Raimon Obiols: L’apunt del dia/390 (Una crida a la resistència europea)
Una crida a la resistència europea
És evident que als europeus ens volen dividir i, si és possible, avasallar i sotmetre. Europa està en perill i construir la resistència europea és una necessitat urgent. “Europa va inventar l’Estat de benestar i la revolució socialdemòcrata“, ha escrit recentment Thomas Piketty, “i és la regió del món que més pot perdre amb l’hipercapitalisme trumpista“. Amb tots els seus problemes i contradiccions, però amb els seus resultats indiscutibles, la Unió Europea ha construït durant decennis un determinat model polític i social que avui, amb l’auge de les oligarquies autoritàries i agressives al món, es troba en greu perill. Europa no es pot convertir en un espai de disputa internacional, passiu i dividit, on altres exerceixin a plaer la seva força i la seva influència. Si no responem adequadament, o actuem en ordre dispers, hi perdrem tots.
No podem saber quines seran les vicissituds polítiques dels propers temps, però sí que és possible preveure alguns errors que a Europa hauríem d’evitar. El primer seria reduir la inevitable polarització actual a una confrontació entre populismes antagònics, de dretes i esquerres (bipolarització i bipopulisme no són sinònims). El segon error seria confondre simplificació i desregulació (no són el mateix, ni de bon tros). El tercer seria lamentar-se, dividir-se i no fer res.
La tendència a una polarització creixent és avui un fet evident. A països molt diferents, i ara als Estats Units, s’han instaurat noves formes d’autoritarisme conservador (de nacionalcapitalisme autoritari, els anomena Piketty). Amb característiques pròpies en diferents països, mostren uns trets comuns: nacionalisme econòmic, afirmació identitària i xenòfoba contra la immigració, reacció contra la dissolució moral que associen al wokisme, violència verbal, voluntat de domini a les xarxes, recurs a l’home fort. És una impugació global al model democràtic i social vigent a Europa.
Seria un error deduir que aquesta polarització condueix inevitablement a un bipopulisme, a l’enfrontament i al foc creuat entre un populisme de dretes i un d’esquerres. Un realisme elemental fa preveure, per exemple, que a les futures eleccions presidencials franceses, un duel Marine Le Pen – Mélénchon, podria acabar probablement amb la victòria de la dreta radical. El que és avui perillosament possible a França ho podria ser demà en altres països europeus. Unes alternatives electorals segrestades pels enfrontaments entre moviments populistes radicals de signe antagònic serien un perill per partida doble. D’una banda, els populismes cavalquen sobre els problemes de la gent i no els resolen sinó que els empitjoren. De l’altra, quan els nacionalpopulismes autoritaris arriben al poder, el monopolitzen amb brutalitat iliberal, i desallotjar-los electoralment es fa difícil (vegeu l’exemple d’Hongria).
Un segon error a evitar a Europa seria confondre simplificació i desregulació. No són el mateix. El 23 de gener passat, Trump va fer una aparició virtual al Fòrum de Davos, i va dir el següent: «Tenia un gran projecte a Irlanda i em van advertir: “El problema és que necessites llum verda de la UE, i triguen entre cinc i sis anys”. Els hi vaig dir: “¿Es una broma?». Aquell mateix dia, el director general del grup Michelin (l’empresa francesa de pneumàtics, diuen que la més important del món) es queixava, davant d’una comissió del Senat francès, per veure’s obligat a lluitar simultàniament en dos fronts: contra una competència internacional desencadenada i implacable, i contra un laberint normatiu a Europa, «amb directives a les quals cada país decideix afegir-hi el seu toc personal».
Seria un error ignorar aquest tipus de comentaris per venir dels que vénen. Les dretes «trumpitzades» pretenen desregular en nom de la «llibertat», fer seva la bandera antiburocràtica. Aquesta no pot viure sense regles. Els més interessats i intransigents a l’hora d’unificar i simplificar regles, procediments i llenguatges a la Unió Europea haurien de ser els d’esquerres. És urgent una política europea senzilla, ràpida, propera i motivada, i una administració de la Unió Europea que tingui també aquestes característiques.
En tercer lloc, i en la situació a què ens enfrontem, limitar-se a les crítiques i lamentacions passives seria potser el pitjor dels errors europeus. No podem resignar-nos a que Bibendum, el personatge mascota del grup Michelin, s’acabi convertint en el símbol d’una Unió Europea passiva i pusil·lànime, amb un excés de mitxelins a la cintura i amb els pneumàtics desinflats.
En les primeres escaramusses entre la nova presidència de Trump i la democràcia europea tenim un indici del que s’acosta. Davant de les agressions dels nacionalcapitalismes autoritaris, de l’Est i de l’Oest, és urgent la mobilització d’una nova resistència europea, d’àmplies fronteres democràtiques.
Publicat a ElDiario.es
