Com que el plet català suscita tantes emocions ensucrades com nervioses irritacions, ens hem acostumat a una anàlisi maniquea del que va passant. Avui, però, més enllà de si compartim o rebutgem la votació d’ahir, crec que podem compartir una mateixa impressió positiva: tothom ha guanyat. O, vist d’una altra manera, ningú no ha perdut.
Podia haver estat un dia tràgic o depressiu. Amb detencions, aldarulls i conflictes. Però va ser un dia tranquil, pacífic, civilitzat. Els convençuts del dret a decidir van anar a votar esperançats. I els que consideraven que l’acte d’ahir era una paròdia, no van votar i es van quedar tan amples. Que un plet que suscita tantes emocions sigui viscut amb tranquil·litat i civisme per uns i altres, ha d’omplir d’orgull els catalans i els espanyols (sigui quin sigui el seu pensament). El món és ple de tensions identitàries que acaben malament. Però en aquest córner de la península ibèrica, el plet identitari ens el comencem a agafar amb un respecte i una tolerància exemplars. No tot és un desastre. Potser no estem d’acord en res, però això sí: ens comportem amb polidesa exquisida. Es pot dir exactament el mateix de les institucions. Mariano Rajoy pot dir que no ha cedit, perquè el que s’ha fet és una mascarada. Però Artur Mas pot dir que ha complert la seva promesa que al 9-N es votaria. Oriol Junqueras pot dir que ha vulnerat els límits de l’Estat, però la Generalitat pot dir que no ha vulnerat la llei. El Tribunal Constitucional ha fet la seva funció, el PP no ha baixat del burro, Mas se n’ha sortit, els jutges han fet la seva, ERC i les CUP poden treure pit. Fins i tot ICV, amb les signatures, ha pogut deixar el seu segell. Tot va bé si acaba bé, diria Shakespeare (que de tragèdies en sabia un niu). El 9-N, que podia acabar amb llamps i trons, ha permès a tothom salvar la cara. Aquest final és un bon principi. A més de salvar la cara, ara hem de mirar de resoldre el plet.
