L’herència d’Aznar
14 d’agost de 2023
Oriol Bartomeus, en un article molt interessant (El poso del PP), escriu que «El PP fa temps que va cremar totes les naus i el seu aïllament parlamentari n’és la conseqüència. Fa 20 anys que el PP carrega contra tirs i troians, abstret en la idea que ells són l’únic partit realment “nacional” i que la seva missió és acabar amb la malsana influència dels nacionalismes perifèrics en la governabilitat de l’Estat».
Diu Bartomeus que vivim un temps «accelerat i amnèsic», però que «malgrat l’acceleració amnèsica, les paraules queden, les accions pesen i ressonen, i condicionen el marge de maniobra, les possibilitats, dels actors polítics». Diu que «les línies mestres» que han dut el PP a aquesta situació de cul-de-sac polític van ser traçades sota el mandat d’Aznar. El carreró sense (bona) sortida on es troba el PP és un llegat de l’ex president, la seva herència.
Les paraules queden, en efecte, i es poden recuperar en qualsevol moment en aquest registre universal que és Internet. Algunes de les preses de posició d’Aznar dels darrers anys permeten il·lustrar i corroborar l’anàlisi de Bartomeus i ajuden a entendre la situació en la que es troba avui la dreta espanyola:
- «No tengo ningún compromiso partidario, ni me considero militante de nada ni me siento representado por nadie», va declarar Aznar, el 5 de juny de 2018. Enric Juliana va escriure aleshores que l’ex president semblava el pianista de Pink Floyd, tocant amb tres teclats (PP, Vox i Cs): Aznar « torna com a estrateg principal d’un nou bloc històric que es configura sense complexos com a bloc nacionalista espanyol».
- El gener de 2019, Aznar evocà l’amenaça d’un «desafío existencial» d’Espanya.
- Aznar va dir-li a Anne Applebaum, el maig de 2019, que Vox era «una consecuencia de la inacción del gobierno durante el golpe de estado de Cataluña».
- «Estamos viviendo un proceso de desintegración, una crisis de proporciones devastadoras. Se está poniendo a España al borde del cantonalismo», va dir en un acte de la Fundació Faes, el 18 de novembre de 2019.
- Els indults als condemnats pel 1-O, va dir-li al Gran Wyoming, el 9 de juny de 2021, eren «una invitación a la debilidad del Estado y al suicidio político de la nación española».
- El setembre de 2021, en una convenció del PP a Sevilla va exclamar que «España es una nación, no siete, ni tres, ni 17, ni 25. Una. Una nación constitutivamente plural, pero una. Ni es un estado plurinacional, ni un estado multinivel ni la madre que los parió».
Podríem seguir. És habitual l’ús de l’adjectivació “sense complexos” per referir-se als exponents de la dreta que parlen sense pèls a la llengua. D’Aznar s’ha dit molt. El seu estil, deia Javier Pradera, és el d’un «halcón avinagrado». El seu estat d’irritació agressiva (quasi permanent), en comptes de transmetre seguretat sembla revelar sobretot (com observà Javier Tusell) un fons d’inseguretat, d’obsessió «reputacional» (També deia Tusell que «existe un «síndrome de Bonaparte» que impele a los más pequeños a atribuirse una altura que no les corresponde»). Aznar no és cap excepció: Trump, per exemple, és un cas similar. La dreta «desacomplexada», paradoxalment, té complexos.
Amb aquesta pesada herència (amb aquest «pòsit», diu Bartomeus) es mou avui el PP de Núñez Feijóo. Dura hipoteca.
P. S.- La revista Foreign Policy (FP) va publicar el 2010 un rànquing de governants retirats que s’havien adaptat malament a la seva condició d’«ex» (“Bad exes”). Aznar hi apareixia com el cinquè pitjor ex mandatari del planeta. La revista deia que es distingia per «l’extremisme de la seva retòrica», i el criticava per negar el canvi climàtic i dir que els ecologistes són “abanderats de l’apocalipsi de l’escalfament global“, per suggerir que els musulmans havien de «disculpar-se per l’ocupació medieval d’Espanya“, per qualificar d’«estúpid» el diàleg interreligiós, i per definir l’elecció d’Obama “com un exotisme històric i un previsible desastre econòmic“.
