Els socialistes catalans vénen trobant a faltar des de 1981 el seu grup parlamentari al Congrés dels Diputats. El van tenir en les dues primeres legislatures, encapçalat per Ernest Lluch, i el van perdre a conseqüència del 23-F, que va donar lloc a una modificació i a una interpretació restrictives del reglament de la Cambra, per allò d’amansir la fera, incòmoda amb “l’excés de veus socialistes” a l’hemicicle. L’existència del grup Socialistes de Catalunya venia donada pels pactes fundacionals del PSC i de la seva relació federativa amb el PSOE, pactes que segueixen vigents. I es devia a alguna cosa que persisteix: la peculiar naturalesa del Parlament espanyol, integrat per grups ideològics, però també per grups territorials, com és el cas del grup de CiU, denominat Minoria Catalana en un clar afany per arrogar-se la sencera representació de Catalunya.
En aquest context, resulta punyent la invisibilitat i el mutisme al qual segueix condemnat el socialisme català, a causa d’un accident de trajecte de fa 30 anys. Constitueix una greu i insuportable distorsió de la voluntat democràtica de Catalunya i de la seva representació al Parlament espanyol, més tot i ser el PSC la primera força catalana a les eleccions legislatives i CiU, la segona.
Una altra cosa seria amb un Senat que fos una autèntica Cambra territorial o federal i amb un Congrés dels Diputats que s’organitzés estrictament en grups ideològics, afegint un que inclogués CiU i el PNB, denominat “liberal” com al Parlament Europeu. Això, però, està lluny d’esdevenir.
Potser una situació semblant a la que pateix Catalunya fos suportable per a Andalusia, Extremadura, Castella-la Manxa …, regions on la identificació nacional de la seva ciutadania és unívoca: Espanya. A Catalunya, però, on la meitat de la ciutadania se sent, en termes nacionals, “més catalana que espanyola” i on bona part de la resta equilibra les dues pertinences, la cosa és molt diferent i d’una obvietat extrema: no és de rebut un sistema de representació catalana a Espanya que dilueixi i faci callar, al socialisme català, al seu federalisme plurinacional, i que doni la veu en exclusiva als conservadors catalans i al seu nacionalisme instrumental. Això atempta contra la voluntat democràtica dels catalans i contra la seva mateixa realitat nacional. Encara més després del Gòlgota estatutari i l’esclat final de la vaixella contra els sòls extraparlamentaris del nacionalisme espanyol, experiència que ha portat a tants catalans al més absolut fatalisme respecte d’Espanya, de la seva capacitat per reconèixer-se plurinacional, per donar un tracte igual a les llengües que inclou, per acabar amb el model imperial del desenvolupament concèntric, per reequilibrar la solidaritat territorial de manera justa …
La mordassa sobre el PSC no és suportable per a Catalunya. Ni ho és per a Espanya. És tant com dir a aquesta meitat de catalans que sent amb més intensitat la seva identificació catalana, que CiU és l’única presència directa i efectiva de Catalunya a Espanya. És dir-los als “nous catalans” -d’abans o d’ara- que el catalanisme és de dretes i que el progrés només es xifra en termes espanyols, el vell i gastat conte “lerrouxista”. Encara més: és tant com dir-li a la resta dels espanyols que Catalunya, efectivament, es redueix a l’estereotip que ofereix el nacionalisme català, interessat només en la barata circumstancial, sense cap projecte per al conjunt, aquesta idea tòpica que alimenta la “catalanofòbia” i de la que la dreta espanyola treu petroli. En definitiva, es tracta d’una situació que abandona la relació entre Catalunya i Espanya al xoc de nacionalismes. Un xoc que aconsegueix abduir a molts incauts a banda i banda, mentre els estats majors respectius arenguen als seus amb una mà i, amb l’altra, planegen i pacten l’hegemonia conservadora a Catalunya i a Espanya. La necessitat de recuperar, a Espanya, la presència i la veu del socialisme català, del federalisme plurinacional, és òbvia i peremptòria, per al PSC com per al PSOE, per a la Catalunya progressista com per a l’Espanya inclusiva.
Per als durs de cèrvix, pot ser útil donar-li la volta al cas en el terreny de la ficció. Vegem. Estem en el 2030, en una Europa políticament unida. I vet aquí que el Parlament Europeu aprova un reglament que permet al PP espanyol formar un grup específic, al que anomena Minoria Espanyola, mentre que el PSOE queda immers en el Grup Socialista Europeu. En els grans debats televisats, intervé la Minoria Espanyola, que parla en nom d’Espanya i defensa els seus suposats interessos nacionals, mentre el PSOE ho encaixa mut i invisible. Aquest rebutja la situació, es queixa amargament, denuncia la greu distorsió de la voluntat democràtica dels espanyols i de la seva realitat nacional. Algunes veus li responen que es deixi de “nacionalismes”, que no accedeixi a “jugar al terreny escollit pel seu adversari”, que jugui en el terreny europeista i internacionalista, dins del Grup Socialista Europeu …
No hi ha més terreny ni més joc que el que està servit. Seria ridícul que un equip, a mig partit de futbol, pretengués jugar a bàsquet al camp del costat. El que cal evitar és que el terreny de joc estigui inclinat contra la pròpia porteria o que algú t’obligui a jugar a peu coix. Per això, cal alguna cosa molt precísa: aixecar un projecte alternatiu, coherent amb els principis defensats, viable. Però no només: cal també disposar de la suficient legitimitat nacional. És aquesta una condició prèvia ineludible. Els que vulguin obtenir la confiança de la majoria han de guanyar-se la centralitat de l’opinió ciutadana, han d’aconseguir que, amb els seus electors clàssics, una decisiva franja d’opinió identifiqui el seu projecte com el més convenient per a la nació, com el que, canviant el necessari, garanteixi algunes continuïtats bàsiques. Els que no disposin d’aquesta legitimitat nacional no obtindran mai la confiança majoritària. És una obvietat universal. Que opera també a Catalunya. Per això, Catalunya és una nació. No només pel “fet diferencial” -llengua, cultura, dret civil, història, societarisme, noció “d’estat compost”…-, sinó sobretot perquè té reflexos de nació. El PSC, com a partit nacional català, aspira a guanyar-se la centralitat de la ciutadania de Catalunya. Resignar-se a jugar a peu coix seria renunciar-hi. I no va ser creat per això.
És de suposar que, si n’hi hagués prou amb les voluntats del PSC i del PSOE, el grup Socialistes de Catalunya seria fàcil de recuperar. Però és possible que calgui una reforma del reglament de la Cambra o, si més no, la seva reinterpretació, amb el degut consens. Aquí hi ha la dificultat. En qualsevol cas, el PSC no pot seguir a peu coix. I el PSOE no pot desentendre’s d’això, per incòmode que li resulti, i ha de preparar-se a mitigar com sigui la minusvalidesa forçada del PSC. Per solidaritat. Pels pactes signats. Perquè això és coherent amb l’Espanya plural i inclusiva que defensa. I perquè també l’afecta: no en va l’articulació d’una autèntica alternativa catalana d’esquerres que sigui majoritària- o el que és el mateix: amb la deguda credibilitat nacional catalana- és una cosa del que depèn també la sort del PSOE a nivell espanyol .
Un comentari