La crisi que va començar el 2008, ha obligat als Estats de la Unió Europea i els Estats Units a utilitzar les seves polítiques fiscals per evitar una recessió prolongada, és a dir, una depressió. Les polítiques dels Estats Units han estat més efectives, ja que s’han produït amb major rapidesa, i han estat més fortes i més duradores. Per contra, la majoria conservadora que dirigeix la Comissió Europea i el Consell, han estat constantment a la saga dels esdeveniments. L’estímul fiscal d’Europa ha estat massa poc i massa tard, i el 2009, fent cas omís de les lliçons de la història, dominada per la por dels mercats financers i per una anàlisi macroeconòmica pobra – la UE ha passat d’una política estímul a una política d’austeritat sobre la base d’una reducció del dèficit públic i el deute a un ritme insostenible, el que ha enfortit i ha estès la crisi econòmica i social.
Una política més intel·ligent basada en una comprensió del que no ha funcionat és essencial avui en dia. És per això que la nostra estratègia alternativa té tres objectius fonamentals:
1. Aconseguir una consolidació fiscal intel·ligent, que restableixi la confiança, que alliberi nous ingressos, garanteixi les inversions necessàries i que asseguri els estalvis pressupostaris en les àrees on l’impacte de la reducció de la despesa tingui un impacte mínim per la demanda i causin menys dolor social;
2. Implementar una Estratègia europea d’inversions coordinada, dins del marc d’una estratègia de consolidació fiscal en el mig termini, concentrada en la modernització de les infraestructures, el capital humà i l’establiment de les bases per a una Europa més sostenible.;
3. Abordar els orígens de la crisi, en particular, les diferències regionals en la productivitat i un desequilibri creixent entre salaris i beneficis, creant una dependència excessiva als crèdits per mantenir la demanda privada.
I. Garantir les inversions per les regles fiscals adaptades: el Pacte d’Estabilitat i Creixement ha contribuït a reduir la inversió pública a Europa per la seva incapacitat de distingir entre despesa corrent i despesa de capital. Com en el sector privat, és normal que els governs s’endeutin per finançar inversions productives – tant que els beneficis esperats superen els costos. Les estadístiques oficials de la inversió pública mostren clarament l’impacte negatiu d’aquesta concepció errònia del Pacte: la inversió pública a tot Europa es va reduir d’un 3,5% a principis de 1990 fins al 2,5% en l’actualitat.
S’han de considerar noves normes sobre la inversió pública, garantint alhora que no posin en perill l’estabilitat fiscal. Aquests objectius seran definits en el “reglament de creixement”, que complementa les normes existents en matèria de governança econòmica. Sobre la base de definicions clares de les inversions productives proposades per la Comissió Europea s’aplicaria als comptes nacionals, aquest reglament que introduiria al Pacte d’Estabilitat i de Creixement una distinció entre despesa corrent i d’inversió, centrant el procediment de dèficit excessiu en la primera – és a dir en la despesa pública sense tenir en compte les despeses de capital. L’impacte d’aquest canvi, que s’alinearia al Pacte d’Estabilitat i de Creixement en les definicions econòmiques generalment acceptades, hauria de crear un espai fiscal per la zona euro per tal augmentar la inversió. Sobre la base d’un nou concepte d’inversió, la regulació podria establir les bases per a una estratègia europea coordinada d’inversió, que s’hauria de centrar en l’educació, la formació, la modernització de les infraestructures i el desenvolupament de tecnologies intel·ligents, verdes i sostenibles. La proposta es desenvoluparà amb més detall a l’annex d’aquesta nota: “L’estabilitat i el creixement – la baula perduda”.
II. Generar noves fonts d’ingressos: La taxa sobre les transaccions financeres a nivell europeu que està fortament recolzada pel Parlament Europeu, aportaria com a mínim 50 milions d’euros a l’any (i potencialment més de 200 milions d’euros a l’any), fent una contribució significativa a la consolidació fiscal. El frau i l’evasió d’impostos costen als governs de la Unió Europea 1 bilió d’euros a l’any.
Proposem reduir a la meitat aquesta quantitat per a l’any 2020 i una sèrie de mesures a escala nacional i comunitària per tal aconseguir aquest objectiu. Convidem a la UE a definir un pla d’acció operacional i ambiciós abans de finals de 2012, per tal de complir amb l’objectiu de 2020.
III. Pressupost de la Unió Europea: El pressupost de la UE ha d’esdevenir un instrument important per estimular el creixement i la inversió sense necessitat d’afegir-se al deute públic. El nou marc financer plurianual pel 2014-2020 ha de mantenir almenys el nivell de sostre de 2013 (1,29% de la RNB dels compromisos i el 1,23% de la RNB per a pagaments). Els fons estructurals també s’han de mantenir, almenys en els nivells actuals amb els nous instruments financers de suport als projectes europeus. Els fons estructurals han de ser més eficaços i s’han de dirigir als països en problemes (amb un nivell de finançament més baix o zero) i una de les partides ha de ser assignada a l’esfera social i la lluita contra la pobresa. Així mateix, han de donar suport al desenvolupament d’infraestructures de transport, d’energia, d’investigació, d’innovació, de tecnologies espacials i verdes.
La falta de finançament actual dels projectes estratègics d’inversió en tota la UE, en particular en les xarxes transeuropees i la investigació, debilita la competitivitat futura d’Europa i el seu potencial de creixement. Aquesta falta d’inversió ha de ser resolta pel desenvolupament dels Bons de projecte, finançats per l’augment de la capacitat anual de finançament del Banc Europeu d’Inversions de 80 milions d’euros com a mínim a 200 milions d’euros.
IV. Baixar el cost del deute: un sistema comú d’emissió del deute públic (anomenat “Euro-bons”) reduiria els costos d’endeutament per a la unió monetària i asseguraria una major estabilitat financera. A més, per reduir la vulnerabilitat dels Estats membres a l’especulació en els mercats financers i evitar el risc de contagi, cal dotar el Mecanisme Europeu d’Estabilitat d’una llicència bancària, que signifiqui pels mercats una garantia pel ple del poder del Banc Central Europeu. El Mecanisme Europeu d’Estabilitat i el BCE ha d’estar preparats per actuar amb promptitud per restaurar la confiança del mercat en el deute sobirà, reduint el cost del deute dels pressupostos nacionals.
V. Per una política salarial equilibrada: la disminució dels salaris és la resposta central de la dreta al problema de la competitivitat. Però el cost de mà d’obra a la zona de l’euro es va mantenir constant o per sota de la inflació el que significa que no erosiona la competitivitat d’Europa. La política de la dreta centrada en la baixada dels salaris, la desregulació del mercat laboral i el debilitament dels drets socials, mentre la desocupació juvenil és elevada i les exclusions socials creixents, no està motivada per consideracions econòmiques, sinó per prejudicis ideològics. En la majoria de les economies europees, la part dels salaris en l’ingrés nacional s’ha disminuït significativament en els últims 30 anys, i la creixent desigualtat econòmica, el que porta a un excés de dependència del crèdit per donar suport a la demanda ha contribuït a la crisi financera de 2008. D’altra banda, el debilitament de la legislació laboral intensificarà la pressió sobre els salaris, retardant la recuperació. Revertir aquest desequilibri hauria de ser un objectiu explícit de la governança econòmica europea. Especialment en temps de crisi, mantenir o augmentar el poder adquisitiu dels treballadors – en particular els que tenen salaris baixos – s’ha de considerar com un factor de cohesió social i de manteniment de la demanda interna, particularment en els països amb excedents comercials.
VI. Per una governança econòmica més democràtica i més eficaç: la recent revisió de la legislació comunitària en la coordinació de les polítiques econòmiques i les diverses decisions ja adoptades per intentar superar la crisi, han transformat el sistema de governança econòmica europea. Així, el procés de decisió política s’ha tornat molt complex, opac i impossible d’entendre per als ciutadans. Això amenaça la legitimitat democràtica d’Europa. La UE i l’eurozona necessita una governança econòmica més eficaç, més transparent i democràtica. La reforma institucional és necessària, sòlidament basada en el mètode comunitari i en una forta participació de la Comissió Europea i el Parlament Europeu. Aquest darrer ha de convertir-se en colegislador en totes les àrees relacionades amb la definició de la política econòmica europea. El Semestre europeu, el procés anual de coordinació de la governança econòmica, també ha de ser objecte d’un debat democràtic adequat a nivell nacional i europeu.
omentaris