I
El diumenge 29 de gener va tenir lloc l’acte de presentació del nou projecte d’espai polític català a les Cotxeres de Sants. Unes 2000 persones vam superar amb escreix l’aforament del local. Hi havia una bona part de la gent més activa en les mogudes polítiques i socials, la de la vella esquerra i la de la generació eclosionada amb el 15M. La mateixa barreja d’activistes que porten un parell de mesos treballant en la configuració d’un projecte cultural comú, i que ja ha tingut una experiència prèvia de treball en les candidatures municipals i en la campanya de les generals. De moment, aquest és el procés més inclusiu que existeix a l’Estat espanyol, ja que tracta d’unificar en una sola formació a la gent provinent d’Iniciativa per Catalunya, Esquerra Unida i Alternativa, Podem, els diferents grups afins a Guanyem Barcelona, part de l’antic Procés Constituent, i la gent independent que ha participat en les plataformes municipals. No es parteix de zero. Hi ha ja una experiència acumulada, encara que queda molt per fer.
És una bona notícia que contrasta amb l’habitual ració d’enfrontaments de l’esquerra hispànica, gairebé endèmica a Izquierda Unida, i ara instal·lada a Podemos. Fa anys que algú va titllar l’àmbit polític català d’ “oasi“, per reflectir l’ambient versallesc que predominava en la política local, i l’acord tàcit en els grans temes de l’anomenada “sociovergència“. Algú podria pensar que aquest esperit pactista s’ha transferit a l’esquerra, però la veritat és una mica més complexa i val la pena entendre el procés que ens ha portat fins aquí.
En el tardofranquisme la base social de l’esquerra era molt àmplia, amb un PSUC hegemònic i amb una miríada d’activistes integrats en els diferents grups de tradició marxista (maoistes, trostkistes, marxistes heterodoxos, consellistes …). Gent que va estar en totes les mobilitzacions i que va construir les grans forces sindicals i el moviment veïnal. A principis dels vuitanta, el PSUC es va trencar, i la majoria de grups a la seva esquerra van desaparèixer (encara que la rematada final es va produir en la dècada següent després de la fallida unificació del MC i la LCR, últim intent de crear una alternativa radical). Molta gent se’n va anar a casa, encara que una part dels vells activistes es van mantenir en els vells moviments socials (AV, sindicats) o en altres de nous: ecologisme, feminisme, pacifisme. I van constituir el nucli activador de les grans mogudes de l’època: la lluita contra l’OTAN, la vaga general del 14-D, les mobilitzacions contra la guerra. Moviments que van ajudar a generar sentit col·lectiu entre gent que, en el passat, havia format part de grupuscles diversos. A la banda més institucional, el trencament del PSUC en dos moments diferents, que va donar lloc al naixement del PCC, del PSUC Viu i d’EUiA, va acabar amb una experiència que sembla haver estat decisiva: la d’anar separats a eleccions i situar-se a la vora del col·lapse. Aquesta vella esquerra va acabar entenent que la unitat era bàsica per afrontar un procés electoral amb garanties i, tot i que les diferències, i de vegades els mals rotllos, existeixen, s’ha arribat a una situació de convivència que va permetre consolidar un espai polític a l’esquerra.
La dècada dels anys 90 va veure eclosionar una nova moguda, amb una base generacional i social diferent. Bàsicament, de joves amb formació universitària que van constituir el nucli del moviment antiglobalització, de l’antimilitarisme, i de la “okupació“. Sovint amb poques connexions amb la vella esquerra, i amb una clara hostilitat amb la seva fracció més institucional. A mesura que aquests moviments van anar entrant en lluites més arrelades al territori, especialment els problemes relacionats amb l’habitatge, es va reforçar la densitat de les seves propostes i es van crear alguns ponts amb moviments de la vella època. Potser aquí hi ha un dels gèrmens de la situació actual. No hi ha dubte que l’explosió del 15M va ser una empenta necessària. Que va acabar per replantejar a aquesta nova esquerra la necessitat d’intervenir també en l’esfera institucional. I que el va portar a entendre la seva necessitat de guanyar múscul basant-se en aliats. De la mateixa manera que, per a l’esquerra convencional, el 15M va obligar a replantejar el seu paper social i a entendre la necessitat d’obrir-se a una nova experiència política i organitzativa. La construcció d’alternatives municipalistes primer, i de la coalició En comú Podem després, ha impulsat aquest procés, el que ens ha portat fins aquí. Comptar amb un actiu com la carismàtica Ada Colau constitueix sens dubte un altre factor que reforça aquesta tendència a la confluència.
Fins aquí, he tractat succintament d’explicar un llarg procés històric que ha conduït a una confluència entre les velles i les noves esquerres, entre militants de diferent trajectòria vital, tot i que fa anys molts hem conviscut, col·laborat i discutit en processos molt diversos. La qual cosa ha generat un mínim clima de confiança i tolerància mútua sense el qual seria impensable abordar el que ara s’intenta construir. Una cosa, d’altra banda, necessària, i que pot ajudar a altres organitzacions i processos en altres parts de la península. Per això és tan necessari que la cosa surti bé, i per això val la pena detectar aquelles qüestions que poden malbaratar un bon projecte.
II
De moment, s’ha començat pel que resulta més fàcil. Posar-se d’acord amb el projecte polític abstracte. I és més fàcil per dues raons: primer, perquè moltes de les idees bàsiques que abans dividien a l’esquerra, com l’ecologisme o el feminisme, formen part del marc de valors comú a la immensa majoria d’activistes. I segon, perquè allò que possiblement generi sensibilitats més diverses, com és el cas del caràcter socialista o comunista d’un nou model, ha quedat en part aparcat després de l’enfonsament dels vells règims burocràtics i la seva adscripció a diferents varietats de neoliberalisme o de capitalisme estatista. És cert que, per a la gent de la meva generació, grinyola en el programa l’absència de referències a la classe obrera o al socialisme. Però també és cert que la majoria de propostes recullen idees (o les reformulen) que han format part d’aquesta tradició: democràcia econòmica, municipalització, predomini del que és públic o col·lectiu, igualitarisme, etc. Com ja he comentat en diverses ocasions, l’esquerra alternativa actual encara té pendent l’elaboració de propostes serioses de superació del capitalisme que no suposin recaure en el vell model d’economia burocràtica, i que donin respostes satisfactòries als reptes de l’economia ambiental. I, per tant, no es pot demanar a un manifest inicial que resolgui de cop un problema de fons.
L’únic punt problemàtic és el del tractament del tema nacional. Lògic, perquè entre les bases del nou projecte coexisteixen independentistes i no independentistes, i els primers solen tenir una fixació especial en aquest tema. La coexistència reflecteix la pròpia complexitat de l’esquerra catalana (de fet, l’existència de les dues posicions es troba al si de cadascuna de les organitzacions que participen de la confluència), i de la mateixa societat (l’independentisme és clarament hegemònic fora del àrea metropolitana de Barcelona i, per tant, emergeix en qualsevol intent de construir una estructura política que abasti tot el territori). S’ha tractat d’elaborar una proposta de síntesi en base a un concepte de sobiranisme obert que apel·la més a la democràcia econòmica que al tancament nacional, que es posiciona a favor del referèndum d’autodeterminació, i que apel·la a la necessitat de generar confluències i fraternitat amb la resta d’Espanya. No estic segur que el resultat sigui satisfactori, encara que em sembla que la dificultat no ve tant de la pròpia solució teòrica (bona és si permet la coexistència i la cooperació entre gent amb sensibilitat diversa en aquest camp i amb afinitat en molts altres), sinó del context polític en què ens podem trobar els propers mesos, que obligarà a adoptar posicionaments polítics.
III
En els propers mesos, a Catalunya possiblement caldrà afrontar una situació complexa. El bloc independentista s’ha marcat un objectiu -el referèndum a curt termini- la renúncia del qual li provocaria un desastre. Després de l’anunciat suport de la CUP als pressupostos, hi ha menys raons per renunciar al referèndum. Resulta bastant evident que, en les actuals circumstàncies, l’únic referèndum possible és una variant de la consulta del 9-N, o sigui més una mobilització independentista que un veritable procés referendari amb debats oberts. És possible que una convocatòria d’aquest tipus elevi el grau de pressió del Govern Rajoy, i que es produeixi una situació de força. Algunes veus suggereixen que això pot formar part de l’estratègia independentista, que la repressió de Madrid ajudi a generar un clima favorable a la resta d’Europa. Sona massa rebuscat. La tercera possibilitat és que es renunciï al referèndum i es convoquin noves eleccions. Si el bloc independentista les guanya, el pas següent és el de proclamar la independència. I, si les perd, s’obren altres escenaris en funció de qui sigui el guanyador.
Dels quatre escenaris possibles -referéndum sense consens, repressió del procés, victòria electoral del bloc independentista i victòria d’una altra força política- només hi ha una variant que pot resultar còmoda per a Un País en comú. Curiosament, es tracta d’un resultat indesitjable: la victòria del bloc de la dreta. Totes les altres generen problemes. I obligaran a maniobres que avui no estan clarament plantejades.
El punt d’acord més senzill sobre el tema del referèndum dins Un País en comú és el de deixar llibertat de vot, que els ciutadans es pronunciïn (de fet, això és el que ja va fer Iniciativa-EUiA a la consulta anterior). Però els escenaris que he dibuixat generen nous problemes.
El del referèndum unilateral genera un greu problema de dèficit democràtic, ja que difícilment es produirà en un context de serenitat i de campanya informada. Fins avui mateix, Xavier Domènech ha tingut la valentia de recordar que només es donarà suport a un referèndum en condicions democràtiques acceptables i amb una pregunta correcta. Aquest és l’acord i el pensar de la immensa majoria d’activistes. Però una cosa és mantenir-ho quan el referèndum és una possibilitat etèria i, una altra, si hi ha una convocatòria i un clima d’enfrontament i passió com el que, previsiblement, veurem si finalment es produeix la convocatòria. Una cosa semblant pot ocórrer en els escenaris dos i tres, en situacions que tendeixen a ser de blanc i negre, on les postures es radicalitzen i afloren els subjectivismes. I, què passaria si en unes hipotètiques eleccions guanyés Un País en comú i es trobés en situació de tenir un paper parlamentari decisiu? Com respondre en aquest cas a les pressions d’un i altre bàndol, que posarien en perill l’equilibri de forces intern?
No vull ser malastruc. Si dibuixo aquestes possibilitats és perquè considero que en totes elles caldrà prendre decisions en un clima de tensió. Un clima que pot afectar els equilibris interns entre sensibilitats diferents, i danyar la pròpia credibilitat social del nou projecte. El que uneix a la gent d’Un País en comú són la majoria de problemàtiques de la vella i la nova esquerra: justícia social, anticapitalisme difús, ecologisme, feminisme, democràcia participativa. El que més diferències genera és la qüestió de la independència o, per dir-ho d’una altra manera, el marc polític de Catalunya. Una divisió que, de fet, també existeix entre les pròpies bases socials a les que el projecte apel·la, i on es barregen sensibilitats molt diverses que es plasmen clarament en la diversitat comarcal. Per això, em sembla que en els propers mesos caldrà fer un esforç per arribar a un clar posicionament davant de cada un dels possibles escenaris. Almenys, comptar amb un mínim full de ruta que impedeixi que el projecte, de llarg recorregut, naufragui en la voràgine del primer onatge.
IV
Hi ha una segona qüestió que, de moment, no està plantejada, almenys al nivell d’activista de base en el que participo, i que pot ser una altra font de problemes. Es tracta de la qüestió organitzativa. De com integrar forces diferents en experiència organitzativa, cultura política, història, en un sol projecte. De com aconseguir que el tot sigui més gran que la suma de les parts, i evitar que les aspiracions o recels de cadascuna d’elles el debilitin. Crec que la integració és una tasca raonable, desitjable. I es percep, de moment, bona predisposició a totes les parts (una bona mostra ho va ser el míting d’ahir, on es podia comprovar que tothom havia mobilitzat a la seva gent, que hi havia entusiasme col·lectiu). Caldrà veure si també en això la capacitat creativa, les ganes de construir alguna cosa gran, s’imposen. Però es tracta d’un exercici que exigirà un esforç polític perquè les peces encaixin. Un encaix que, sovint, és tan complex per dalt com per baix (per dalt perquè sempre hi ha latent una lluita pel poder, per baix perquè solen pesar massa els vells desencontres), i que exigeix compromís democràtic i sensibilitat per vorejar els conflictes.
V
Un pot pensar que intento tirar un gerro d’aigua freda en destacar els punts crítics, quan és tot el contrari. Es tracta precisament d’avançar-se a les dificultats per fer-los front. Perquè el procés té molt valor, no només a Catalunya, sinó en altres parts. Si aquí som capaços de construir un projecte en comú i encaixar un engranatge tan complex, serem també útils per a altres projectes amics. Perquè, del que es tracta, és que les coses surtin tan bé que ajudin a generar un corrent de processos en molts altres llocs. I és que, enfront de la barbàrie dels Trump, dels ultres europeus, i de la dreta neoliberal, és una necessitat vital que s’articuli una esquerra que ofereixi un projecte de societat decent, que lluiti unida perquè sigui possible.
