la perturbació climàtica. Però no es pot per aquest motiu desqualificar en bloc la lògica subjacent en aquest discurs, és a dir la por a renunciar a la prosperitat. Però creixement i prosperitat encara van junts? Res no és menys segurl quan observem, en les nostres economies desenvolupades, una separació entre l’evolució del PIB i la del benestar, des de fa més de quaranta anys.
Intentem replantejar els termes del debat: un indicador serveix per a indicar si les polítiques públiques van en el bon sentit. Ara bé, en el cor del debat sobre el creixement se sitúa la qüestió del producte interior brut (PIB), un indicador instaurat als EUA després de la crisi de 1929 per tal de mesurar la reactivació de Roosevelt i mesurar la producció.
El PIB agrega elements a la vegada positius i negatius per a la societat. D’ací el famós discurs de Robert Kennedy, que va dir del PIB que comptabilitza positivament la destrucció dels boscos, la fabricació d’armes, però deixa de costat la salut i l’educació dels nostres fills. El PIB dona una visió parcial, fins deformada, de la realitat. Mesurant sols els fluxos, pot donar-nos l’institutl·lusió d’enriquir-nos, mentre que al mateix temps destruïm el nostre patrimoni natural. El problema és que ha esdevingut molt més que un indicador.
La seva generalització, l’endemà de la segona guerra mundial, coincideix amb l’inici d’una era de desenvolupament material sense precedent. És l’inici del consum de massa, l’accés d’una gran part de la població a l’aigua corrent, a la calefacció central… El PIB esdevé sinònim de prosperitat i de plena ocupació. Un objecte fetitxe al que estem lligats de manera quasi afectiva.
Si és necessari acceptar que el PIB representa tot això en l’imaginari col·lectiu, ens cal entendre el rebuig que suposa. Per a tota una generació, el creixement significa posar en perill la nostra existència.
Aquest debat no és, això no obstant, insuperable. Oposant el decreixement al creixement verd, és continua mantenint el PIB en el centre de les nostres reflexions. En canvi, el repte, avui, ja no és el desenvolupament material de les nostres societats sinó la transició ecològica i social. Passar de cada vegada més a millor. De compartir les riqueses més que perseguir un creixement sense fí que alimenta les desigualtats.
Caldrà així decréixer en certs sectors contaminants i encoratjar a la vegada el desenvolupament d’activitats d’impacte positiu en matèria ecològica i social. Per aconseguir-ho, necessitem indicadors socials i ambientals que puguin orientar les nostres polítiques. Ens caldrà també estudiar les conseqüències pràctiques d’un canvi de model: amb què reemplaçar el PIB en les negociacions col·lectives i el vot dels pressupostos? Com finançar el nostre model social? Què passa amb els mercats financers, l’existència mateixa dels quals està intrínsecament lligada a un creixement perpetu?
Aquesta tria d’indicador no és ni anècdotica ni tecnòcratica. Ens remet a una veritable tria de societat i ens du a interrogar-nos sobre allò que compta veritablement. A repensar la nostra relació amb la naturalesa, a la idea de límit. A reflexionar sobre com i amb què reemplaçar allò que Ivan Illich anomena el nostre “ethos d’insaciabilitat“. I, d’una manera més àmplia, a redefinir la nostra visió de la prosperitat. Són tantes gran qüestions que no ens haurien de fer-nos perdre en falsos debats ni de fer-nos aparentar que no ens comprenem.
Aurore Lalucq és economista i diputada europea (Aliança progressista de socialistes i demòcrates).
Le Monde, 25 de setembre de 2021
