Raimon Obiols: L’apunt del dia/382 (Puigverd, Musk i el nihilisme)
Puigverd, Musk i el nihilisme
19 de novembre de 2024
Ahir, Antoni Puigverd feia a La Vanguardia un interessant apunt sobre Elon Musk. Deia que és el que abans en dèiem un «fabricant». Potser per això, afegia, de la mateixa manera que quan mataven pels carrers, ara fa un segle, els fabricants «pagaven el pistolerisme blanc contra els líders sindicals», ara Musk «ha diabolitzat Twitter».
«El més preocupant de Musk és la seva visió de la humanitat.», concloïa Puigverd, «La Terra s’esgota, ve a dir, i ens hem d’apressar a colonitzar primer Mart i, tot seguit, planetes on anar a viure. El nihilisme de fons que aquesta visió conté és el que fa basarda. Musk dona per fet que la major part de la humanitat s’extingirà, rostida, a la Terra, mentre que les elits se n’escaparan per anar a fundar un món nou».
Musk nihilista? És probable. Però no podem saber què passa pel seu cap. Entre les possibles suposicions sobre les seves postures polítiques actuals es parla del conflicte amb un dels seus 12 fills, que ara es diu Vivian Jenna Wilson i tallà ponts amb el seu pare, el 2022, quan començà un tractament de canvi de sexe. «El virus woke ha matat el meu fill», va dir Musk a la televisió («S’enfada molt ràpid. És indiferent i narcisista», ha estat la resposta).
Òbviament hi ha, en aquesta querella familiar, el rerefons dramàtic de les «guerres culturals». El copyright d’aquest concepte se sol atribuir al sociòleg nord-americà James Davison Hunter, que l’any 1991 va publicar el llibre «In Culture Wars: The Struggle to Define America». Ara ha publicat un article que comença així: «Durant trenta-cinc anys s’ens ha dit ‘ad nauseam’ que Amèrica està profundament polaritzada. En un llibre que vaig publicar l’any 1991, vaig contribuir (per bé o per mal) a aquesta narrativa. Vaig assenyalar el que aleshores era una novetat: l’aparició en la cultura política nord-americana de dues visions morals confrontades: una progressista i una altra culturalment conservadora».
Perö Davison Hunter diu que «les apariències poden enganyar», i observa que «per sota de l’aparent polarització, per sota de les nostres diferències aparentment inconmensurables, habitem cada cop més una cultura comuna (…) La nostra cultura comuna emergent és esgarrifosament nihilista».
Pels que puguin pensar que la seva visió és exagerada, «histriònica», Davison Hunter afina el tret i remarca que els nihilistes veritables (que rebutgen tota creença i valor i pensen que tot els hi és permès) són, a la vida real, «una raresa». Si el nihilisme ha arribat a dominar la vida pública nord-americana, diu el sociòleg, és perquè s’ha imposat «una paradoxa central: la nostra cultura contemporània és una cultura de nihilisme sense nihilistes».
Captar aquesta paradoxa, escriu Davison Hunter, «requereix reconèixer el fenomen sociològic amb el qual he bregat durant tota la meva carrera: allò que anomenem “cultura” no és simplement la suma de les creences i valors dels innombrables ciutadans que viuen en un país; és més aviat l’ethos i la lògica imperant de les institucions situades en el centre del poder».
