Giorgio Ruffolo i Stefano Sylos Labini: La deriva del capitalisme
Les mil-i-una explicacions que es donen per tal d’explicar la crisi en què estan immersos els països occidentals des de fa cinc anys no ens semblen molt convincents i, com ha recordat Vladimiro Giacché, fan pensar en les justificacions de John Belushi a la pel·lícula dels Blue brothers.
Per convèncer l’ex núvia abandonada en l’altar per a que no el mati, Belushi li diu: “Aquell dia, em vaig quedar sense gasolina. Es punxà un pneumàtic. No tenia diners per al taxi! El trajo no va arribar a temps de la tintoreria! Va venir a veurem de lluny un amic que no havia vist en anys! Em va robar el cotxe! Hi va haver un terratrèmol! Una inundació terrible! Una invasió de llagostes!”
A les mil-i-una explicacions sobre la crisi, n’afegim una altra: l’alliberament dels moviments de capital que, en els anys 80, va acabar amb el gran compromís de les institucions de Bretton Woods, fundat precisament sobre la prohibició de circulació de capitals, al que feia de contrapès la lliure circulació de mercaderies.
La ruptura efectuada pels dos dirigents conservadors, Reagan als Estats Units i Margaret Thatcher a Gran Bretanya, va provocar un canvi complet de les relacions de poder, tant entre el capital i el treball, com entre el capitalisme i la democràcia, perquè creà unes condicions de fortíssim avantatge per les grans empreses privades sobre els estats nacionals. Des d’aleshores, la capacitat d’intervenció de l’Estat en l’economia va experimentar una dràstica reducció, mentre que els treballadors van començar a patir el xantatge de la deslocalització de la producció. L’alliberament del capital representà, per tant, el pas decisiu que va influir en l’evolució de l’economia mundial i va donar pas a l’actual fase de capitalisme financer.
En realitat, fins i tot en opinió dels economistes clàssics, la llibertat de moviments de capital no havia estat mai vista amb bons ulls. Un gran pensador com David Ricardo havia advertit sobre els perills inherents a les seves lliures anades i vingudes. Els capitals, havia observat substancialment, no són com maletes que es poden transportar indiferentment d’un extrem a l’altre del món: són elements essencials del context social i el seu moviment no pot deixar de causar un gran impacte en la pròpia cohesió social. Per aquesta raó, el desarrelament i la transferència de capitals a qualsevol part del món, sense el consentiment de la comunitat, no pot considerar-se un comportament virtuós.
Però hi ha també altres conseqüències molt importants, perquè que es crea un mercat financer integrat que permet als capitals a tot el món mantenir-se en contacte i crear una “internacional dels capitalistes”, una elit mundial es concentra en ella mateixa un poder immens. La crida de Karl Marx, “Treballadors del món, uniu-vos” es realitza, però a l’inrevés. Els mercats financers esdevenen una institució estructurada i comencen a expressar-se com els governs. És ben conegut el fet que a Wall Street es celebren de reunions periòdiques dels caps dels principals bancs i companyies financeres que fixen les taxes d’interès i, a través de les decisions d’inversió o desinversió poden desafiar els governs que apliquen polítiques econòmiques que no els hi agraden, i són capaços de condicionar el destí de poblacions senceres.
El canvi en la correlació de força entre el capital i els altres factors de producció, d’una banda, i entre el capitalisme i el govern democràtic de l’altra, representen dos factors claus que estan en l’arrel del procés de financiarització.
Però també hi ha una altra raó: la competència enorme que s’estableix, després de l’alliberament dels moviments de capitals, entre els capitalismes nacionals i el mercat financer internacional. Aquesta competència s’aguditza i augmenta la importància dels beneficis en l’àmbit de l’estructura econòmica. A l’empresa, els factors relacionats amb el guany adquireixen una posició dominant i amb ella la distribució de dividends als accionistes i la recerca continua de l’augment de les cotitzacions borsàries, índex suprem d’eficiència i de força. Els financers conquereixen així un paper central en la gestió de les grans unitats de producció i imposen la seva visió del món, representada pel guany immediat obtingut per qualsevol mitjà.
Aquesta és la situació que hem de capgirar, si realment volem sortir de la crisi. Les recents decisions del Banc Central Europeu sobre les intervencions “antispread” representen un important primer pas per reconstruir la sobirania monetària de la Unió Europea i redimensionar la influència de l’especulació financera sobre les polítiques econòmiques dels països en dificultats. Ara és evident per a tots que els mercats financers són un potentíssim amplificador de les fluctuacions fisiològiques cícliques, perquè alimenten mecanismes acumulatius que s’autoalimenten. Quan hi ha creixement dels mercats tiren benzina al foc i amplifiquen l’expansió, però quan hi ha crisi els mercats impulsen l’economia cap a la depressió. Per això és necessari fer molt més: la política ha de tornar a establir les regles fonamentals dels moviments de capital a tot el món. Necessitem un nou Bretton Woods, aquesta vegada en el nom de Keynes. No és una reforma. És una revolució.
