Poques vegades un esdeveniment ha concitat tantes metàfores. Pedro Sánchez és el fènix, el comte de Montecristo i Llàtzer el ressuscitat. És el venjador, el llanero solitario i el militar americà que torna a Filipines. Potser la cosa és més senzilla: Sánchez és un nen. El nen del conte del rei nu. El sistema sembla fort, però està despullat de sentit. Amb la seva ingenuïtat d’home ferit en l’amor propi, Sánchez ha demostrat que el sistema ha perdut la roba moral.
Expulsat de la direcció del seu partit de manera grollera i antipàtica, Sánchez ha tingut en contra l’aparell i les patums del PSOE, però també els grans mitjans de comunicació, entre els quals El País, diari que havia estat determinant en la configuració del pensament de les esquerres i que fins fa poc era la paret intel·lectual del sistema del 1978.
Nascut precisament en els anys de la transició, El País va convertir-se en una àgora que reunia la flor i nata de la intel·lectualitat de la nova democràcia. Durant dècades va marcar el rumb del país. En l’època de Felipe González, El País i la cadena Ser (que popularitzava el discurs del diari) acompanyaven el govern en el seu camí modernitzador i, alhora, a la manera d’un àrbitre, li recordaven les regles. Censuraven els ministres grollers (Barrionuevo, Corcuera) i reforçaven la línia liberal dels Solchaga i Solana en detriment del purisme socialdemòcrata d’un Borrell. També van impulsar la fabricació, en oposició al catalanisme, de la retòrica de la ciutadania. Una retòrica inspirada en l’uniformisme francès, que es va anar propagant com a únic model possible de democràcia (com si Suïssa o el Canadà no ho fossin). Quan Aznar en va fer ús, aquesta retòrica que els intel·lectuals d’ El País van fabricar es va convertir en hegemònica a Espanya. Aprofitant la raó moral de la lluita contra la violència al País Basc, la dreta espanyola, abanderant el republicanisme cívic, va demonitzar la pretensió de pervivència identitària de la majoria de catalans. Amb els resultats que coneixem: es pot interpretar el que està passant a Catalunya com una reacció contra aquesta visió que permetia excloure el catalanisme de la tradició democràtica, mentre, sense cap rubor, se sintetitzava la tradició jacobina de l’esquerra i dels alts cossos funcionarials amb les emocions heretades de l’escola franquista.
El sistema va començar a fer aigües a Catalunya i, poc després, per raons generacionals a tot Espanya: els joves (especialment els universitaris) se’n sentien expulsats per raons econòmiques. El risc de podridura del sistema espanyol del 1978 és molt alt (per bé que la putrefacció pugui ser lenta). Sorprèn que, en comptes d’iniciar un procés de reflexió i de reformes, el sistema posi el cap sota l’ala i respongui als portadors de malestar només amb un mot reticent i malhumorat: “Populisme!”. Així va respondre a l’independentisme i a l’eclosió de Podemos. Està fent el mateix amb el PSOE de Sánchez. Ara bé, Sánchez, el nen del conte, ho ha demostrat: per més que es revesteixi de mal humor i reticència, el règim del 78 va nu.
