Hi ha gent que és decisiva i que mai no consta enlloc. Són de rebotiga i eviten l’aparador. No troben gust a mostrar-se: tenen un escreix de pudor. Potser es tracta d’un exacerbat sentit del ridícul. O dels efectes inhibidors d’algun principi, segurament cristià. O potser d’una emotivitat desbordant que els duu a esquivar estímuls excessius. O potser d’un reflex destinat a preservar la salut mental. O, encara, d’una febre inventiva, d’un activisme delerós, que els absorbeix per complet i no els deixa temps ni ganes per a estratègies d’acomodació, tan avorrides i sovint tan barroeres.
No sé quina combinació entre aquests ingredients va fer de Quico Sabaté i Caballeria l’home que va ser. «Fugi, home, fugi», se’n fotia una vegada que vaig gosar col·locar-lo en una taula representativa. No es veia «fent el paper», cosa que va privar-lo de coses que mereixia, però que el va alliberar de «fer el paperot» que tants han acabat interpretant.
Era l’home de les associacions espurnejants d’idees. Furgava obsessivament en les interrelacions semàntiques fins a aconseguir autèntiques troballes comunicatives. Amb Alexandre Cirici Pellicer i Luis Poveda, va constituir l’empresa Espira, que va estar en l’origen de tantes coses, des del Més que un club fins a la màscara en defensa de la llibertat d’expressió, per posar dos exemples famosos.
També amb Cirici, va ser motor i ànima del Grup d’Independents pel Socialisme (GIS), que confluiria el juny de 1976, amb Convergència Socialista de Catalunya i altres formacions, en el famós Míting de la Llibertat, al Palau Blaugrana. La innovadora estètica d’aquest míting i del partit que en resultaria, com dels primers temps de l’actual PSC, va ser cosa seva.
En aquest context, es va iniciar la seva estreta relació amb Joan Manuel Serrat i amb Raimon Obiols. La voràgine imaginativa d’en Quico alimentaria sovint la creativitat artística de l’un i la creativitat política de l’altre. Quan en Serrat va tornar del seu exili, estava amenaçat pels escamots d’ultradreta que aleshores campaven al seu aire. Per això, va recalar una bona temporada a casa d’en Quico i de l’Ángeles, degudament camuflat. Hi vaig passar més d’una vetllada i els recordo molt divertits i ocurrents, prodigiosament enjogassats, sense cap noció del temps. Van fer una amistat definitiva, un nexe sense pal·liatius que, de retruc, permetria al Quico abandonar la publicitat.
Va plegar l’empresa. La publicitat se li havia entravessat, potser perquè la trobava massa engalipadora o perquè no volia promoure coses que no s’acabava de creure. «No vull ser un cabró», deia. La seves opcions ideològiques es feien opcions de vida, amb una radicalitat poc usual. Va optar per un nivell de vida modest, mentre es disposava a servir gratis les causes en les quals creia. No el disgustava gens que el seu nom i el seu cognom coincidissin amb els del famós maquis anarquista. Tenia la mirada sorneguera de qui endevina tots els trucs, sense que això li prengués la capacitat de compromís ètic i polític. Li agradava visitar el carrer, observar-lo, gaudir-ne: la senyora atrafegada, el venedor de diaris, la iaia dels gats, el xaval del forn, la noia de la bicicleta… Els coneixia, els saludava. Se’ls mirava amb tendresa, enriolat per l’espectacle impagable de la vida. Sempre va conservar l’esperança en «la bona gent».
Raimon Obiols era, per a ell, el polític noble, el cap clar, a repèl de la política espectacle, adust amb els tifes i els pilotes, amic dels qui no duien defenses ni coturns. I, per a l’Obiols, en Quico era una alenada fresca, una mirada autèntica i intel·ligent sobre les coses, no gens elaborada intel·lectualment, lluny de qualsevol ortodòxia ideològica, franca i a tocar de la gent. I era un remolí d’idees suggerents, d’invents embogits, d’imatges rutilants. Eren amics. Ben diferents, disposaven d’una sintonia profunda que els feia complementaris. Quan arribava en Quico, l’Obiols abandonava tot el que estava fent i es deixava endur pel món en erupció que en Quico creava. En van sortir tantes coses… I van fer-se amics de Joan Brossa. A través seu, van conèixer el sastre-mag del Clot, a qui l’Obiols va encarregar la seva roba de candidat mentre feien jocs de mans (per a desesperació dels responsables de la imminent campanya, que li havien compromès un gran nom de la sastreria de moda).
Fa uns mesos, els diaris ens oferien una foto d’una reunió mundial de dirigents d’esquerra (ni ho eren tots ni hi eren tots), presidits per una imatge carregada de força que deia Progrés global: era una de tantes creacions del Quico per a l’Obiols, anys enrere, quan aquest presidia el Comitè Mediterrani de la Internacional Socialista. Encara subsistia. És més, semblava nova de trinca. Era un homenatge involuntari, casual, global, al Quico Sabaté, al creador anònim, al voluntari desconegut, a l’home bo i generós, que va abandonar la seva professió i va optar per viure modestament, en pau amb si mateix.
Un comentari