Albena Azmanova i Marshall Auerbach: És la precarietat econòmica, estúpid
Tot i que l’espurna que va encendre l’atac violent al Capitoli del passat 6 de gener va ser la denúncia de Donald Trump, dient que les eleccions presidencials havien sigut fraudulentes, molts veuen també l’assalt com una insurrecció contra la classe política en general. “Tots els polítics haurien de treballar per a nosaltres. Els hi pagem el sou amb els nostres impostos. I què aconseguim? Res. Tots els de dins són uns traïdors”, va dir un dels invasors del Capitoli.
En aquest punt, les queixes dels assaltants i les conclusions dels estudiosos poden coincidir. Un detallat estudi de Martin Gilens i Benjamin Page, del 2014, mostrava que Estats Units són avui més una oligarquia que una democràcia en bon estat de funcionament. Per bé que es consideri com un assalt a la democràcia nord-americana, l’atac del Capitoli també es pot veure com un senyal que la democràcia nord-americana no funciona bé. Segurament, els maldestres “revolucionaris” que van assaltar el Capitol ho van fer perquè ja no viuen el somni americà, i culpen del seu malestar a tota la classe política.
Aleshores, ón és el problema?
Sempre que s’intenta trobar explicacions econòmiques d’aquesta radicalització, s’assenyala la desigualtat com l’arrel del descontentament. Molts analistes, de Joseph Stiglitz a Thomas Piketty, insisteixen una i altra vegada en indicar aquest problema per damunt de tots els altres: una desigualtat econòmica que té profundes arrels en el sistema polític. Ara està sorgint un consens transversal sobre la necessitat de lluitar contra la desigualtat mitjançant la redistribució, des de l’augment del salari mínim fins a l’augment de les prestacions per desocupació.
Un dels motius pels quals la desigualtat ha cridat tant l’atenció és que és fàcilment mesurable. De fet, els estudis que indiquen que un 1 per cent superior dels nord-americans s’emporten més part del pastís que el 90 per cent inferior apel·len al nostre sentiment d’injustícia. Tanmateix, focalitzar-se estrictament en la desigualtat econòmica enfosqueix un altre fenomen: la inseguretat econòmica massiva que afecta zones molt àmplies de la població més enllà del “precariat” (feines no sols mal remunerades sinó insegures). Tot i que la inseguretat no és tan fàcil de mesurar i definir, és aquesta la que en realitat està en l’origen del malestar social de les societats occidentals.
Veure la precarietat econòmica com la causa fonamental també ajuda a explicar per què una gran part de la classe obrera als Estats Units s’ha radicalitzat cap a la dreta. La inseguretat alimenta els instints conservadors, l’anhel de seguretat. Els populistes de dretes utilitzen específicament un llenguatge que excita aquests instints conservadors: l’evocació de la família, un desig d’estabilitat, un aferrar-se fermament a allò que és més familiar (“Make America Great Again“), en comptes d’optar per experiments polítics innovadors – com seria la perspectiva d’una socialdemocràcia a l’estil europeu, aliena a la mentalitat nord-americana. D’altra banda, en la dreta llibertària molts defensen l’integrisme del lliure mercat, que fomenta les actituds competitives en lloc de les solidàries, especialment quan els béns públics es converteixen en negocis privatitzats, cosa que al seu torn limita l’accés als recursos que mitiguen els efectes d’aquesta intensa competència en comptes de potenciar la solidaritat social.
Fins i tot durant les recents administracions democràtiques, la recuperació econòmica de la caiguda financera del 2008 va passar per un creixement de la inseguretat en l’ocupació. Les feines en el sector dels serveis, que han alimentat el creixement econòmic dels EUA dels darrers 40 anys —fins que la pandèmia va començar a destruir-les— eren nombroses, però de baixa qualitat.
L’auge del neoliberalisme ha permès als empresaris inclinar fortament els termes de les nostres economies capitalistes a favor del capital i en detriment del treball, mitjançant l’afebliment dels sindicats, la deconstrucció de l’estat del benestar i la privatització dels serveis públics. Més important encara: el finançament dels serveis públics i dels programes socials s’ha reduït de manera persistent. És aquest empobriment dels béns comuns públics allò que ha fet augmentar la importància de la riquesa personal, per tal d’accedir a béns essencials com l’assistència sanitària i l’educació.
Per tant, la desigualtat econòmica importa enormement, però en tant que símptoma greu d’un problema que és més ampli: el de la desesperada i creixent fragilitat de la societat en el seu conjunt.
L’erosió del sector públic impedeix l’accés a molts dels suports socials que històricament han reforçat la seguretat econòmica. Com a resultat, l’economia nord-americana ha començat a assemblar-se a un nou i modern feudalisme, amb una petita tecnocràcia dominada pels senyors tècnològics de Silicon Valley i pels multimilionaris de Wall Street; mentre que a sota queda una gran classe de serfs poc educats, en ràpid creixement i sense una xarxa de seguretat social per protegir-la. Fins i tot si la bretxa de riquesa es reduís considerablement mitjançant una transferència dels rics vers els pobres, la precarietat persistiria perquè no té les seves arrels en la desigualtat, sinó en un sector públic esgotat i en un govern que ha abandonat el sector públic i s’ha anat convertint cada vegada més en un servidor del capitalisme depredador.
La pandèmia ha exacerbat la desigualtat i la precarietat. Wall Street i el mercat de valors han crescut en els darrers mesos, generant una riquesa impregnada de nivells de risc sense precedents. Al mateix temps, el creixement de l’ocupació s’ha esfondrat i l’atur continua essent tossudament elevat. Milions d’americans han quedat fora de la força de treball, probablement amb els seus llocs de treball destruïts irreversiblement, perquè l’impacte a llarg termini de l’aturada econòmica fa estralls en moltes indústries.
Si se sumen tots aquests factors, i es posen a disposició d’un demagog que intenta soscavar el resultat electoral, es combinen els ingredients d’un brot verinós, com el que vam presenciar al Capitoli el 6 de gener.
Les forces que han dut a la liquidaciò de la seguretat de la classe treballadora continuen estenent-se, i amenacen als situats en feines tradicionalment ben remunerades, des dels advocats fins als enginyers de l’intel·ligència artificial. Fins i tot enmig d’una forta recessió i d’una pandèmia, els responsables polítics segueixen mostrant-se molt indiferents a aquestes tendències i a la precarietat en curs. Segueixen pensant que el que ha passat és només una desviació provisional de la normalitat, i que es pot corregir mitjançant una combinació adequada d’estímuls polítics.
Sembla sorgir un creixent consens polític als Estats Units per combatre la desigualtat (especialment arran de les recents eleccions a Geòrgia, que han tornat el control del Senat als demòcrates). Però fins i tot les propostes redistributives més audaces que hi ha actualment en el Congrés amb prou feines podran canviar la situació. Encara que la societat esdevingués més igualitària en termes de distribució de la riquesa, en absència d’una inversió molt potent del govern en serveis públics (en particular en educació, assistència sanitària i seguretat laboral), la confiança en les institucions nord-americanes continuarà erosionant-se. I a mesura que s’estengui aquest malestar, cal esperar que la protesta d’una població allunyada i enfadada continuarà.
The Nation, 28 de gener de 2021
