Escric aquest article a l’inici d’una setmana en què estan previstes tres reunions que poden ser decisives per a aquests temes, a Madrid, a París i a Brussel·les. Sense conèixer tots els resultats, vull fer algunes anotacions per objectivar els problemes plantejats, i que veig discutits amb poca racionalitat.
»1. Reduir el dèficit pressupostari. Ja sabem que la crisi espanyola té una dimensió molt important d’endeutament privat i també públic. Per reduir aquest, cal anar disminuint l’excessiu dèficit pressupostari de l’Estat i de les comunitats autònomes, que és el que està generant el creixement del deute. Si no generes prou ingressos t’has d’endeutar per poder pagar, el que genera més interessos i més dèficit… Cal trencar aquesta dinàmica! Cal acceptar, doncs, que se’ns imposi aquest objectiu. Però una vegada acceptat, hem de discutir el ritme, el com i el qui.
»2. Reduir acceleradament. A Europa han trigat tres anys a comprendre que intentar unes rebaixes massa ràpides és maligne, tant per les seves conseqüències socials (més atur) com perquè es contribueix a generar una recessió que disminueix els ingressos fiscals i augmenta el dèficit. El contrari del que es volia! Això ha passat; Espanya ha incomplert els objectius 2012 i ha estat necessari reduir el ritme a un menys fort. La xifra 2013 es fixarà aquesta setmana, sembla que estarà al voltant del 6,3% del PIB.
»3. Retallar despeses. Hi ha dues maneres de reduir el dèficit: augmentar els ingressos i/o disminuir les despeses. Això queda a criteri de cada Estat (excepte si estàs rescatat o intervingut). Tant el Govern espanyol com el català han fet servir més l’opció de “retallar”, el que ha repercutit en els serveis bàsics i ha creat molta crispació social. Per què no s’ha reformat l’Administració? Per què no s’ha perseguit el frau fiscal? Per què no s’han endarrerit pagaments d’inversions militars? Per què s’ha suprimit l’impost de successions? Per què no s’han posat en marxa mesures d’estímul al creixement i recuperació de l’ocupació?
»4. Asimetries. El punt més calent a Espanya és ara el repartiment del dèficit entre l’Administració central i les perifèriques. En la discussió hi ha dos arguments molt racionals i un tercer totalment demagògic.
“Argument Mas-Colell”: Si les comunitats autònomes gasten aproximadament un terç del total, seria lògic que el seu dèficit fora de la mateixa proporció, és a dir, un terç del total espanyol (un 2,1%). Argument acceptable, tenint en compte el caràcter social de la despesa comunitària.
“Argument Montoro”: Si la Generalitat ha tancat 2012 amb un dèficit del 1,9%, no és acceptable que es plantegi per al 2013 un de més gran, ja que seria anar cap enrere. Argument comprensible, si cal inspirar confiança als prestadors.
“Argument Monago”: No és just que Catalunya, que no ha complert l’objectiu de 2012, sigui premiada amb un tracte més favorable que els que s’han esforçat i ho han complert. És indigne que s’atreveixin a fer servir aquest argument comunitats que sí que han complert, però en gran part gràcies a les transferències de fons que reben cada any des de Catalunya i d’altres regions, sobretot mediterrànies. Ahir li va deixar ben clar a Monago el president de Múrcia (PP). Si volem que sigui tot simètric, suprimirem l’existència de comunitats amb dèficit fiscal i altres amb superàvit?
Afegeixo un altre “propi”: Des de fora s’està observant amb atenció el que està passant a Catalunya, perquè se sap que, per la seva especialitat en exportacions industrials i per la seva importància turística, Catalunya ha de ser una de les locomotores de la recuperació espanyola, i cal assegurar que tingui combustible.
»5. Conclusions. Espero que la reunió de París sigui un primer pas cap a la rectificació i suposi mesures de creixement dotades de més fons. Espero que la reunió de Brussel·les fixi d’una vegada el sostre de dèficit espanyol al 6,3% de PIB, i s'”aconselli” al Govern les reformes necessàries. Malgrat el fracàs de la reunió de Madrid, espero que s’arribi a una síntesi racional, i es fixi per a Catalunya una xifra en la forquilla 1,9-2,1 Per a això caldrà fer callar algunes veus de presidents, sigui per convenciment, sigui per imposició, cedint-los el Govern central una part del 4,2% que ell es reserva. A veure si s’acaba!
