Desvelat el rumb neoliberal que el Govern de la Generalitat ha pres, recent aprovades les retallades en polítiques socials i abans d’un anunciat procés de privatitzacions, ara l’anomenada llei òmnibus pretén modificar de cop, gairebé sense debat, 77 lleis i derogant-ne 14, emportant-se per davant anys d’esforç per posar-nos al dia en drets i obligacions. Entre els canvis més greus hi ha els que s’introdueixen en alguns punts de la Llei del dret a l’habitatge, l’elaboració i aplicació de la qual es va retardar entre 2005 i 2008 per poder consensuar-la amb la majoria dels partits i amb tots els diversos interessos.
O com la modificació del text refós de la Llei d’Urbanisme, que redueix els deures dels propietaris i promotors en matèria de reserva mínima d’habitatge de protecció oficial, cessió de sòl públic i obligatorietat dels informes de sostenibilitat ambiental. O com l’eliminació de la Llei de Barris, que encara que fos un invent genuí del tripartit, havia beneficiat sense partidismes molts teixits urbans deteriorats. Era una llei urbanística admirada fora de Catalunya, un exemple de gestió territorial progressista. Res justifica que s’eliminin processos que funcionen i que són necessaris per mantenir la cohesió social.
Prendre aquestes mesures entra en contradicció amb el dret constitucional a un habitatge digne i amb la responsabilitat pública que les plusvàlues repercuteixin en el bé comú. S’oblida que la bombolla immobiliària va ser provocada per la liberalització de la Llei del Sòl i que la crisi actual té una de les seves causes en els préstecs bancaris per la compra de sòl. En comptes d’avançar cap a la rehabilitació i l’ús social de l’habitatge, es retrocedeix cap a mesures que prioritzen la venda pendent de pisos nous.
No hi ha precedents d’un Govern democràtic del qual la principal característica hagi estat destruir de manera sistemàtica el treball institucional previ. I no només es canvien lleis recents, sinó que també se’n reformen unes 40 de l’època de Pujol i s’ha eliminat el Departament de Medi Ambient, que el mateix Govern democristià va crear. És cert que els temps han canviat, però no sembla que aquest sigui el camí per afrontar-ho. I és de manual que aquests canvis precipitats no contribueixen a recuperar un valor tan imprescindible en política com la confiança.
Les universitats públiques catalanes, que porten anys esforçant-se per millorar i situar-se en el panorama internacional, han començat la caiguda cap a la reducció de professorat, pressupostos i investigació. Tal com s’ha demostrat en altres casos, la privatització i la desregulació (en sanitat, ensenyament, universitats, urbanisme) no refan una societat i només beneficien a les agències de rating i als inversors.
Es tracta el país com una gran empresa sense altres criteris que no siguin la reducció de despeses i plantilla. Hem entrat en un període de dràstiques dualitzats que presagien conflictes violents i imprevisibles, en una democràcia que no representa una part de la societat i en la qual els més votats tendeixen a ser els mateixos que ens han portat a la crisi. Institucionalment, d’una Catalunya que estava reforçant el seu caràcter de societat civil i els seus valors públics s’està passant a una en què el valor dominant són els interessos de la propietat privada, d’una situació que reivindicava la inclusió social entrem en un període en el que alguns es vanaglorien de la repressió, toleren la xenofòbia i prefereixen l’exclusió. Per tant, la indignació i les protestes aniran creixent i estenent-se.
Si l’estat autonòmic ha renunciat a la seva missió de contrarestar la cobdícia financera, seguint el que dicten els interessos del mercat i reduint l’espai per al bé comú i el discurs social, i si la majoria dels intel·lectuals s’han funcionaritzat i mercantilitzat, el protagonisme de la transformació pendent és en la ciutadania activa, la que treballa dia a dia en millores locals, s’organitza en les xarxes socials, reconquesta l’espai públic i lluita pacíficament per una democràcia participativa, en què la diversitat d’opcions crítiques aconsegueixin articular-se i expressar-se.
