Campanes al vol pels que estaven exclosos de la política real, pels quals no se sentien representats, pels que no eren atesos ni escoltats. La nova política va arribar a la ciutats (també a les comunitats autònomes però ens centrem en les ciutats). Els indignats han arribat al poder. ¿Per fer què? Han sabut connectar amb un ampli espectre social sobre el què cal fer i com fer-ho. D’idees no en falten, objectius desitjables, actuacions urgents, empatia amb la ciutadania. No seria just considerar que els renovats governs locals en gran part del país malgrat la seva inexperiència (no tots) gastaran únicament els primers mesos, decisius, per assabentar-se del que volen i poden fer. Estic convençut que el seu ànim, el seu estil i les seves prioritats s’apreciarà molt a curt termini, en les primeres setmanes segurament, la seva activitat a la ciutat. Encara que per ara no se sap molt bé el que volen i el que poden fer. Les eleccions es guanyen al final, però es comencen a guanyar des dels primers passos en els nous ajuntaments.
Obtenir l’alcaldia és només disposar d’una entrada en el poder local. La victòria s’aconsegueix quan aconsegueixes la reelecció. Una victòria doble: la ciutadania aprova el mandat que t’havia donat i a més et confia un segon mandat per continuar en la mateixa direcció. Això últim és una qüestió clau. Els desafiaments que t’imposa la ciutat requereixen no només actuacions immediates. Vivim una època de grans canvis. Avui és fonamental promoure intervencions transformadores que exigeixen dos o tres mandats com a mínim: urbanisme i política de sòl, reformes institucionals com el govern metropolità i la gestió participativa de base, centralitats perifèriques i operacions d’habitatge amb mixtura social, recuperació del control públic dels grans serveis urbans, modernitzar i ampliar les bases econòmiques del territori, generalitzar l’ús de les energies renovables i promoure comportaments socials sostenibles, modificar radicalment el model de mobilitat dominant, socialitzar l’ús intensiu de les tecnologies d’informació i comunicació, etc. Conclusió: l’objectiu principal, prioritari i tenir sempre present és guanyar la reelecció.
Seria ingenu considerar que aquest objectiu s’aconsegueix mitjançant algunes actuacions vistoses, intervencions urbanes ostentoses, campanyes de publicitat permanents o gestos i actituds de populisme primari. Les eleccions següents es guanyen amb els actes que es realitzen des del primer dia de l’inici del mandat que ara comença. En un article de caràcter general seria absurd concretar les accions que han d’impulsar les ciutats, cap ciutat és igual a una altra. No obstant això hi ha alguns factors que són necessaris o molt favorables per consolidar o ampliar l’adhesió ciutadana. Un d’ells és la imatge que transmet el govern de la ciutat. És fonamental mantenir o aconseguir una majoria de suport estable al Consell Municipal que en molts casos haurà de ser pactada i plural.
El programa electoral s’ha de mantenir com horitzó però en les primeres setmanes és inevitable adaptar-lo al marc polític, legal i financer. El conjunt del personal municipal, tots, són un factor clau per a la qual cosa cal motivar-los. El govern ha de tenir un discurs clar i coherent, escoltar-los i respectar-los. I saber prendre decisions que siguin entenedors per a la ciutadania. Els representants del que s’autoanomenen “nova política” em temo que en bastants casos, no tots, no han assumit encara aquests criteris bàsics. No es tracta de multiplicar discursos ni és suficient escoltar a la ciutadania. A vegades es tendeix a mitificar la mobilització i la participació, drets ciutadans indiscutibles. Però la gent surt al carrer o promou assemblees quan ho necessita, no per substituir els governants. Les institucions no han d’organitzar la participació sinó establir mecanismes perquè els ciutadans intervinguin en els processos deliberatius i de rendiment de comptes. Cal demostrar que es governa, que es prenen decisions convenients i raonables i que es té en compte a la ciutat, a tots els barris ia tots els ciutadans, no només als votants propis.
Els càrrecs electes hauran d’acostumar-se que no estan darrere d’una barricada sinó enmig del carrer. I no oblidar que el que no es fa o es posa en marxa el primer any és molt més difícil fer-ho després. Si es fracassa no s’ha de culpar els opositors o als poders fàctics, sinó no haver avaluat la resistència de la realitat o la incapacitat de trobar les fissures del desordre establert.
Permetin que expressi un dubte o potser és una impressió equivocada.Em temo que de vegades els nouvinguts als governs de les grans ciutats no coneixen ni el bàsic de la institució i molt poc de la ciutat. Es troba a faltar una visió i un projecte de ciutat, els seus centralitats existents o necessàries, un model de mobilitat, un programa d’habitatges i de recuperació de sòl (no únicament per a situacions d’emergència), una estratègia econòmica integral que no es limiti a criticar excessos reals (com el turisme), una proposta innovadora metropolitana, un programa cultural que no es redueixi als espectacles.
Els programes de les candidatures noves no permeten descobrir una base intel·lectual que contribueixi al coneixement de la ciutat actual i els seus reptes: els mecanismes especulatius i la financiarització del territori; les potencialitats de les regions metropolitanes; la fiscalitat supramunicipal per reduir les desigualtats; el replantejament de les relacions públic-privada respecte als béns i serveis vinculats als drets ciutadans bàsics (aigua, energia, comunicacions, transports, etc.); la urgència d’una reforma radical de la legislació del sòl que desvinculi la propietat del mateix de l’ús que ha de ser de competència pública; etc. aas partits i les candidatures no els correspon proposar una teoria de la ciutat, però si utilitzar els coneixements teòrics existents per a interpretar i transformar-la.
En resum, les noves o renovades forces polítiques que han guanyat les eleccions es mereixen un vot de confiança ja que han estat capaços de guanyar la credibilitat i l’esperança d’una part important de la ciutadania. El que no han après abans poden aprendre-ho acceleradament en les primeres setmanes de mandat o poc més. Quan arribi el moment, proper, abans de final d’any, amb el vot del pressupost, s’haurà de començar a retre comptes, anunciar el que ja s’ha iniciat i el que es ferà en el proper any. I s’haurà també d’exposar una proposta de ciutat per als anys següents. Llavors es veurà si hi ha un projecte possible i innovador, amb una base política i institucional estable i majoritària ja que es pot governar en minoria si es tracta d’aplicar un continuisme convencional i conservador però calen majories per promoure un projecte transformador. Ningú té el monopoli del que desitja o no una societat plural, ni l’alcaldia, ni els seus aliats, ni els opositors. Les grans ciutats amb governs més alternatius que d’alternança, com Madrid, València, Saragossa, la Corunya, Cadis o Barcelona, sense menysprear molts altres, poden proporcionar exemples a tenir en compte. La ciutadania necessita un projecte que resulti convincent i estimulant per a una gran majoria, si no per a tots si per molts més que els que puguin ser reticents o contraris. Un projecte prou materialitzat que condueixi a una reelecció.
