Entrevista a Victoria Camps: “L’ètica no és una col·lecció de normes, és una sensibilitat”

Venim de la repressió de les emocions?
Sí, tenim un pensament majoritàriament racionalista. La moral s’ha entès com la repressió dels sentiments, una cosa que s’havia de dominar.

Però ara estem en l’altre extrem.
Totalment. En un món on tot està en venda, el canal per vendre són les emocions. És molt fàcil manipular la gent amb un llenguatge que toqui la fibra emotiva, i s’usa en política, al mercat, en els mitjans de comunicació… Les emocions són importants, però no s’ha de caure en el culte a l’emocionalitat.

Ens governen.
Ens poden arrossegar, la qual cosa té la seva part bona perquè ens porten a actuar.

També pot ser dolent.
Sí, el sentiment és la base del comportament moral. No només cal entendre el que és bo i el que és dolent, s’ha de voler el bé i que et repugni el dolent, i això és una emoció.

Has de sentir.
Sí, és com el fumar, tothom sap que és dolent, però el fumador continua fumant fins que reverteix el sentiment: l’ensurt que et provoca un emfisema pulmonar et fa deixar-ho. L’ètica no és una col·lecció de normes, és una sensibilitat.

Per què hi ha tant corrupte i tant desvergonyit?
Manca la voluntat de fer les coses bé i cal un clima moral social que reconegui a les persones que compleixen i no a les que no compleixen.

Com hem arribat fins aquí?
És una conseqüència de la mateixa llibertat, del progrés, en tenir més possibilitats de triar, cadascú ha de tenir el que es deia força de voluntat per reprimir el que no s’ha de fer, i més criteri.

Però diu la ciència que la raça humana ha progressat gràcies a la cooperació.
Cert, però és molt fàcil desviar la compassió i la cooperació cap a “el que a mi m’interessa”. L’ésser humà és una barreja de dues tendències, d’una banda és egoista i per altra benefactor i compassiu. Equilibrar els dos aspectes és complicat.

L’ètica sense sentiment es converteix en norma de col·legi?
Són deures escrits en algun lloc, si. Ara tothom vol fer un codi ètic: les empreses, els ajuntaments, però per a què serveix un codi ètic?

Per saltar-se’l?
O guardar-lo en un calaix. Si no hi ha la voluntat, que és més sentimental que racional, no serveix per res.

Igual el que ens sobra és individualisme.
Donar valor a l’individu ha estat un gran èxit, els drets humans són drets individuals, però si l’únic que fa l’individu és pensar en els seus interessos i oblidar-se dels altres, això és la negació de l’ètica.

Per què és més moral ser just que injust?
Aquesta és la gran pregunta filosòfica, i no té resposta. Plató ho plantejava així: per què el tirà (l’injust) és feliç, i el just és desgraciat?

Alguna conclusió?
Plató parlava del patiment del tirà.

Gairebé tots els tirans han mort feliçment al seu llit.
Jo diria que ens hem inventat una paraula, justícia, que és positiva, que és bona i no cal donar-li més voltes.

Com defineix l’ètica?
Com l’intent d’aconseguir que les persones convisquin d’una manera amable, pacífica i sense destruir els uns als altres.

L’ètica té a veure amb els altres.
Totalment. La regla d’or de la moralitat la va inventar Confuci: no facis als altres el que no vulguis que et facin a tu, això és l’ètica: pensar en els altres.

En les nostres democràcies no hem trobat l’equilibri entre llibertat i convivència?
Així és. D’una banda la llibertat és un gran valor però per altra cal construir un demos, un poble cohesionat, amb objectius comuns que no afavoreixin a una oligarquia en detriment dels altres, i trobar aquest equilibri és el que falla.

Amb quina virtut es queda?
El catecisme nomenava quatre virtuts cardinals, que en el fons són aristotèliques: la prudència, la justícia, la fortalesa i la temprança. En aquesta crisi les quatre han fallat, no s’ha estat prudent, no s’ha estat just: hi ha qui diu que les grans desigualtats, aquest u per cent molt ric davant d’una gran majoria miserable, és una de les causes de la crisi, i hi estic d’acord.

I la fortalesa?
És la valentia, i ha hagut molt poca per afrontar tot el caos que ens ha anat portant fins aquí. I la temprança significa moderació, massa cobdícia.

Quina creu que és la virtut fonamental que ha de conrear un polític?
Avui sens dubte el coratge, per dir la veritat i fer el que has de fer tot i les pressions internes, externes i la impopularitat.

Entrevista d’Ima Sanchís per a La Vanguardia