Comparteixo gairebé al 100% el contingut del text. Però no al 100% : hi ha una única frase que o bé entenc malament o bé no hi estic d’acord. La frase és “i al conjunt de les esquerres catalanes” del darrer punt, el 6è.
Crec que atribuir – com passa massa sovint – tots els problemes i molt especialment la situació actual a un problema entre dretes i esquerres, no respon a la realitat. Ni a Catalunya ni a Espanya. Crec que el problema és entre moderació/sensatesa vs. radicalitat/irresponsabilitat. A Catalunya i a Espanya.
I que a qui cal interpel·lar és als catalans i espanyols moderats i sensats que hi ha tant en l’independentisme com en el no independentisme, tant a la dreta, com al centre com a l’esquerra. La sortida de llera l’han generat les pitjors versions dels nacionalismes català i espanyol, la batalla de propagandes tapant boques per fer debats mínimament racionals i deliberatius, l’excés de testosterona dels d’aquí i dels d’allà, l’onada populista que penetra occident amb diferents formats i centres d’atenció.
Crec, finalment, que el que ha de fer el PSC és fer aquesta apel·lació a la moderació i sensatesa intentant recuperar, a més de l’autonomia (tan “fraternal” com vulgueu) en relació al PSOE que es proclama en el text, la pluralitat interna, les formulacions constructives i dialogants i la capacitat d’agregació que ha tingut en alguns moments de la seva història, ja fa uns quants – massa – anys.
Ja sé que ara no hi ha gaire temps, no crec en els miracles. Però no hi ha cap altre camí i com és moda dir, hi ha una “finestra d’oportunitat“: milions de persones esperen un missatge sensat i sincer. Fa pocs dies ho vaig sentir dir a un amic en relació al moment actual: qui digui la veritat, guanyarà.
