Molts ponts s’han trencat i els camins semblen barrats. En una conferència a la Paeria de Lleida, l’Onze de Setembre de 2010, Lluís Foix deia que si ens entretenim a discutir els mèrits i els obstacles de la independència de Catalunya i del federalisme a Espanya, vindrà la frustració perquè aquests objectius no seran assolits a mig termini.
La qüestió concreta que això planteja és que no hi ha alternativa a la mà esquerra d’una política tenaç i intel·ligent, que mantingui ferms a Catalunya uns objectius d’unitat civil, cohesió social i d’excel·lència interna i que, de cara a Espanya, tingui uns objectius d’exigència, confrontació democràtica, negociació i aliances. Només així podrem evitar noves batalles perdudes.
“Pel que fa al futur, rellegint el llibre-conversa conversa que Marçal Sintes féu amb Ernest Lluch poc abans que aquest fos assassinat per ETA, m’he trobat amb aquest diàleg:
Marçal Sintes: «Si a la gent vostè li garanteix que prement un botó Catalunya serà independent i no passarà res, potser se sorprendria dels molts que el farien servir, el botó».
Ernest Lluch: «Aquesta és la tesi d’en Raimon Obiols, ja l’he sentida…»
Aquest llibre es publicà l’any 2001, poc després de la mort de l’Ernest. Però aquella «tesi del botó», que durant uns anys formà part de l’argot familiar en les discussions del PSC, és de bastants anys abans. Ve d’una reunió de l’any 1988, en què eren presents, entre d’altres, Ernest Lluch, Pasqual Maragall i Felipe González. Aquella «tesi» no era res de l’altre món, però tampoc no era una boutade. Vaig dir aleshores que, en una situació que garantís que la independència de Catalunya no tingués cap mena de contrapartida negativa, ni per a Catalunya ni per a Espanya, una majoria dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya hi estaria a favor (a en Pasqual aquell comentari meu li quedà; després l’ha esmentat en diverses ocasions).
El meu pronòstic no era subjectiu, no derivava de la sentimentalitat privada d’una persona que tingué Bac de Roda i l’alcalde de Cork com a herois de la infantesa; era simplement la constatació d’una realitat que em semblava i em sembla evident: l’existència en el poble de Catalunya d’una majoria contrària a la dependència i a la dominació. Una majoria a favor, per tant, de governar-se lliurement, com és el cas de tota realitat nacional.
Una altra cosa em semblava evident: que la gent sabia perfectament que el botó d’una independència sense hostilitats o hostilitat, sense costos ni efectes negatius, dins i fora de Catalunya, simplement no existia. En aquest sentit, potser, afinant, es podria parlar a Catalunya d’una majoria antidependentista més que independentista en el sentit tradicional. Potser es podria dir fins i tot que a Catalunya hi ha una majoria que, paradoxalment, vol la independència sense trencar amb Espanya.”
(…)
“Aquesta assignatura continua pendent, i el repte es planteja ara amb més tensió, amb més passió, amb una correlació de forces diferent. Hi ha una nova oportunitat, no exempta de risc: que es parli amb preocupació d’un perill de xoc de trens és simptomàtic. A mi em sembla que la immensa majoria vol evitar la catàstrofe ferroviària, però no diria el mateix dels nacionalismes instrumentals a Espanya i a Catalunya.
Enmig de molts interrogants, crec tenir clares algunes coses bàsiques. La primera és que les decisions sobre les relacions que vol tenir amb Espanya corresponen al poble de Catalunya, que ha de tenir la llibertat de triar el seu futur. Els nostres ciutadans i ciutadanes han de poder decidir el seu futur col·lectiu amb una visió clara de les alternatives i possibilitats que tenen al davant; amb una comprensió plena de la situació específica en què es troba Catalunya, que com tots els països es troba inserit en un marc concret d’interdependències creixents. La segona és que la sortida ha de ser democràtica, amb la màxima unitat possible de les forces polítiques catalanes i de la gran majoria del país. La tercera és que només podrà ser una solució negociada sobre una determinada correlació de forces.
Alguns parlen de nou, en aquesta conjuntura, del tot o res, com si fóssim finalment davant d’un cingle o d’un precipici. Hic Rhodus, hic salta: la independència o l’extinció nacional! No comparteixo aquesta antinòmia radical ni aquesta angoixa. Sigui quina sigui la evolució de les coses, la identitat i la causa catalana continuaran amb persistència, com a fets de llarga durada que traspassaran conjuntures, successius períodes de la vida col·lectiva, canvis socials i culturals, evolucions polítiques catalanes, espanyoles i europees, obertures a la globalització i la interdependència. Expressant aquesta convicció no parlo d’essències eternes, de conceptes immutables, sinó d’una realitat nacional en expansió. Catalunya canviarà, està canviant ràpidament, però la seva canviant realitat comuna durarà i amb ella persistirà una identitat i una causa comunes, pel simple fet que els catalans i les catalanes, encara que volguéssim, i és clar que no ho volem, no podríem ser una altra cosa. I perquè «fer catalans amb gent de fora», com diu la demògrafa Anna Cabré, «és la nostra manera de fer».
Les generacions actuals desapareixeran, en vindran d’altres, i el fet viu de Catalunya i de la seva condició, que produeix a parts iguals energia i malestar, excel·lència i frustracions, seguiran suscitant iniciatives i mals de cap, projectes i esperances, avenços i retrocessos, ocasions perdudes, objectius assolits.
Quin serà el resultat d’aquesta història nostra és una cosa que ningú no sap. Jo crec que, siguin quin sigui l’escenari del seus futurs possibles, Catalunya anirà amunt, amb esforç i enginy. Contra la llei de la gravetat. No és un mal destí per a un poble.”
(Extret de Raimon Obiols, “El mínim que es pot dir, memòries polítiques”, La Magrana RBA, Barcelona 2013).
