No és possible veure a la premsa que Espanya està arribant al nivell de 5,3 milions d’aturats (i que el 50% dels joves estan així) i passar pàgina per buscar les declaracions d’un entrenador de futbol, per morboses que siguin. Cal parar-se, llegir-s’ho dues vegades i preguntar-se què és el que s’ha de fer. A principis de 2010 vaig dir, a la portada d’un llibre, que havíem “tocat fons”, però que podíem estar un temps passejant-nos per ell, ja que havíem aturat el cop, però no havíem resolt els nostres problemes reals (competitivitat, finançament, endeutament ). He de reconèixer que, encara que veia la sortida lenta i difícil, no esperava que al llarg de 2011 afegíssim a l’estadística un altre milió de persones.
Algunes reflexions, mantenint oberta amb preocupació la pàgina del meu diari:
1. En esclatar la crisi, amb un creixement del doble de la mitjana europea, teníem 2,5 milions d’aturats. La crisi ha afegit, doncs, gairebé tres milions, dels quals al voltant d’un milió correspon al sector de la construcció. ¿L’estadística correspon a la realitat? És creïble que el 2007 o 2008 estiguessin en atur 2,5 milions de persones i que, en canvi, arribessin massivament persones de fora i trobessin feina? Respon al rebuig d’algun tipus de treballs, a treballs ocults? Hi ha causes estructurals que ho expliquin? Les polítiques per resoldre el problema seran inútils si no parteixen de xifres reals i no s’analitzen suficientment els casos i les causes.
2. Què ha passat en els últims 18 mesos que ha afegit un milió de persones a l’atur? Quantes procedeixen de la disminució dels llocs de treball públics o vénen de les polítiques d’ajust pressupostari? S’ha encertat en la forma concreta i en el ritme per aconseguir aquests ajustos, d’altra banda necessaris? Hi ha hagut un cert excés de zel en aquestes polítiques? Ha faltat valentia per resistir imposicions europees o espanyoles que feien perillar la recuperació, com per fi s’està començant a reconèixer? No hi ha hagut un gran error de governança a Europa que ha deixat als països de l’euro als peus dels “mercats”? No hi havia fórmules menys traumàtiques basades en el repartiment del treball i no en la supressió de llocs?
3. Són urgents mesures econòmiques i reformes per aconseguir la reactivació, però tinc el convenciment que, només amb una anàlisi molt més fina i unes mesures molt més específiques en cada cas, es pot aconseguir la recuperació de l’ocupació. No tots els aturats són iguals. Hi ha persones que han perdut la feina i que en un moment de recuperació econòmica podran tornar a trobar-ne una altre de característiques similars. Són els més fàcils de reinserir. Hi ha persones que, lògicament, mai tornaran a treballar en el mateix d’abans (penso sobretot en els aturats, de molts tipus, procedents del sector de la construcció, encara que no només en aquest sector). Aquestes han de ser objecte d’un reciclatge, tant en coneixements com en habilitats. També hi ha persones que no tornaran a trobar una feina assalariada, però que són capaços d’exercir una activitat pel seu compte i autoocupar-se . Aquestes necessiten, a més, una reconversió d’actituds i una formació afegida per a una modalitat de treball que creixerà molt. També hi ha d’haver persones (més de les que creiem) que per diverses causes no aspiren a trobar feina…
4. Pensar que de 23 milions de persones que podrien treballar n’hi ha 5.300.000 de parades (gairebé una de cada quatre!) És preocupant. Però dins d’aquesta xifra, els 2,5 milions del 2008 són molt diferents i necessiten polítiques diferents del milió del 2009, i tots dos diferents dels dos milions restants. En una crisi com aquesta, les grans decisions polítiques han de crear un entorn que afavoreixi, i sobretot no entorpeixi, els esforços dels agents que poden crear ocupació (empresaris, treballadors, professionals, docents). En el tema de l’atur, els governs han de, a més, baixar al detall i estar més actius amb polítiques específiques, que fins ara han faltat.
Cada moment té les seves prioritats i en aquest l’ocupació ha de ser la primera. Qualsevol mesura pressupostària s’ha d’analitzar des del punt de vista dels seus efectes en aquesta àrea, i les polítiques actives de creació d’ocupació no només no han de reduir-se, sinó augmentar-se. Cal rectificar comportaments!
Un comentari