No és cap secret que el socialisme català travessa una profunda crisi, fins al punt que proliferen qui o bé el donen per mort o bé atribueixen el seu malparat estat a errors de fons en les seves opcions estratègiques, quan no al propi fet de la seva mateixa existència independent del socialisme espanyol.
És especialment substantiva la crítica que es fa al socialisme català d’haver desaprofitat els seus anys de govern per imposar el seu model de societat i desmuntar el paradigma nacionalista, considerat com a expressió de l’hegemonia burgesa. Així ho defensava en aquestes mateixes pàgines José Luis Álvarez, en el seu article La lluita final de la burgesia catalana. Però aquí hi ha un malentès: no és el mateix un partit nacionalista que un partit nacional, i el PSC és des del seu naixement un partit nacional català, que reconeix Catalunya com un subjecte polític amb identitat pròpia, compartint per tant els fonaments bàsics del catalanisme (reconeixement nacional i autogovern) i aportant-li la tradició federalista.
En conseqüència, mai el PSC ha considerat que l’autogovern entrés en contradicció amb el seu programa de reforma social, ans al contrari: per realitzar aquest programa era i és necessari un potent instrument polític per fer-ho. Aquest és el sentit profund de la reforma de l’Estatut impulsada pel Govern d’esquerres i catalanista presidit per Pasqual Maragall i de la defensa que va fer del mateix José Montilla. Aquesta opció no significava subordinar-se a l’hegemonia política i ideològica del nacionalisme conservador, sinó precisament la prova de la voluntat de disputar aquesta hegemonia.
Però a més, l’Estatut era molt més que un projecte d’autonomia per a Catalunya, era un projecte per a Espanya, pensat des de Catalunya. Era una oportunitat -si ho prefereixen- per a Espanya i es va perdre. La van perdre els qui s’enorgullien de laminar un text ratificat, o impulsar la seva retallada al Tribunal Constitucional utilitzant políticament com a tercera cambra (com recentment ha advertit el professor Rubio i Llorente). La vam perdre, també, els que vam cometre alguns errors de càlcul o de mètode. Errors que van ser utilitzats pels qui no volien la transformació d’Espanya ni tampoc permetre que Catalunya pogués anar més enllà com necessitava, volia i reclamava. El pensament centralista es va imposar: si no pot ser per a tots, que no sigui per a Catalunya. Així, aquells mesquins i egoistes, ens han deixat a la cruïlla, fent el pitjor servei possible a la causa que deien defensar: Espanya.
Aquesta és la qüestió que hem d’afrontar, sense malenconia pel que va poder ser i no va ser. Es va malmetre l’esperit constitucional i, a més, la seva lletra és en part incomprensible per a una societat en la qual ja més de la meitat dels seus membres no van votar la Constitució, simplement perquè no teníem l’edat o no havien nascut.
Aquesta oportunitat perduda ens deixa en una cruïlla: o la independència o una exigent i forta relació bilateral, específica i pròpia. Lamentablement, serà una relació més freda, més efectiva que afectiva, però no per això menys natural o democràtica que en altres estats complexos i diversos. Si Espanya no vol transformar-se serà una oferta menys eficient (com a Estat) i menys atractiva (com model), però Catalunya ja no esperarà més. Aquesta és la realitat. Es podrà, en un exercici de supèrbia unitarista i centralista, no comprendre, o no voler fer-ho, però ja no es podrà ignorar. Aquest és el canvi i el repte al que hem d’afrontar.
En aquest context, ha mort el catalanisme polític, i amb ell un dels seus pilars, el socialisme català, com proclamen els nous profetes? Aquell que a l’origen fundacional plantejava més Catalunya i una altra Espanya? Ens toca a una nova generació de catalanistes i progressistes abordar el repte i la cruïlla amb bases i equacions noves, superant el bucle de recels, decepcions i desconfiances. Necessitem més naturalitat per abordar els reptes. Per entendre’ns: menys passió nacional i més passió democràtica. Aquesta és la clau.
Els demòcrates, quan tenen disputes o desacords, dialoguen, acorden els procediments de resolució i resolen en conseqüència. Fins i tot la ruptura. Dialogar i acordar. Això és el que cal fer. Amb serenitat i respecte. I veurem on arribem. Però la deriva impositiva (sobiranistes) o restrictiva (centralistes), que està nodrint d’actituds i fonaments més viscerals que racionals, no presagia res de bo, ni -lamentablement- nou.
El PSC ha d’estar en aquesta cruïlla amb posicions més realistes i menys apriorístiques. Si ho prefereixen, més cíviques i menys ideològiques, en el sentit clàssic del terme. Defensant les seves idees, necessàriament diverses si volem seguir assemblant-nos la societat catalana -com afirmem amb excés d’orgull-, però centrant-nos en els valors i principis democràtics que tot procés de negociació i pacte: respecte, claredat, coherència i compliment escrupolós dels processos i formats democràtics. I aportant una gran dosi de realisme polític basat en la naturalesa interdependent (espanyola, europea, global i digital) de qualsevol sobirania. Aquesta, o és compartida o serà un mal projecte per als catalans. Parlem clar, sense complexos i sense excessos d’emotivitat i sensacionalismes. Guanyem la batalla de la cultura democràtica i de la claredat política. Aquest és el desafiament.
Aquest nou temps, obligarà a canvis profunds. Canvis, per exemple, en la concepció dels partits com a caixa de ressonància jeràrquica o canvis en la nostra relació amb la resta d’actors polítics: des dels nous moviments … fins a la col·laboració amb els progressistes espanyols. Els socialistes catalans no podrem impulsar o participar d’aquest nou temps bilateral entre Catalunya i Espanya, si no té la seva correspondència natural i normalitzada també en la relació bilateral entre el PSC i el PSOE.
Les tesis i les veus atrapades en la lògica del passat tenen limitades la seva capacitat d’anàlisi i sobretot de proposta. La meva generació (com a actitud, no com edat) no renuncia al llegat de la història, inclosa la seva pesada càrrega, però si vol escriure la seva pròpia història haurà de canviar de motxilla. Aquesta no és que sigui pesada, és que no conté el que necessitem per a aquesta nova etapa: ni brúixola, ni cartografies adequades.
Permetin-me un apunt personal. Vaig descobrir el socialisme de molt jove, en un ambient familiar agrari i humil totalment aliè al “món burgès”, de la mà de persones que, com Ernest Lluch, estaven convençudes que el socialisme no només s’aconseguiria amb determinades polítiques públiques sinó també a través de l’ètica i la moral de cada un de nosaltres, que, com Joan Reventós, creien que el socialisme era també un sentiment, i que, com Jordi Solé Tura, afirmaven que les reformes sovint són molt més difícils que les revolucions.
Vaig descobrir el socialisme de la mà de persones que no podien concebre la lluita per la llibertat, la igualtat, la solidaritat, la dignitat de les persones i en definitiva, per una societat cohesionada, com una lluita esqueixada de la cohesió nacional. Formaven part tots ells d’un corrent dominant que vinculava cohesió social i cohesió nacional, que considerava un bé superior a preservar la integració comunitària i vetllava per evitar les fractures identitàries. Només amb cohesió nacional era possible una veritable cohesió social a Catalunya. Des d’aquests principis hem de comprendre i fins i tot reafirmar l’opció estratègica del PSC d’evitar la resurrecció del lerrouxisme i prioritzar la unitat civil del poble de Catalunya per evitar la divisió comunitària de la societat catalana i els conflictes que se’n deriven.
El futur del PSC dependrà, paradoxalment, del grau de renovada fidelitat al seu passat, als seus orígens. La justícia social és l’objectiu, l’autogovern, el seu instrument i la nació oberta, la nostra societat. Una coherència amb el nostre projecte fundacional que no té res de nostàlgica ni d’enyorada. I per això necessitem un nou model de partit d’àmplia base, plural i integrador, radicalment ancorat en la modernitat, que faci de la seva praxi democràtica interna una prova palmària de la seva vocació de servei públic a la societat catalana.
El PSC està en una triple cruïlla: interna, catalana i espanyola. Només més coratge i més claredat podran contribuir a l’encert que necessitem.
Molt bon article Laia. Totalment d’acord. Soc socialista pels meus origens catalanistes d’esquerra.
No som de la mateixa generació,però tens tota la raó en el teu raonament.
Fa un any vaig publicar “El PSC en el seu laberint” al Diari de Tarragona. Demanava obrir el PSC als gran debats de la societat. Fer un PSC més sobirà i clar,
Amb gent com tu el PSC no mora.
Excel·lent article. Solament li ha faltat nombrar, per sentit de la responsabilitat, els culpables, que hi són , justament els qui trencaren des de l’interior del patit, per afany de poder o “supèrbia unitarista i centralista” el consens que existia a la societat catalana. Bonet considera que la solució està en “el grau de renovada fidelitat al passat del PSC, als seus orígens” i amb referents com Ernest Lluch i Joan Reventós. I jo afegiria, amb la impossibilitat sense contemplacions, de maniobrar als qui ens han portat on som ara. Però tinc el sentiment que fem tard, la societat catalana, i nosaltres tampoc, ja no som els mateixos.
L’anomenada impúdicament i farisaica última “renovació” en la direcció del PSC és la prova de que el que de veritat interessa, no a l’aparell, sinò al búnker en que s’ha convertit la direcció del partit, és no perdre el poder (i la poltrona o el “modus vivendi”) d’uns elements que només poden exhibir fracassos. La desafecció paulatina de la militància i de molts votants n’és la prova fefaent. Per aixó han escollit a aquests “nous” dirigents, per la seva manca de capacitat i la paulatina desconexió amb la realitat social que els envolta Un bagatge que els converteix en els millors liquidadors del que resta de partit. Amb un PSC a la deriva, electoralment a la baixa i sense sàvia nova que el rejoveneixi la seva tasca serà cosa fàcil. Un bon exemple de fagocitació i camaleonisme polítics, el d’aquests escollits. Bravo, “Zeligs”!!