Itàlia pot ser el futur. En aquest moment el funcionament de la democràcia a Itàlia es basa en un molt ampli consens sobre les polítiques públiques i un govern sense parts. Això podria ser el model per a la Unió Europea i els Estats membres, més aviat del que s’esperava. Fa més de 100 dies, Mario Monti, es va convertir en President del Consell de govern d’Itàlia després de guanyar la confiança del 90% dels membres del Parlament. El seu govern, però, no inclou a cap membre de qualsevol partit polític. No executa les promeses electorals de partit, sinó les polítiques pressupostaries, fiscals, de pensions i d’altres aprovats a la Cimera de la Unió Europea. Aquest procés i altres comparables a Portugal, Grècia, Espanya i altres països està fent que les eleccions polítiques a nivell estatal a Europa siguin gairebé irrellevants per l’adopció de les polítiques públiques.
De fet, els governs estan perdent les eleccions com mai abans. Hi ha hagut 30 Eleccions parlamentàries a 26 membres d’Estats de la UE (incloent-hi Croàcia) des que l’actual crisi econòmica va explotar més visiblement al setembre de 2008. Després d’aquestes 19 d’aquestes eleccions, el partit del primer ministre en el càrrec ha estat substituït per un membre d’un altre partit. Aquesta proporció de dos terços de derrotes de governs contrasta enormement amb el seu tradicional avantatge, que va facilitar que els partits al poder guanyessin al voltant de dos terços de les eleccions durant les sis dècades anteriors.
Entre els casos més recents més espectaculars es troben Hongria, on el partit governant va perdre més de la meitat del seu suport electoral anterior; Irlanda, on el partit governant més habitual des de la independència del país es va convertir en el tercer en vots i a Espanya, on, com és sabut, el partit en el govern sortint va obtenir els pitjors resultats i el partit més gran de l’oposició, els seus millors resultats, ja que no hi ha democràcia. Les pròximes eleccions a Grècia podrien inclús vèncer aquests registres segons algunes enquestes electorals. Però també pot passar que si la situació econòmica no millora de forma clara en els propers anys – com es prediu, en general- alguns dels guanyadors es converteixin en perdedors en les pròximes eleccions. Això ha passat ja en els dos casos d’eleccions anticipades que han tingut lloc en els últims mesos, a Eslovènia i a Croàcia, on els recents guanyadors han estat aixafats. Els sistemes de partits que han sostingut el funcionament dels règims democràtics en molts països a Europa durant dècades retomben.
Pot sobreviure un país sense un govern estatal de partit? La popularitat del govern italià sembla indicar que en realitat pot funcionar millor que molts dels seus predecessors. Una variant d’aquest tipus d’experiència està tenint lloc a Bèlgica, un país que ha estat sota els governs federals en funcions o interins durant la meitat del temps total dels últims cinc anys, incloent-hi un rècord mundial de 18 mesos d’absència després de les eleccions de 2010. Això no ha estat una conseqüència directa de la crisi econòmica, sinó de la divisió territorial del país. Però, com adverteixen els politòlegs belgues Kris Deschouwer i Marc Hooghe en una col·lecció d’articles de pròxima publicació, el cas belga ens informa més en general sobre “les condicions de la governança donada l’actual tendència cap a una governança a diversos nivells a la Unió Europea”.
En realitat, l’absència de governs estatals de partit està tenint un impacte molt limitat en la governança. Els governs tècnics o en funcions, com a Itàlia, Grècia o Bèlgica, es limiten a executar acords previs de la UE, especialment respecte a les polítiques fiscals i pressupostàries. L’existència de múltiples nivells de govern, incloent-hi les institucions locals, regionals, estatals i de la Unió són una salvaguarda contra la ineficàcia governamental. La governança apartidista
també és viable gràcies al paper de les institucions i els organismes no-electes i no-partidaris, com ara l’administració civil i la justícia, que es basen en procediments estandarditzats.
Actualment, que un estat membre de la Unió Europea tingui partits de dretes o d’esquerres en el poder, a la pràctica això no implica una gran diferència. És la UE, o com a mínim el petit grup dirigent format en els últims temps entorn a la presidència del Consell Europeu, qui ha pres el control de les tasques més fonamentals i tradicionals dels governs estatals. L’oportunitat creada per l’actual crisi financera i econòmica està completant la pèrdua de la sobirania dels Estats. Si no hi ha sobirania, no hi ha estat. I si no hi ha estat, no hi ha democràcia estatal, per descomptat. Un desajust crucial és sens dubte que mentre que l’adopció per consens de les polítiques públiques vinculants se situa cada cop més a prop del nivell de la UE, els decisors a nivell europeu sorgeixen encara d’eleccions a nivell estatal. Per a que la democràcia sobrevisqui i es recuperi a Europa, la rendició de comptes i el control dels governants hauria de moure’s des del nivell estatal al nivell de la Unió, on ja es prenen tantes decisions rellevants.
omentaris