Raimon Obiols: L’apunt del dia/393 (El cas Comorera, segons Batista)
Una de les coses que he apreciat del llibre d’Antoni Batista «La veritat sobre el cas Comorera» és la frase d’Arthur Conan Doyle que l’encapçala: «La vida és infinitament més estranya que qualsevol cosa que pugui inventar la ment humana». És ben cert, i en són un bon exemple les interessants informacions, moltes d’elles inèdites, que Batista ha aportat en aquest llibre sobre els darrers anys de la vida de Joan Comorera, que va ser secretari general del PSUC i Conseller de la Generalitat de Catalunya.
El llibre es llegeix d’una revolada, com una novel·la policíaca. Batista evoca Josep Benet per qualificar el seu intent: vol situar-se «en la sinapsi entre història i periodisme». Objectiu assolit: l’autor ha condensat i destil·lat una enorme quantitat de materials («vuit grans caixes d’emmagatzemament»), els ha treballat amb rigor, i n’ha sortit un text apassionat i apassionant.
El títol respòn al contingut, per bé que no literalment. Vull dir que tot i contenir moltíssima informació, no arriba a resoldre plenament l’enigma de la detenció de Comorera. No queda del tot aclarit com la policia de Franco va saber, i qui concretament li va fer saber, que el «senyor Planes», que vivia al carrer de Consell de Cent 248, 4rt, 2ª de Barcelona, era en realitat Joan Comorera, el destituït secretari general del PSUC. El llibre dóna pistes sobre un parell de confidents (un a la direcció del PCE, l’altre en el cercle de Comorera), sobre el paper dels serveis d’informació britànics (l’MI6) i bascos (la «Red»), sobre l’espionatge franquista infiltrat entre els espanyols a Moscou, sobre les denúncies de la Pirenaica; però els noms i els detalls concrets de la delació resten a la penombra. És raonable suposar que mai s’acabaran d’escatir. És simptomàtica la conclusió de Batista, en una entrevista a l’Ara: «A Comorera el van apunyalar una mica entre tots».
El llibre de Batista és recomanable com a mínim per dos motius. Amb una base documental impressionant, acumulada al llarg dels anys, traça amb talent la narració d’un drama polític i humà que és indispensable conèixer si es vol comprendre bé la història i la realitat política de la Catalunya contemporània. Un segon motiu em sembla també important: ens mostra, amb la narració d’un cas extrem, que les coses no son mai en blanc i negre, sinó acolorides amb les múltiples gammes (incloses les més tràgiques, en aquest cas), que aporten les circumstàncies i les psicologies de les persones.
Pel que fa als dirigents coetanis de Comorera al PSUC, Batista fa unes valoracions que coincideixen amb les que, en el seu moment, vam fer des del camp socialista. Amb en Joan Reventós vam tenir una bona relació amb els comoreristes (Massip, Bernadó, Planes, Martí Salvat, Marlés, Granier Barrera). Els vam conèixer i tractar prou per constatar que eren gent molt valuosa. Alguns s’incorporaren al MSC, o després al PSC; recuperant, com escriu Batista, «el socialisme inicial de la seva larga i atzarosa travessia».
Entre els dirigents del PSUC que van viure l’expulsió de Comorera del PSUC, Batista distingeix entre «els qui van ser partícips de l’expulsió o van estar-hi d’acord» i els «que van acatar o donar suport a la dràstica mesura, tot i que amb els anys van considerar que tal com es va fer va ser un error i van maldar per la rehabilitació de Comorera». Aquesta distinció, amb Joan Reventós també la vam tenir clara, i aquest fet no fou aliè al desenvolupament unitari que féu possible l’Assemblea de Catalunya.
Comorera i Creix
Un dels eixos conductors del llibre de Batista és la relació de Comorera amb Antonio Juan Creix, el comissari de la Brigada Social que el va detenir i interrogar durant quaranta-dos dies a les dependències de la Via Laietana. A les darreres pàgines del llibre, escriu Batista: «Comorera va morir als 65 anys. Si la vida se li hagués allargat més, li hauria donat l’oportunitat d’un final com el de Casablanca i potser hauria començat una bella amistat amb Creix (…) No ho sabrem mai, però, arribats a aquest final de finals, amb totes les dades a l’abast i alguns precedents notables d’enemics que es feien amics, sí que podem estar segurs que l’amistat entre Creix i Comorera hauria estat més probable que possible».
No arribaria jo a tant. Més que d’amistat podria imaginar una accentuació del respecte que, segons testifica Batista, hi va haver entre ells durant les llargues hores d’interrogatori. A diferència d’altres casos, Comorera no fou torturat ni especialment maltractat, si es fa abstracció del fet que passà quaranta-dos dies sotmès a interrogatoris i quaranta-dues nits dormint sobre un banc de ciment, en un soterrani humit i sinistre que anys després vaig tenir ocasió d’experimentar en un parell d’ocasions, sortosament curtes.
Potser algun mal pensat dirà que, a propòsit d’Antonio Juan Creix, personatge singular, Batista s’ha deixat emportar per una mena de contradictòria simpatia. Potser veurà en els seus dos llibres on parla del personatge una temptativa de rehabilitació per raons estranyes. No és el cas, em sembla. D’una banda, he recordat, llegint el llibre, que algú, fa anys, em van parlar molt bé dels fills de Creix. Que Batista hagi pogut accedir a la biblioteca i als papers del comissari és significatiu d’un context de seriositat i decència. D’altra banda, tot i havent estat considerablement (mal)tractat pel comissari (crits, empentes i un parell de nits a peu dret), recordo bé que, des del primer moment, el vaig tèmer menys que al seu germà, sempre silenciós. Són coses de pell que no solen enganyar.
És bastant convincent Batista en la seva presentació de la figura d’Antonio Creix amb tota la seva complexitat, amb punts que fan pensar. Que en ple procés de Burgos, l’any 1970, Creix anés a dipositar un ram de clavells blancs a la tomba anònima de Comorera al cementiri de San José no és una qüestió de detall. Tampoc ho és que desactivés en persona una bomba d’ETA «perquè no hi havia temps d’avisar els TEDAX, jugant-se la pell, per evitar posibles morts civils, als soterranis de la Borsa, al bell mig de Bilbao, amb el temporitzador marcant el seu tic-tac letal». Chapeau, en tots dos casos: són detalls dignes del comissari Maigret. En tot cas, la valoració de la complexitat de les coses i de les persones no ens ha de dur al relativisme. No és que la realitat sigui grisa, o que tot sigui igual, si fa o no fa. La realitat és policromàtica, entreverada i contradictòria, sempre interessant, sempre «infinitament estranya», com deia el creador de Sherlock Holmes. En aquest sentit, el llibre de Batista és alliçonador. És un estudi de cas que confirma una dita de Pascal (« L’home no és ni àngel ni bèstia, i qui vol fer d’àngel fa la bèstia»), que pot aplicar-se tant a correligionaris de Comorera com als seus perseguidors.
De Creix, Batista ja havia destacat, en el seu llibre La carta, que els franquistes més cínics i adaptadissos el feren servir de boc expiatori en portes de la Transició, una situació que l’obsedí i que sumà als seus records de quan, als 24 anys, el 1938, havia estat torturat a la txeca del carrer de Vallmajor.
Els que van fer i van patir la tragèdia de la guerra civil, tenien una concepció de la política a foc viu, com d’un afer de vida o mort. En aquest sentit, els de les generacions posteriors hem tingut la sort d’un temps més benigne; per bé que no tots, per desgràcia: recordo que l’Ernest Lluch ens explicava que, quan feia la mili a artilleria i feia guàrdia al castell de Montjuïc, havia pogut parlar amb Comorera captiu, i li havia causat una forta impressió.
P. S. 1.- Les «nostres rehabilitacions», deia Susan Sontag a propòsit de Leni Riefensthal i els seus films, «no tenen la brusquedat burocràtica d’una Enciclopèdia Soviètica. Són més suaus, més insinuants».
P. S. 2.- Amb el reusenc Celestí Martí Salvat, comorerista fins al moll de l’os que a finals dels anys seixanta es va incorporar al MSC, hi vaig tenir molta relació. Una vegada, en els primers anys setanta, va ser detingut i interrogat durant dies a la comissaria de Reus i després arrestat en el seu domicili, per un temps indefinit, amb un policia armat fent guàrdia a la porta. Estàvem intrigats i inquiets. Un dia ens hi vam acostar, amb Antoni Correig, i vaig entrar d’amagatotis al domicili, per un hortet i l’eixida. Parlant baix perquè no ens sentís el gris de guàrdia, Martí Salvat em va confirmar el que jo ja sabia: que els comoreristes no deien mai res en els interrogatoris.
