Josep Ramoneda: Aznar, sense retorn

Dues decisions del Govern han portat el neguit als dirigents territorials del PP i han provocat mar de fons en el partit: la pujada d’impostos, en reiterat i flagrant incompliment del programa electoral, que asfixia les classes mitjanes, i la distribució asimètrica dels límits de dèficit exigibles a cada comunitat autònoma. Sobre aquestes dues qüestions va centrar José María Aznar la seva reaparició política a l’entrevista d’Antena 3. L’expresident va exigir a Rajoy una reforma fiscal urgent, amb la consegüent baixada d’impostos, i les mesures necessàries per al restabliment de la fortalesa de la nació espanyola.

Aznar torna al primer pla arrogant-se el paper de portaveu dels crítics del partit i dels seus votants desencantats. I ho fa amb un atac frontal al president del Govern, al qual demana que actuï i al qual acusa de no ser capaç de plantejar els nous objectius històrics que Espanya necessita, un cop esgotats els de la Transició. L’expresident apunta les dues principals mancances que s’atribueixen a Rajoy: la desídia, la tendència a deixar que els problemes es dilueixin en el temps, a risc que es facin crònics, la incapacitat de proposar un projecte que il·lusioni als espanyols i els mobilitzi darrere del Govern.

Des que els dos principals partits van començar a enfonsar-se en les enquestes, es venia especulant sobre la possibilitat que a dreta o esquerra aparegués un líder populista que arrossegués als descontents. El PP el tenia a casa. Del bagul dels records ressorgeix Aznar i s’ofereix per rescatar el país. Advertint el PSOE que pel camí emprès acabarà a la insignificança i atorgant al PP l’obligació de salvar la pàtria. Amago o anunci? Soroll o retorn? Advertència a Rajoy perquè obeeixi les consignes de la FAES o arrencada d’un pla per desplaçar-se?

Aznar va irrompre amb l’estil cabdillista que el caracteritza, col·locant-se en una insultant posició de superioritat moral. Cada vegada que se li va preguntar per un possible retorn a la política, va repetir la mateixa fórmula: “Compliré amb la meva responsabilitat, amb la meva consciència, amb el meu partit i amb el meu país”. Quina és la seva responsabilitat? Desestabilitzar al seu partit? Tornar a la vella història dels salvapàtries? Sens dubte, les seves paraules han estat un toc d’alerta: furguen en la debilitat de Rajoy, empenyent-lo al racó dels que condemnen Espanya a “una lànguida resignació duradora”; dilueixen la principal força del president: la unitat del seu partit; sonen com un llampec, davant la feble veu de l’oposició; apel·len al conflicte frontal amb el sobiranisme català, assenyalant l’estratègia a seguir: la divisió de Catalunya. Sens dubte, aquestes paraules trobaran ressò en un ampli sector de les bases electorals del PP que, després de mesos de neguit, van sentir per fi una apel·lació a l’orgull.

Però, més enllà de donar munició al sector de la dreta que no suporta l’estil pla i sense horitzó de Rajoy, què? Costa imaginar que una persona amb l’experiència política d’Aznar pugui pensar seriosament en la tornada, sabent com va acabar la seva primera etapa. Per què aquesta sobreactuació? Probablement per una raó defensiva: tot el que està sortint i el que pugui sortir sobre el cas Gürtel i el cas Bárcenas va teixint d’ombres la seva gestió al PP. A poc a poc es descobreix que aquest partit tenia un sistema de finançament irregular amb continuïtat al llarg dels anys, sobre el qual Aznar no pot al·legar ignorància. L’expresident va insistir en la correcció dels seus comptes personals, però la resta ho va despatxar amb una frase – “només parlo del que m’afecta” – que no aclaria res. L’atac com a defensa. Així s’explica la brutal escomesa contra PRISA, enmig de la qual va anar Berlusconi, a qui tant va aplaudir en el seu moment. El que ja no s’explica tant és que per salvar-se a si mateix hagi de carregar també contra l’actual president del Govern i del seu partit.

Aznar, en el seu moment, va treure a la dreta de la travessia del desert i li va donar un projecte polític que li va permetre guanyar la majoria social. Des de la FAES, segueix entestat a marcar el camí. Amb la intervenció de dimarts, ha provocat un terratrèmol a la dreta. Rajoy haurà de demostrar que té vida pròpia. Però potser no sigui l’inici de res, sinó el cant del cigne d’un personatge envanit, que sembla creure que aquest país li deu alguna cosa, quan va ser durant el seu mandat que va començar el deliri nihilista que ens ha portat al desastre.

El País