Heus ací algunes lliçons que he après dels meus mestres. M’he convertit en el que Camus diria un “reformista radical”. Practico el que Michel Foucault denominaria una “moral de la incomoditat”. Albergo l’ambició d’arribar a una “felicitat sense obligació de transcendència”, com crec que hauria pogut dir Spinoza. Es tracta simplement d’una ètica d’esquerra.
1. Ja no vull canviar el món, vull reformar-lo. De fet, crec que el món canvia per si mateix molt més de pressa que el nostre desig de canviar-lo. Però si vull ser reformista no és només perquè hagi renunciat a la revolució, sinó perquè crec en els progressos, i vull subratllar que he escrit aquesta última paraula en plural. És evident que ja no es pot creure en el progrés en el sentit en què ho feien Condorcet, Marx o Auguste Comte. Però abans que un àguila li devorés el fetge, Prometeu va aconseguir robar certs secrets a Zeus, i entre ells n’hi havia alguns que van fer possible que la humanitat donés un enorme salt en el coneixement. La reforma consisteix a fer desaparèixer aquells secrets que van resultar ser malèfics.
2. El segle anterior hauria de conduir a desconfiar de totes les revolucions, a comprendre totes les resistències i a abraçar l’esperit reformista. A condició que aquesta conversió es dugui a terme amb un radicalisme que impedeixi que els compromisos es converteixin en avinences. El “reformisme radical” exclou tot relativisme desencantat. Mendes-France deia que la tensió reformadora ha inoculat constantment patetisme en la virtut. La democràcia ha de ser una passió.
3. L’explosió dels dogmes i de les ideologies hauria condemnat a la humilitat i a un veritable culte de la complexitat. Al marge de les justes polítiques i els divertiments de les polèmiques, el peremptori ja no és suportable. Pel que fa a mi, he decidit interessar-me sempre per les raons dels que estan en desacord amb mi. En aquest terreny, el meu mestre és Ramon Llull, un monjo mallorquí del segle XIII que convidava els impius a no escollir entre els tres monoteismes, sinó a formar la seva pròpia síntesi personal.
4. La saviesa consisteix ara a no separar mai els conceptes de llibertat i igualtat. La primera sense la segona condueix a la jungla de les competicions. La igualtat sense llibertat porta a la uniformitat i a la tirania. Tampoc s’hauria de separar mai la preocupació per la creació de riqueses de la preocupació pel seu repartiment. L’home continua sent la meta de tota creació.
5. Des d’aquesta òptica, els diners només poden ser el símbol de una mercaderia i l’instrument que serveix per fer-la circular millor. Quan l’especulació condueix a considerar els diners com un fi i no com un mitjà, en altres paraules, quan el capital es “financiaritzat”, la societat sencera es transforma en una borsa de valors que ja només pot optar entre un individualisme cínic i un lladronici organitzat.
6. Segons Marx, la violència ve provocada pel pas d’una societat a una altra, com va passar durant la transició del feudalisme al capitalisme. Només en aquest cas es considera que la violència és progressista o, si es vol, revolucionària. Contràriament al que es repeteix arreu, aquesta noció no és hegeliana. Hegel va elogiar la Revolució (1789), però no el Terror (1793), en el qual no va veure un progrés, sinó tot el contrari: una regressió. No hi ha doncs una fatalitat progressista de la violència, sinó al revés. Sóc partidari d’una no violència ofensiva i no sacrificial.
7. No obstant això, pot passar que una guerra a la vegada “inevitable i inexcusable” sigui necessària per raons d’autodefensa. Però només podria ser declarada com a últim recurs, després de descartar totes les altres solucions. Una vegada que s’ha decidit anar a la guerra, cal tenir en ment tres reflexions: a) “Sí, de vegades cal resignar-se a la guerra, però sense oblidar mai que, tot i l’equitat de la causa, això significa participar de l’eterna bogeria dels homes “(Barack Obama), b)” Cada vegada que un oprimit pren les armes en nom de la justícia, dóna un pas en el camp de la injustícia “(Camus), c)” La justícia, aquesta fugitiva que sovint deserta del camp dels vencedors” (Simone Weil).
8. No està en el destí d’una víctima el seguir sent-ho, després d’alliberar-se, pot convertir-se en botxí. Tots aquells que accepten respondre a la barbàrie amb la barbàrie, utilitzant les mateixes armes que els seus enemics i traint així els valors pels que combaten haurien de tenir present aquest pensament. En aquest cas, no hi ha innocents, només vencedors o morts. En una època en què la fragmentació dels dogmes i els conflictes de la fe condueixen als fanatismes i en què cada vegada és més difícil parlar de valors universals, un odi s’ha d’imposar -i la paraula no és massa forta-: l’odi cap a tots els absoluts. El principi de l’extermini d’un poble constitueix el mal absolut. Els supervivents d’Auschwitz i Rwanda no han de dir: “Nosaltres mai més”, sinó “això mai més”.
9. Ja en la meva més tendra infantesa vaig aprendre a considerar la humiliació com un dels pitjors mals de la humanitat. Més encara que les opressions, les ocupacions i les alienacions, la humiliació és el que més profundament fereix l’ànima d’un individu o una col·lectivitat. I el que està darrere de les revolucions controlades i de les revolucions fanàtiques.
10. Hi ha diversos mitjans per a no posar el nostre seient en el sentit de la resignació davant les desgràcies de la vida i la maledicció dels homes. Per exemple, considerar que “la vida no és res, però res val més que una vida” (Malraux), que “no cal buscar Déu en cap altre lloc que a tot arreu” (Gide) i que només l’admiració que es transforma en amor pot impedir veure la vida com “un conte ple de soroll i furor explicat per un idiota i que no significa res” (Shakespeare). De tota manera, com diu magníficament François Cheng, “tots els judicis, tots els cultes i tots els ritus poden desaparèixer, excepte un de sol, el de la Bellesa”.
Un comentari