Quan va convocar eleccions catalanes just després que el Senat proclamés el severíssim 155, Rajoy va ser qualificat de brillant. Brillava, sobretot, en comparació amb Puigdemont, que el dia abans no s’havia atrevit a convocar eleccions: d’haver-ho fet, hauria empetitit el 155, tot evitant una DUI estrictament retòrica, i hauria mantingut el control de la situació. Rajoy es va atrevir a decebre els qui, a Madrid, li reclamaven una mà molt més dura. Puigdemont no es va atrevir a fer honor a aquella vella definició de Campalans que “política vol dir pedagogia”. No es va atrevir a fer pedagogia oposant-se a l’independentisme emocional. I així, del procés Rajoy en sortia sense ni una rascada i en canvi Puigdemont s’havia d’atrinxerar a Brusel·les (l’independentisme ho anomena exili, però no té res a veure amb les calamitoses circumstàncies dels nostres exiliats del 1939, que mereixen no veure trivialitzada la seva tràgica odissea).
Tanmateix, si les enquestes no fallen, el gran perdedor de les eleccions catalanes serà el PP, que podria quedar en última posició, fins i tot per darrere de la CUP (cosa que, si s’esdevé, serà francament humiliant per a l’altíssim candidat García Albiol). El vot útil a Ciutadans, com a espai refugi de l’espanyolisme català desacomplexat, pot ser el tret de gràcia al PP català. La jugada mestra de Rajoy podria ser el taüt del PP català.
Ara bé: projectem la mirada una mica més enllà. Podria ser ben bé que Rajoy hagués sacrificat el peó del seu partit a Catalunya per posar la primera pedra d’un edifici polític nou que pot ser imbatible a Espanya en la pròxima dècada. Estic parlant de l’aliança entre PP i Cs, la vella i la nova dreta. Rajoy deu ser conscient que el seu partit domina l’Espanya dels més grans de 60 anys i que la millor manera de canviar una mica perquè tot continuï igual és acceptar que la representació de les noves generacions correspongui a Cs.
El ciment d’aquests dos grups és la visió aznariana d’Espanya, que Rivera, un nacionalista espanyol, incorpora més bé que Rajoy, un conservador espanyol. L’essència de la visió aznariana és la correcció, de facto, del títol VIII de la Constitució (el de les autonomies), que Aznar ja considerava un error en els seus articles des de La Rioja el 1978. La correcció va començar durant la seva majoria absoluta i ha persistit a les tripes de l’estat des d’aleshores (fins i tot durant els anys de Zapatero). Aquesta correcció implica la recentralització estatal i el bloqueig de qualsevol estructura de poder regional (sigui educativa, radiotelevisiva o econòmica). Per a culminar aquesta correcció és imprescindible mantenir la sintonia “nacional” amb el poder dels jutges, i això és més presentable si ho fan dos partits que si només ho fa un.
Sempre he interpretat la força de l’independentisme com una reacció sentimental de molts catalans a l’aznarisme. Però, al seu torn, l’independentisme ha donat ales a la dreta nacionalista espanyola, que pot estar iniciant una nova hegemonia gràcies, paradoxalment, a la força conquerida en terreny català.
