Després d’uns anys de claredat artificialment induïda per la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut i per la reacció emocional catalana, la boira torna a aflorar. El cel radiants entusiasmen, però, en els temps incerts, la boira acostuma a imposar la seva llei. La emfàtica litúrgia que la Generalitat ha oficiat en aquest últim mes ha desembocat en una selfie casolana, que ja ha donat peu a moltes caricatures. El president Mas convoca una consulta que no és consulta, encara que desitja que ho sembli. Els partits que donaven suport el 9-N s’han dividit i, tal com va passar durant la batalla de l’Estatut, posen per davant els seus càlculs abans de consensuar un acord. On som?, es pregunta la ciutadania ahir il·lusionada.
Som on érem. A la incertesa d’uns temps econòmicament aspres, en una Europa paralítica que no vol més embolics. Som on érem: en l’ambigüitat d’una Catalunya menys homogènia del que aparenta. Som on érem: en una Catalunya que, quan s’emociona, prem l’accelerador tot i ignorar si podrà proveir. Som on érem: la ciutadania catalanista va quedar òrfena el 2006 quan els partits proestaturaris es van dividir en el moment del referèndum; i ara torna a quedar-se amb un pam de nas després de reclamar unitat a les espectaculars mobilitzacions.
Som on érem: en una Espanya de matriu castellana incapaç d’acceptar amb naturalitat la diferència, una Espanya que confon la part amb el tot i no vol renunciar a la uniformitat, encara que això impliqui deixar podrir pels segles dels segles un plet amb els catalans que es reprodueix en cada generació. Som on érem: en una Espanya que enveja, però no aconsegueix emular, el model d’una França uniforme que va imposar la jerarquia de París i va esborrar del Hexàgon tota cultura que no fos la francesa. Som on érem: en una Catalunya que no ha pogut (i fins ara mai havia explícitament desitjat) ser Holanda o Dinamarca.
Som on érem: quan el catalanisme s’inflama i intenta oposar-se frontalment a Espanya, comprova seguida que no té la força suficient. El catalanisme és el nervi de la societat catalana, però, tot de la gentada que surt als carrers, manca de múscul intern per provocar una ruptura excepcional. Som on érem: sempre que Espanya creu que esclafarà la inflamació catalana com s’aixafa una cigarreta, descobreix que el problema català crema i acaba infectant el desplegament de les potencialitats d’Espanya. Som on érem: en l’empat d’impotències.
Si ara a Madrid i Barcelona prenguessin consciència política d’aquest empat, tot el que ha passat no hauria estat en va. Però no podem ser optimistes. La tossuderia és ingredient principal de l’ADN espanyol (català inclòs). Som on érem: l’única dada nova és que el sistema que va emergir del franquisme pot saltar pels aires a causa de la crisi i de la insuportable corrupció.
